Entre gelats i visites de caps de setmana a la Costa Brava, ja hem arribat a l’equador de juliol i encara ningú ha parlat de quines són les aspiracions pel que fa al nombre de títols del Barça de la temporada vinent. I encara menys sobre quin estil de joc posarà en pràctica Ernesto Valverde -la dimissió de Jordi Mestre i la finta de dimissió de Pep Segura són la punta de l’iceberg d’un debat sobre aquest aspecte que ha tingut lloc a les catacumbes del club-, qui es va instal·lar en la desaparició després de la final de la Copa del Rei i allà ha sobreviscut fins avui, que se l’ha tornat a veure en públic. De moment només s’està parlant de noms, una pràctica que deixaria plenament satisfets a la majoria dels seguidors del Reial Madrid, però que és insuficient quan es tracta d’acontentar l’opinió pública blaugrana.
Sigui com sigui, aquesta és la manera de fer que ha decidit portar a terme Josep Maria Bartomeu per intentar engreixar amb títols el final del seu mandat. Han arribat Frenkie de Jong, Neto i Antoine Griezmann i cap dels tres ha pronunciat la paraula ‘triplet’, desmesuradament mencionada fins el 7 de maig. A l’hora de parlar dels seus objectius a can Barça, l’apartat dels títols l’han solucionat amb referències generals. “He vingut aquí a guanyar-ho tot”, va sentenciar diumenge el francès. Però no va especificar en quin període de temps. Anfield encara està massa present, fins i tot pels nouvinguts, i el relat dels errors apresos descansa en pau en un abocador. El nou discurs tot just està agafant forma amb l’avançar del mercat de fitxatges, a falta d’una filosofia assentada capaç de suportar tant els bons moments com els dolents.
Així, la sensació és que els fitxatges van arribant per confeccionar una plantilla que disputarà competicions abstractes. El Barça és conscient que la Lliga i la Copa del Rei ara no trempen a ningú i la Champions roman allà, al fons del paisatge, com un amor que t’ha comportat massa desenganys. El trauma és una realitat. A falta de conèixer les pretensions de Leo Messi -veurem què passa quan l’argentí agafi el micròfon el 4 d’agost en el Trofeu Joan Gamper abans d’enfrontar-se a l’Arsenal d’Unai Emery-, encara cap membre del club, ni procedent de la llotja ni del vestidor, ha pronunciat la paraula Istanbul, la ciutat on es jugarà la final de la Champions League el proper 30 de maig.
És una evidència que el curs passat es va fer un ús excessiu del concepte Wanda Metropolitano i que ara és prudent callar. El nom de l’estadi de l’Atlètic de Madrid es va utilitzar diàriament des de tots els estaments del club -premsa, afició, directiva, jugadors- en un espiral de fantasia que en cap moment va posar en dubte que el Barça fos el millor equip d’Europa de la temporada mentre el seu joc en la majoria de partits desvetllava tot el contrari. La topada amb la realitat va ser tant potent que ni dos fitxatges estel·lars -més enllà dels assumptes ètics- com Antoine Griezmann i Frenkie de Jong han estat capaços de generar il·lusió entre els afeccionats. Tampoc la possible incorporació d’una peça de renom com Neymar genera cap pessilloga a l’estòmac dels culers. El dol perdura.
A més, els dies de canícula es troba a faltar que algú expliqui quin paper tindran jugadors com Carles Aleñà i Riqui Puig el curs que ja se’ns tira a sobre. Es generarà un espai per ells o Valverde els hi donarà la mateixa rellevància que a Neto? Allò de deixin sortir abans d’entrar no està sent la màxima de Bartomeu aquest estiu i noms que ja es donava per fet que no vestirien més de blaugrana, com Coutinho i Umtiti, i d’altres que pressumiblement tenien la porta oberta com Dembélé i Rakitic, encara formen part de la plantilla blaugrana malgrat la necessitat imperiosa d’ingressar cash. La temporada vinent no existeix.