Que aixequi la mà qui hagi llegit, escoltat o vist una noticia de l’AE Penya Esplugues, el KH-7 BM Granollers o l’Anna Cruz durant els últims mesos. Encara que la majoria de gent s’assabenti ara per primera vegada de l’existència d’aquests subjectes, estem parlant dels homòlegs femenins del Barça de futbol sala, del Barça d’handbol i de Pau Gasol. És a dir, dels millors equips catalans de futbol sala i handbol, i de la primera jugadora de la història del bàsquet català en formar part de la principal competició mundial del bàsquet de clubs. Uns tant i les altres tant poc.
Més enllà de la curiositat i l’interès que cadascú tingui per assabentar-se d’allò que succeeix en el seu entorn, aquesta ignorància està relacionada directament amb la gairebé nul·la visibilitat que li han donat els mitjans de comunicació a l’AE Penya Esplugues, a l’Anna Cruz i al KH-7 BM Granollers. Pel que fa a aquest últim, l’altre dia el periodista Eloi Vila va recitar de memòria la seva plantilla en el programa El Taxi. Bon gest. Però té lloc en la mateixa cadena pública que va obviar la retransmissió de la Supercopa de Catalunya femenina, disputada durant la mateixa tarda i en el mateix recinte, el Palau d’Esports de Granollers, que la masculina, la qual es va emetre en directe.
Aquest fet va provocar que sis jugadores del KH-7 diguessin prou i fessin pública una carta per queixar-se del tracte discriminatori rebut per la majoria de mitjans de comunicació. I es tracta d’un equip, l’únic català, que competeix a la Lliga Guerreras Iberdrola, la màxima competició estatal d’handbol. A més, al final de la temporada 2017-18 va aconseguir la seva millor classificació històrica -vuitè- i ara és cinquè un cop disputada la jornada 14, a només quatre punts del líder, el Super Amara Bera Bera. La primera línia granollerina Judith Vizuete és la màxima golejadora de la competició amb 96 gols i l’entrenador de l’equip, Robert Cuesta, va ser escollit el millor del curs anterior. Tots aquests mèrits han passat de puntetes pels mitjans de comunicació públics i privats, excepte pels pertanyents a Granollers i les seves rodalies.
Una situació similar viuen els nou conjunts catalans de la lliga femenina d’hoquei patins malgrat tractar-se d’un dels esports més practicats i amb més afició de Catalunya. Elles només reben interès mediàtic en circumstàncies excepcionals, la majoria poc relacionades amb els mèrits esportius. Un exemple d’això és la gran repercussió que va tenir la final de l’europeu de seleccions, entre Espanya i Portugal, a partir del moment en què l’huracà Leslie va fer caure part del pavelló de Mealhada. Fins aleshores, el partit havia passat desapercebut. De més cobertura gaudeixen els tres equips catalans de la Liga Dia de bàsquet, el Citylift Girona -el líder-, el Cadí La Seu i l’Snatt’s Femení Sant Adrià però, de totes maneres, es troben a anys llum del tracte que obtenen el Barça, el Divina Seguros Joventut i el Baxi Manresa a la Liga ACB.
Un cas que trenca amb la regla és el de la Laia Sanz, qui malgrat finalitzar el Dakar dues posicions per darrere -11a- del primer català i espanyol en la categoria de motos, l’Oriol Mena, ha tingut més rellevància en els mitjans de comunicació que ell. Però és una simple excepció. I, a més, sospitosa. En canvi, el cas d’Anna Cruz Lebrato, la primera jugadora catalana i la segona espanyola -exactament el mateix cas que Pau Gasol- en posar els peus a la WNBA, segueix el patró de la resta d’exemples esmentats. Gràcies al passotisme de la gran majoria d’informadors, poc sabem de les seves aventures i els seus mèrits en terres nord-americanes.
Una tona més de masclisme en una societat a la qual encara li sembla normal que els equips masculins sempre juguin després que els femenins. Com si aquests fossin El Canto del Loco abans d’un concert dels Rolling Stones. I tot això comporta que sigui pràcticament impossible que l’esport practicat per dones es pugui professionalitzar d’una vegada.