Leo Messi ha fet el mateix que a la tornada de les semifinals de la Champions League del 2013 davant el Bayern de Múnic: esperonar l’afeccionat culer i espantar l’equip rival amb la seva presència fins que l’anunci de l’onze titular l’ha situat a la banqueta. Des del punt de vista psicològic, la maniobra és nefasta. El rival surt a escalfar calmat, i el Barça i el seu públic afronten el partit amb un descens de volum de serotonina d’última hora. A més, el substitut ha estat un jugador que des de la seva arribada ha passat més estona a la grada del Camp Nou que en el terreny de joc. Definitivament, el de Viandar de la Vera és un destructor compulsiu d’alineacions prèvies.
Aquests efectes psicològics contraris als interessos blaugrana s’han vist reflectits des de bon inici amb un Reial Madrid atrevit, que s’ha avançat ben aviat en el marcador mitjançant Lucas Vázquez, i un Barça amb complexe d’inferioritat, estàtic i perdut, buscant per tot arreu l’extremitat amputada. Tot el perill blaugrana del primer temps, inesperadament, ha arribat per la banda dreta, la de Semedo i Malcom, els quals ho han intentat constantment malgrat no estar encertats en l’última passada. En canvi, l’esquerra, formada per Alba i Coutinho, gairebé s’ha mantingut inèdita en atac. Capítol a part mereix l’obscur rendiment de Rakitic, orfe de brúixola i de sentit comú.
L’efecte psicològic s’ha invertit quan el millor jugador de la història del futbol ha sortit a escalfar. Jordi Alba ha incrementat en 5 km/h la seva velocitat punta, Luis Suárez ha recuperat el seu instint depredador i Malcom ha fet el gol de l’empat. Després de la pluja ha aparegut un arc de Sant Martí al Camp Nou. Messi ja havia sacsejat l’eliminatòria sense necessitat de ser present entre els 22 jugadors que disputaven la pilota. Fins i tot, Valverde ha demostrat un atreviment -i coherència- com poques vegades i ha substituït els dos pitjors jugadors blaugrana d’avui, Rakitic i Coutinho, per donar entrada a Arturo Vidal i l’astre argentí. I Malcom ha seguit jugant fins que Aleñà ha ocupat el seu lloc.
La massa culer, a diferència dels partits previs, sí que ha assistit contundentment a la seva església per presenciar el clàssic, sobrepassant els 92.000 espectadors, i hi ha hagut grups de persones que han preferit presenciar l’enfrontament dempeus des de les boques, com en els vells temps, que fer-ho des de la localitat assignada, amb pitjors vistes del terreny de joc. A les graderies s’han viscut els mateixos canvis d’estat d’ànim que a la gespa, però la pujada d’alegria de la segona part no ha estat suficient perquè l’estadi tingués ambient de Barça-Madrid.
Durant aquesta temporada hem focalitzat l’alarma de la rebel·lia extraesportiva en Dembélé, Arturo Vidal i Kevin-Prince Boateng, i qui ens ha sorprés a la festa magnànima de Neymar ha estat Arthur, el nen bo que imaginàvem incapaç de fer una entremaliadura. El brasiler està exempt de qualsevol multa perquè no ha violat cap codi disciplinari, però l’afició del Barça té la seva pròpia normativa i un mal clàssic li hagués pogut comportar les primeres crítiques com a jugador blaugrana. Se les ha estalviat en completar un partit en el qual ha anat de menys a més, com l’equip.