Ernesto Valverde aquesta temporada ja havia demostrat tenir com a referents, de forma conscient o inconscient -tots fem servir a Kafka com a interpretació del món per molt que alguns no sapiguen ni que va existir-, a Michel Houllebecq o a Black Mirror. Avui ha demostrat que les idees de l’italià Nuccio Ordine, per alegria dels amants de l’estil Cruyff, també corren pel seu cap de tant en tant. La seva aposta d’inici per Busquets, Aleñà i Arthur al mig del camp ha escenificat que és possible que el Barça d’aquest curs torni a jugar de manera bella, una qualitat adormida des del partit al Giusseppe Meazza.
El Barça ha perpretat durant els primers trenta minuts davant el Leganès un joc inútil des del punt de vista resultadista, però trempador i col·lectiu, capitanejat per un estelar, motivat i elèctric Dembélé. Precisament, ell ha estat qui en el 31 ha convertit en útil la persistència blaugrana en el joc combinatiu i intens amb una jugada calcada a les que Leo Messi acostuma a dibuixar amb Jordi Alba.
Nuccio Ordine considera a La utilidad de lo inútil que «l’art és inútil, almenys comparat amb, digue’m, el treball d’un lampista, un metge o un maquinista. Però, què té de dolent la inutilitat? Jo sostenc que el valor de l’art resideix en la seva pròpia inutilitat; la creació d’una obra d’art és allò que ens distingeix de la resta de criatures que poblen aquest planeta; i allò que ens defineix, en l’esencial, com éssers humans. Fer una cosa per pur plaer, per la gràcia de fer-ho». I afegeix: «la dictadura del profit ha assolit un poder que està fora de qualsevol límit, no hi ha aspecte de la vida de tots nosaltres que no estigui dominat per l’utilitarisme».
Si canviem art per estil de joc atractiu, ja tenim una reflexió del pensador italià sobre els problemes de l’equip de Valverde. Però és mentida que l’art sigui inútil. Apilades, no hi cabrien en el territori català totes les obres que han fet trontollar la societat. Igual que, visionats un darrere l’altre, sumarien mesos els partits que el Barça ha guanyat durant la seva història gràcies al bell joc, el qual és la droga que ha enganxat als aficionats culers i a la gran majoria dels amants del futbol durant les últimes tres dècades -amb les seves pertinents interrupcions de més o menys durada-.
Però després d’unes de les millors parts del Barça aquesta temporada, la segona ha estat ben diferent i el Leganès fins i tot ha aconseguit empatar. Leo Messi ha hagut de sortir per convertir una altra bellesa en resultadista gràcies a l’instint depredador d’un Luis Suárez que quan surt al camp sembla que faci 48 hores que no menja. Avui Valverde, imaginem que consensuat amb el millor jugador de la història del futbol, ha decidit que el 10 no tingués un descans actiu com el del partit davant l’Eibar -només va intervenir en 42 ocasions, qui menys en va sumar inclòs Ter Stegen, malgrat disputar els 90 minuts- i ha descansat de forma passiva fins que el resultat l’ha cridat amb un megàfon. Ell mateix ha segellat el triomf en uns originals set minuts d’afegit.