Ernesto Valverde té la manera de fer d’aquell alumne que cada dia del curs s’asseu a la primera fila en totes les classes, la nina dels ulls dels professors aferrats als números que jutgen dictatorialment el rendiment acadèmic i al propòsit d’avançar en el calendari sense entrebancs. Per aquest tipus d’individu, les jornades avancen sense que res remarcable succeeixi, més enllà d’anar aprovant els examens de forma rutinària i acumular informació -no aprenentatge- teòrica. En sortir a la vida real, a la pràctica, acostuma a sentir-se desubicat i els seus grans objectius vitals es van allunyant mentre l’avancen aquelles persones que ocupaven les últimes files. Acaba sent carn de funcionariat.
Es fa difícil recriminar-li res més enllà d’haver-ho apostat tot a ser l’alumne que s’asseu a la primera fila. Des de la numerologia, la temporada del Txingurri ha estat d’excel·lent: títol de Lliga, final de la Copa del Rei amb opció de guanyar-la dissabte i semifinals de la Champions League. Qualsevol família felicitaria l’alumne en arribar a casa amb les notes. Sobretot, tenint en compte que el curs anterior ja havia fet el doblet Lliga-Copa del Rei, el qual fins ara s’ha assolit vuit vegades en la història del Barça. Des de la seva arribada l’estiu del 2017, Valverde només ha perdut quatre partits de Lliga -dos d’ells amb el campionat ja guanyat- i dos de Champions League -Roma i Liverpool-. A més, ha estat líder en 70 de les 76 jornades de Lliga i avui, amb l’empat a Eibar i la derrota del Reial Madrid, ha finalitzat la temporada amb 19 punts d’avantatge respecte els blancs, rècord històric.
Una barbaritat resultadista que no fa feliç a la familia culé, més necessitada d’un entrenador amb aires d’artista que d’un funcionari. Salvador Dalí va començar a convertir-se en allò que tots coneixem un cop va ser expulsat de l’Academia de San Fernando de Madrid. Els funcionaris dignes de ser-ho no acostumen a proporcionar gaire alegria en els seus llocs de treball perquè no tenen intenció d’anar més enllà del que s’espera d’ells. Valverde, almenys en públic, sembla no haver-se assabentat encara de la ferida profunda que va ocasionar la davallada de Liverpool i li costa acceptar que una Lliga i una possible Copa del Rei tornin a no ser suficients. Del Barça de Leo Messi s’espera la magnanimitat i aquesta sempre passa per Europa.
Però la part positiva de la forma de ser de Valverde és que ara és qui més ganes té per part del bàndol blaugrana de guanyar la Copa del Rei a Sevilla, a banda de Josep Maria Bartomeu. I, poc a poc, la seva tranquil·litat està contagiant la plantilla, que a Ipurúa ha canviat el rictus fúnebre de diumenge passat al Camp Nou per algun somriure. El més rellevant, el de Leo Messi. Avui sí que ha celebrat els seus dos gols en dos minuts, que pràcticament sentencien la Bota d’Or en favor seu i li donen el seu sisè Pichichi, registre que iguala el rècord històric de Telmo Zarra. L’argentí acaba la Lliga amb 36 gols -dos més que la temporada passada- i en suma quatre més que Kylian Mbappé, a qui encara li queda una jornada de Ligue 1.