Laia Sanz (Corbera del Llobregat, 1985) correrà, aquest proper gener, el seu novè Dakar. La prova més dura del món. Poques setmanes després de superar una doble infecció que l’ha mantingut apartada de la moto i sense poder entrenar, ni tan sols al gimnàs, la pilot catalana tornarà a pujar a la seva KTM per completar el ralli més difícil del planeta. Una cursa en el qual hi participen ben poques dones, concretament 17.
En una entrevista amb La República Esportiva, Sanz explica les dificultats mentals i físiques del Dakar -al qual ha arribat molt justa de forces-, però també aprofundeix al voltant d’un tema que l’escandalitza, el masclisme en el món del motor.
Ha passat un temps de baixa per dues infeccions. Està plenament recuperada per afrontar el Dakar?
No, estic recuperada de les infeccions, però encara no estic al 100%. Em noto cansada i està clar que no és el mateix sortir d’una lesió que d’una malaltia. He estat del sofà al llit i del llit al sofà. Estava feta caldo. Costa tornar a l’activitat. Per sort em trobo cada dia millor, vaig fent i assimilant bé els entrenaments, però costa trobar el punt de no passar-me. A més, és tot una roda. A mesura que vas treballant més et vas activant i et trobes millor. S’ha de trobar el compromís.
Ha tingut ‘mono’ de moto?
Sí, però no et pensis. Tothom em pregunta si he trobat a faltar la moto, però he trobat més a faltar trobar-me bé i fer vida normal. A mi m’agrada molt l’esport i he trobat a faltar l’activitat en general, activa, més com sóc jo.
Va pensar que no podria fer el Dakar?
Sí, en algun moment vaig patir. Ara estic contenta, però he de tenir molta precaució perquè no sé fins quin punt estaré bé. Vaig a l’expectativa, a veure què passa.
Novè Dakar. No cansa?
I tant, cansa perquè crema molt. És una cursa que es fa un cop l’any, però el post-Dakar dura molt temps i no te n’adones i ja hi estàs tornant, pensant-hi i entrenant per afrontar el següent. Els últims mesos de l’any són molt durs a nivell d’entrenament. No pares i no passes per casa. I això crema, és cansat. Però m’agrada molt i té parts positives, sinó no ho estaria fent.
És a dir que es prepara durant gran part de l’any per aquesta cursa.
Sí, bàsicament tot l’any. Entreno i faig altres curses, però l’objectiu principal és el Dakar.
L’any passat va fer el dotzè lloc. Aquest any entenc que no té aspiracions, després de la malaltia.
No seria realista pensar en posicions. Si l’any passat, que estava al 200% i va sortir tot molt bé, vaig quedar dotzena, aquest any no puc pensar en un resultat així perquè no estic bé. Veurem què puc fer i fins on puc arribar. De moment vull acabar-lo.
Dakar sense Dakar? Com la Vuelta començant a Holanda.
Sí, és estrany! Tothom m’ho diu. Ja no queda res, ni de París, ni de Dakar. En part segueix tenint l’essència del Dakar antic, de duresa, de dies, però està clar que no és el París-Dakar.
Quina reacció té en els moments més complicats? Ha pensat en deixar-ho alguna vegada?
Una vegada potser, quan vaig trencar el motor de la moto. Un company d’equip em va estirar durant 300 quilòmetres. Va ser el més dur que m’ha passat mai i vaig arribar al límit. Li vaig dir que no havíem de seguir, que potser estàvem fent aquell trajecte per res. Però sort d’ell, que em va fer seguir. Vam arribar a les 5 del matí i a les 7 ja tornàvem a sortir. Hi ha moments que et preguntes què hi fas, quin sentit té jugar-te la vida, patir, però després ens agrada molt i al final compensa.
És més el cap o el físic?
Jo crec que és més el coco. Fa molt. Per estar bé de cap has d’estar bé físicament, però el coco és molt important. He vist coses increïbles, de gent que no està gens en forma, amateurs, que van allà i tenen un coco increïble i l’acaben per nassos.
S’han de tenir reaccions molt serenes?
S’ha de tenir la ment clara i ser dur de cap, perquè hi ha molts moments de patiment i en els quals no li trobes sentit a allò que fas. Recordo també un dia, després de fer gairebé tota una etapa, que ens van dir que la carretera estava tallada i que havíem de fer 500 quilòmetres més i eren les 7 de la tarda. Havíem sortit a les 4 de matí, eren les 7 de la tarda i encara quedaven cinc o sis hores de trajecte. Per afrontar aquestes coses has d’estar molt bé del coco.
I això com es prepara?
Jo no m’he preparat mai mentalment. Sempre he intentat arribar molt en forma, perquè saps que si arribes allà amb la feina ben feta, tindràs la consciència tranquil·la i les coses sortiran.
Les preparacions, en el cas d’un home i una dona, són diferents? En què canvien?
