L’exposició de Joan Laporta a l’inici de la seva roda de premsa en la qual li tocava dir que en Leo Messi no seguiria al Futbol Club Barcelona ha estat curta, concisa i transparent i ha volgut que fossin les preguntes dels múltiples mitjans que portessin al detall.
El president ha parlat obertament de la nefasta herència nefasta de l’anterior junta que ha deixat una massa salarial que és el 110% dels ingressos del club i que no hi ha hagut marge per ajustar-ho. “Ho sabíem des del primer dia, però la realitat dels números és molt pitjor de la que ens van passar. Les pèrdues són més elevades, el deute és més elevat i amb els contractes vigents no quadra. No es va poder encabir un primer contracte i seguir amb en Leo representava hipotecar per mig segle els drets televisius del club i el club no pot fer la inversió que representa ara seguir amb ell que podria posar en risc la institució.”
Més endavant, el president ha clarificat que per anivellar els números, la ràtio era de 4 a 1, o sigui que per aconseguir un marge favorable de 25 milions, calia alliberar-ne 100, o sigui implicar molts jugadors i molta retallada. Ha arribat a dir que “Ni sense en Leo teníem marge. Sense en Messi passàvem del 110% al 95% i l’ideal recomanat és no passar del 65 o del 70%”. Sembla, doncs, que el peix està venut i els intents dels periodistes de preguntar sobre si encara hi ha alguna opció han sigut poc ponderades pel mandatari barcelonista, que ha donat a entendre que ho han provat tot, afegint-hi que tant la junta com el jugador estaven amb l’acord tancat. Segons la web Salary sport, vegeu el quadrant salarial del Barça en el que es veu, entre altres desgavells, que en Trincao cobra més que en Gerard Piqué. Vostès mateixos, penseu de qui prescindiríeu:
El moment surrealista ha estat quan una periodista li ha fet, com a pregunta, la lectura d’un missatge d’en Javier Tebas i que el president blaugrana ha respost com si parlés directament amb el mandatari de LaLiga.
Sembla mentida que dues parts que estan d’acord no puguin lliurement signar un contracte perquè un tercer ho impedeixi. Doncs això és el que ha passat amb la renovació de Leo Messi pel Futbol Club Barcelona. Les dues parts que havien de rubricar l’acord ho tenien fet, però la massa salarial que arrossega el club blaugrana ha estat un llast massa feixuc i no s’ha pogut encaixar amb les exigències de LaLiga.
La nefasta gestió de l’anterior junta, inflant les remuneracions ha tingut una darrera conseqüència inesperada: impossibilitar l’encaix dels números destinats a en Leo en el total salarial. Joan Laporta ha maldat des de l’inici del seu mandat en rebaixar uns salaris que ja havien sofert una retallada per la pandèmia i la demanda d’una nova rebaixa era ploure sobre mullat. Entre altres coses, això ha propiciat situacions al límit del ridícul amb jugadors que prefereixen quedar-se i no jugar per mantenir uns emoluments. Al Barça hi ha overbooking de jugadors, alguns dels quals fitxats de pressa i corrents per apagar focs, en una política dels darrers anys força erràtica, menystenint la perera i buscant resultats i rendiments a curtíssim termini.
Hi ha, doncs, un límit de cost de plantilla esportiva que no es pot superar i que es calcula a partir dels ingressos que té el club, un cop deduïts costos i el deute. La xifra per a cada club la dóna un “departament de control econòmic” de LaLiga a partir dels pressupostos que cada club lliura i la davallada dels ingressos ha fet que la xifra resultant hagi minvat ostensiblement.
També hi ha hagut un missatge que “El Barça està per sobre de tot” i que “ens en sortirem en el període post-Messi”, que havíem pensat que seria d’aquí a dos anys.