El futbol és un esport profundament tradicionalista. Les grans competicions existeixen des de temps immemorials i als principals gestors de les institucions internacionals i continentals els atemoritzen les idees de nova creació. Els factòtums tremolen perquè els projectes dissenyats fora del seu àmbit de control els puguin treure algun dia el monopoli d’un esport estudiosament custodiat. La FIFA i la UEFA són porugues per naturalesa -per això aquest terror a la Superlliga Europea-, però també ho són les federacions menors, aquelles les entitats que dirigeixen el futbol en territoris concrets com els Estats. La Reial Federació Espanyola de Futbol no se’n salva, tot i les petites modificacions introduïdes aquesta temporada per a la nova Supercopa, que s’acabarà disputant en format de Final a Quatre en un cap de setmana i, molt probablement, en un país estranger.
Ens remuntem l’1 de febrer del 1927. Aquell dia d’hivern, la junta directiva del Barça conversa per primera vegada al voltant de la creació d’una nova competició estatal de clubs en format de lliga. En l’acta oficial conservada pel club hi apareix la primera referència escrita del nou torneig -una carta del directiu Soldevila dirigida al president de la Federació Catalana de Futbol, Ricard Cabot-, una idea encara a les beceroles, però que acabaria convertint-se en el què avui coneixem com LaLiga, el campionat per excel·lència del futbol estatal i un dels més consumits arreu del planeta. Aleshores, abans d’aquella iniciativa impulsada pel president del Club Arenas de Getxo, a l’Estat s’hi disputaven disset tornejos regionals i el Campionat d’Espanya, l’ara anomenada Copa del Rei, el gran títol que els clubs campions a nivell territorial lluitaven per aconseguir després d’alçar-se amb la seva lliga particular.
Aquell febrer la història del futbol espanyol començaria a canviar. La idea inicial, però, no acabava de convèncer la majoria clubs i posava els pèls de punta a la Reial Federació Espanyola. La primera proposta de José María Acha -president de l’Arenas- era massa elitista: els sis equips guanyadors del Campeonato de España (Barça, Reial Madrid, Athletic Club, Real Unión de Irún, Arenas i Reial Societat) disputarien la Lliga. Ningú més. Tot i la bona predisposició naixent -el Barça veia amb bons ulls un campionat estatal en forma de lliga-, ni el club blaugrana ni el Real Unión van aprovar el primer esbós. El motiu principal, el perill que corrien els campionats regionals que tanta expectació produïen. Després de diverses reunions a Madrid i Bilbao, la reflexió dels sis grans clubs era clara. No rotund al projecte de l’Arenas, però porta oberta a constituir un nou campionat estatal sense afectar el futbol local:
«Considerando esenciales los Campeonatos Regionales y nacional, estimando que no deben apartarse de ellos, evitando además de este modo los males deportivos y económicos que podrían causarse a los restantes clubs que concurren en tales Campeonatos. Partiendo pues de tal principio y de acuerdo con él, los reunidos conceptuan como imposible el organizarse ni colaborar en cualquier competición de carácter general que no solo alteraría tales Campeonatos con los consiguientes perjuicios que se pueden originar a sus participantes, sino que además, al limitar como se pretendía el número de concursantes, llevaría consigo la evidente injusticia de excluir a Clubs que pueden ostentar igual o mayores méritos para ellos, por lo cual los reunidos acuerdan expresar su firme decisión de rechazar toda sugestión para participar en una obra que entienten nefasta para el fútbol nacional.
Y por estos títulos preeminentes e indiscutibles se creen en el derecho de organizar una competición de carácter particular que respetando los Campeonatos regionales y nacional, y salvando la autoridad y Reglamentos de la RFE de Fútbol y filiales regionales que los organizan, constituya como un Campeonato de Campeones que al celebrarse entre los seis Clubs la próxima temporada, y sin perjuicio de ampliarlo si se estima oportuno, pueda ser también más adelante el núcleo originario sobre o alrededor del que se creen las nuevas competiciones u organizaciones que reclamen los progresos y necesidades del fútbol español.»
No anaven errats. Allò acabaria essent la Lliga com la coneixem avui. Però abans d’iniciar-se la nova competició van haver de passar gairebé dos anys plens de discussions i desavinences. Tanta fou la discòrdia que els mateixos clubs -aplegats en la Unió de Clubs- van dividir la proposta en dues competicions de lliga ben diferents, cap d’elles de caràcter oficial ni aprovades per la RFEF. Els minimalistes -els sis campions, partidaris d’un torneig tancat- van disputar el Torneo de Campeones, mentre que els maximalistes -favorables a una lliga amb un gran número de clubs- van engegar la Liga Máxima. Totes dues van fracassar. La majoria dels clubs van adonar-se, aleshores, que el nou campionat havia d’incloure propostes d’ambdues bandes, així com de la Federació Espanyola, partidària d’un nou torneig, però defensora acèrrima dels campionats regionals. Més equips i dues o tres divisions serien el més just, permetent la participació de campions regionals històrics com l’Europa, l’Espanyol o l’Athletic de Madrid, també finalistes del Campionat d’Espanya.
El 30 de juny del 1928 la proposta s’aproximaria molt a la solució final, però no fou fins el 23 de novembre en una Assemblea Extraordinària de la RFEF -que durà dos dies- quan la Lliga prendria cos. La negativa de clubs modestos com el Castelló o l’Osasuna de jugar a Tercera Divisió va condicionar les nomenclatures i el torneig estatal es va acabar dividint en quatre divisions: Primera Divisió (Athletic Club, Reial Madrid, Barça, Real Unión de Irún, Arenas de Getxo, Reial Societat, Athletic de Madrid, Espanyol, Europa i Real Santander Racing Club), Segona A (Sevilla, Ibèria, Alabès, Sporting de Gijón, València, Betis, Oviedo, Deportivo, Celta de Vigo i Racing de Madrid), Segona B (Cultural Lleonesa, Múrcia, Castelló, Gimnàstica de Torrelavega, Saragossa, Valladolid, Osasuna, Tolosa, Barakaldo i Cartagena); mentre que la Tercera es distribuí en vuit grups regionals.
El Racing de Santander va acabar disputant la Primera Divisió després de ser el triomfador d’un torneig previ de vuit equips que en decidiria el desè participant. La final, en la qual va vèncer el Sevilla en un tercer partit després de dos duels finalitzats amb empat -no hi havia ni pròrroga, ni penals-, es va disputar el 9 de febrer del 1929, sis dies després que l’Espanyol de Ricard Zamora, Martí Ventolrà, José Padrón i Crisant Bosch aixequés el seu primer Campionat d’Espanya a Mestalla en derrotar per 2-1 el Reial Madrid. El 12 de febrer arrencaria la primera Lliga Espanyola de la història, un trofeu que acreditaria, el 30 de juny del 1929 -ara fa noranta anys- el Barça dels Platko, Sagi-Barba, Piera, Arocha i Samitier com el millor equip en el torneig de la regularitat.