Faig molta feina, però ells també treballen molt. Si vaig a entrenar amb una bici no els puc seguir, perquè està clar que el físic d’un home i una dona és diferent, però bàsicament fem el mateix entrenament. Al gimnàs treballo tant o més que ells, perquè a la cursa fem el mateix.
L’any passat va dir que esperava que més dones s’animessin a córrer el Dakar. Com ho tenim? N’hi ha més aquest any?
Sí, n’hi ha més. Aquest any crec que som 17 en total, és el rècord de dones. Va millorant, però encara ens falta camí.
Per què hi ha tant poques dones en el motor? Per què està tant masculinitzat l’esport?
És un problema d’educació. Jo tinc la sort que vaig néixer en una casa en la qual ens han educat igual al meu germà i a mi. I no pel fet de ser nena em van deixar de donar cotxes per jugar. El problema ha estat que a les nenes ens donaven nines per jugar i als nens els donaven cotxes o motos. En el meu cas, a mi des de petita em cridaven l’atenció els cotxes i no volia jugar a nines. Volia jugar a cotxes amb el meu germà. En aquest sentit, l’educació hi fa molt.
Estan canviant coses en positiu?
Jo crec que sí, perquè ara vaig a curses i està ple de nenes. I això crec que jo i d’altres dones en altres àmbits estem ajudant molt a obrir les ments, sobretot dels pares.
Hi ha un estereotip de les dones i l’esport de velocitat que transporta fins les hostesses de MotoGP, la Fórmula 1 o el ciclisme. Com hem arribat fins aquí?
Això és horrorós, ho odio. No puc, em posa malalta. A més, al mundial d’enduro, que hi havia hostesses i que a més passaven fred, sempre li deia a l’organitzador que a veure quan em posava un tio en tanga. Ho trobo patètic. Està bé que hi hagi hostesses nois i noies, però no de la manera que es fa. El problema de la societat és que això ven i les marques ho fan perquè els convé. No ho puc entendre, ho trobo horrorós i no ho puc suportar. I a més, vas a veure MotoGP i et trobes els tios bavosos que demanen fotos amb les hostesses. És un tema d’educació i espero que canvii, perquè em posa de mal humor.
Ha patit algun tipus de discriminació masclista al llarg de la carrera? Companys, patrocinadors, espectadors…?
He viscut molt masclisme en el món del motor. De petita no me n’adonava, era més el meu pare que sentia comentaris d’altres pares com “que no et guanyi la nena”. Per què? És igual que quedis penúltim, però que no et guanyi la Laia. Però, per què? I això ho veus. Hi ha pilots que prefereixen que els guanyi un altre pilot noi que jo. Encara notes que els pica que guanyi una noia. I dins dels mateixos equips he tingut caps masclistes.
I no ha pogut combatre-ho?
He intentat lluitar-hi, pero la veritat és que costa. Ara estic en un equip on, per sort, tinc les mateixes condicions que els altres pilots. Fixa’t, estic dient per sort! Hauria de ser el normal! Al principi, amb KTM, vaig preguntar si tindria la mateixa moto que els nois i em responien que sí. Em sorprenia i no hauria de ser així. Jo no havia tingut mai la mateixa moto que els meus companys d’equip.
Amb patrocinadors ha tingut algun problema en aquest sentit?
No, amb ells molt bé. N’he tingut més dins dels equips on he estat amb els comentaris d’altres pilots i dels rivals. Has d’aguantar les típiques brometes. És complicat.
Ha hagut d’aguantar-se, de frenar-se abans d’actuar?
Sí, moltes vegades, tot i que sóc poc d’aguantar-me. Sóc més de disparar, cosa que a vegades és un problema. Si em diuen alguna cosa que no m’agrada responc el què em sembla.
Per què creu que per tenir visibilitat una dona ha de fer més mèrits que un home?
És horrible, ens hem de guanyar el respecte i hem de demostrar més que els homes perquè se’ns reconegui. Has de sobresortir molt respecta la mitjana. I això no és normal. Segueix essent un tema d’educació i de la societat, de com està tot. Espero que vagi canviant.
Això també té a veure amb l’adjectiu “femení”? En l’esport masculí mai s’especifica que és masculí.
Sí, i després hi ha coses que ens fan mal. En el món del motor ho he vist. Les noies som poc habituals en el motor i n’hi ha algunes que aprofiten el fet de ser noia per aconseguir patrocinadors i anar al Dakar sense tenir les capacitats. Però com que és noia, hi ha pogut anar perquè és mediàtic. Això ens ha fet molt mal a les que treballem dia a dia per això. Hi ha coses que es fan simplement per publicitat.
Algú li ha volgut posar mai una clàusula antiembaràs en el seu contracte?
No, això no. Pot passar, però no he tingut mai aquest problema.
Ara ja va directament al Dakar, sense passar per cap altra competició?
Sí, no he pogut fer res aquest any. Agafaré la moto aquests dies per entrenar, però sí, no hi ha cap altra cursa abans del Dakar.