Ara que està de moda fer un “Challenge” publicant una fotografia de com érem fa deu anys a les xarxes socials, us proposo un repte encara més retro: fixar-nos en el primer ascens del FC Andorra a Segona B, una fita històrica… I fer comparacions (prometo que no seran odioses). Va ser l’any 1980 i es poden prendre unes quantes consideracions que serveixen com a mirall per l’actual objectiu de pujar de Primera Catalana.
Aleshores, el club tenia un pressupost de 20 milions de les antigues pessetes, 12 dels quals anaven al primer equip. També tenia un tercer equip que militava a Tercera Regional (aquells meravellosos anys!), un juvenil i 12 infantils. Amb els nous canvis directius actuals, la idea que tenen és recuperar el futbol base. La diferència és que actualment, i després d’una crisi econòmica que a punt va fer desaparèixer el club, la Federació Andorrana de Futbol es va quedar amb la gestió de tots aquets equips i va cobrir el seu pressupost. Un aspecte ben positiu d’aquell juliol del 1980: l’Andorra va donar 2 milions a l’escola formativa, comptava amb 300 infants a les seves categories però volia arribar al màxim possible dels 6.000 andorrans registrats en el cens. Una filosofia que casa molt bé amb els d’avui que volen recuperar el futbol base. Prenem nota!
Trenta anys enrere, l’Andorra comptava amb 1.000 socis, ara 300 fent números rodons. Hi ha molta feina per endavant per enganxar als andorrans i andorranes cada quinze dies, però tenint en compte la categoria on juguen, hi ha esperança. Als anys 80, els socis pagaven una quota de 4.000 pessetes anuals i tenien 300 socis comercials. En publicitat de camp es treien 7 milions (de pessetes, recordem-ho) i el govern donava una subvenció de 3. Ara, el projecte es vol tornar a enfocar com una estructura per fer país i segur que la butxaca governamental s’haurà de revisar de nou, encara més. Tot plegat, xifres que en l’argot anglosaxó (ja que hem començat parlant de “challenges”, mantindré aquesta línia hipster editorial), ara vindrien a ser “peanuts”, cacauets. El futbol ha seguit un camí diferenciat de la resta del conjunt de la societat en matèria econòmica i amb 30 anys de diferència, amb 60.000 euros no s’arriba enlloc. De fet, el pressupost que es van marcar a l’inici de l’actual temporada és de 165.000 euros.
També caldrà revisar la seva comunicació. No pot ser que Facebook i Twitter siguin les pàgines oficials d’un club que aspira a tot. No compta amb pàgina web ni amb cap adreça on contactar. Fa 30 anys, com a mínim, podíem informar-nos amb tot luxe de detall a través de la premsa esportiva. Com la revista Gespa, de la que us adjunto alguns titulars que ara ens resulten força curiosos.
I ara que veiem camps buits, l’Andorra val a dir que registra una entrada força minsa, un centenar d’espectadors, la mitjana normal de la seva categoria. Comparat amb aleshores, el camp tenia una capacitat per a 3.000 espectadors i el govern, després de celebrar l’ascens, va agafar el compromís d’ampliar-ne mil més. I un apunt curiós, l’ascens també va comportar la instal·lació de llum artificial, amb 45 focus per cada pal. Tot un avenç en aquella època que els diaris destacaven perquè permetia poder retransmetre els partits en bona qualitat a través de la televisió. Quin seria el capritx que ara es permetrien si ho aconseguissin? Potser els focus ja estan passats de moda, i dóna més “punch” instal·lar una zona vip amb tots els equipaments possibles per quan els grans empresaris i persones d’influència que rodegen aquet club, vinguin a veure un partit. El Camp de la Borda Mateu, amb capacitat per 2.000, està en el focus dels possibles canvis.
I acabem com hem començat: pel primer equip. L’ascens l’any 1980 es va aconseguir amb sis joves del sub20 i va comportar plantejar-se fitxar a quatre jugadors més per reforçar-se. Ara, tot canvia i es magnifica: l’Andorra ja va pel desè fitxatge estant a Primera Catalana, ha donat la benvinguda a un nou cos tècnic amb Gabri i Jorquera i el jugador cridat a ser el líder és Rubén Bover, procedent de la MLS amb els NY Red Bulls i excompany de Raúl González. Sens dubte, per avançar sempre és bo, de tant en tant, mirar enrere.