Catalunya viu moments difícils. Dotze dels seus polítics estan essent jutjats al Tribunal Suprem per haver convocat un referèndum d’independència. L’1 d’octubre, aquella jornada democràtica tacada únicament per l’actuació de les forces de seguretat espanyoles, ha dut els seus organitzadors a asseure’s al banc dels acusats després de passar un any i mig tancats en presó preventiva. De rebel·lió, els acusen. Únicament per convocar una votació. “No és rebel·lió. Tu creus que per això es mereixen vint anys de presó?”, va etzibar Gerard Piqué al periodista de La Sexta José Luis Sánchez, dirigint-se indirectament al locutor de la Cadena Cope, Carlos Herrera, que dies abans l’havia anomenat Gerardo i l’havia titllat de “cretí” només per les seves opinions polítiques, sempre allunyades del debat pro o anti-independència. “Això no va d’independència”, va reiterar, després d’haver indignat mig Estat 72 hores abans i en el mateix escenari per criticar la poca cobertura televisiva del judici “injust” als presos polítics.
Quin tros de partit va signar Piqué al Bernabéu. Implacable. El millor del Barça amb molta diferència. Un central que, com el bon vi, pren més cos a mesura que passen els anys. Un futbolista admirat arreu del món –excepte a les Espanyes- que disposa dels galons suficients per expressar-se en veu alta i sense pèls a la llengua, conscient que les seves paraules no marcaran una carrera esportiva pràcticament completa. Piqué pot dir allò que vulgui. Ja sigui a Catalunya, com a la capital de l’Estat, on bona part de la població el detesta per la seva condició de demòcrata. Per tenir una opinió que cap lobby mediàtic és capaç de controlar i silenciar, el ‘3’ blaugrana és odiat a la gran majoria d’estadis de la Primera Divisió.
Per als afeccionats del Barça, viatjar a Madrid s’ha convertit en sinònim de somriure. Quatre victòries consecutives a la Lliga, amb exhibicions incloses com el 0-4 del segon any de Luis Enrique Martínez a la banqueta o el 0-3 de la temporada passada, i estocades definitives com eliminar el Reial Madrid de la Copa del Rei amb una golejada en el seu propi estadi formen part ja de l’imaginari històric culer. És present, encara que en el futbol, el partit disputat fa 24 hores ja és cosa del passat. Aquesta setmana ha estat extraordinària per un Barça que ha deixat el conjunt blanc fora de la lluita per la Lliga i, per si no n’hi havia prou, li ha generat un estat crític de dubtes que serà posat a prova el proper dimarts en la tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions davant el joc valent i ofensiu de l’Ajax d’Amsterdam. No està tot dit.
Seguint amb el futbol, el Girona es va imposar divendres a un Rayo Vallecano que fa pudoreta de Segona Divisió. Els blanc-i-vermells s’han oblidat del descens des que foren capaços de guanyar al Bernabéu ara fa quinze dies i ja sumen tres punts en set jornades. L’equip d’Eusebio Sacristán s’ha unit al Barça i s’ha endut una nova victòria de Madrid, completant una setmana històrica per a l’esport català a la capital de l’Estat espanyol marcada també pel decret de llibertat provisional per a Sandro Rosell i el seu soci andorrà Joan Besolí, després d’una presó preventiva abusiva i d’una inhumanitat digna de la justícia espanyola. La jutgessa Concepción Espejel els ha deixat sortir de la presó on han estat tancats durant gairebé 22 mesos per un presumpte blanqueig de capitals i per suposadament pertànyer a una organització criminal dedicada a cometre delicte econòmics. Repetim-ho. Econòmics. Ni han amenaçat ningú, ni l’han agredit, ni l’han violat i, encara menys, assassinat. Pràcticament dos anys de presó per, presumptament, enriquir-se il·lícitament. Una barbaritat que els magistrats de l’Audiència Nacional han corregit després d’interrogar-los en un judici que encara durarà fins el 27 de març i que quedarà vist per a sentència un cop hagin desfilat per la sala tots els testimonis de la defensa i s’hagin valorat les proves pericials, previstes per la darrera setmana.
En fi, que la setmana no podia haver anat millor per als catalans. Tot i que els presos polítics segueixen engarjolats i asseient-se al banc dels acusats, i encara que els demòcrates intueixin la redacció ja segellada d’una sentència condemnatòria, mig món ha tingut la capacitat de veure i escoltar els discursos exemplars de Jordi Cuixart i Antonio Baños i les contradiccions dels qui foren màxims responsables del Gobierno. El futbol és només un esport, un joc que té entretinguts milions de ciutadans, però si això és suficient per fer somriure Joaquim Forn ja haurà valgut la pena.