Totes les emocions acumulades durant la prèvia amb temps extra s’han desbordat a les quatre de la tarda portenya, a plena llum del dia per facilitar el treball de la policia en els carrers de la capital argentina, quan Boca Juniors i River Plate han saltat a La Bombonera per disputar el partit més important de la història del futbol de clubs llatinoamericà. Si la repetida sentència de Bill Shankly -“hi ha gent que pensa que el futbol és una qüestió de vida o mort, però és molt més que això”- algun cop ha estat més aprop de la realitat que de l’exageració és en aquesta final de la Libertadores.
Els jugadors han començat a passar-se la pilota sent conscients que tenien davant la Història, que tant els podia convertir en herois perennes com enfonsar a les catacumbes de la misèria. En sortir del vestidor cap a la gespa, deuen haver sentit una sensació similar a la què van experimentar els voluntaris de l’expedició d’Ernest Shackleton al Pol Nord quan van veure el següent anunci a la premsa: “Es busquen homes per fer un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de foscor absoluta. Perill constant. No s’assegura tornar a casa amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit”. Amb les cames tremoloses i els cors taquicàrdics, el protagonista dels tres primers minuts de partit ha estat l’àrbitre, el xilè Roberto Tobar, que ha volgut marcar terreny en les jugades a pilota aturada. Precisament de falta directe, executada per ‘Pity’ Martínez, ha arribat la primera ocasió. Buscava l’escaire esquerre, l’ha trobat, i Agustín Rossi l’ha salvat.
Cristian Pavón, el jugador de Boca que Leo Messi va demanar que vingués al Barça, ha sentit una punxada en el minut 26 que recordarà fins al dia de la seva mort. S’ha deixat caure a la gespa i l’ha bofetejat per demostrar-li que mai més la seva relació amb ella serà igual. Pavón es deu haver sentit com si el primer dia de rodatge de Titanic li haguessin dit a Leonardo DiCaprio que, finalment, James Cameron havia optat per un altre actor per passar a la Història del cinema. Un cop s’ha retirat el cos del jugador del terreny de joc de La Bombonera -la ment feia estona que habitava mons llunyans-, ha començat el tiroteig.
Ramón Ábila ha disparat en la primera aproximació de perill de Boca, Franco Armani ha quedat ferit i Ábila ha tornat a disparar per fer embogir en el 35 les tensions xeneizes acumulades durant una prèvia de frenopàtic. Però a Lucas Pratto -qui Leo Messi, Déu és omnipresent, va decidir que no anés convocat més amb la selecció argentina després de no entendre’s gens amb ell en un partit- no li ha agradat el què li han fet al seu company d’equip i ha agafat el revòlver per sentenciar a Rossi amb un sol tir tant sols seixanta segons després. El superclásico, la final de la Libertadores i l’èxtasi per fi han començat. El temps restant fins al descans ha estat un plaer, gràcies, per a l’aficionat neutral. Tant, que han donat ganes d’agafar per la solapa al nostre amic pessimista per cridar-li que on estava aquell empat a zero avorrit que ell havia pronosticat. El 2 a 1 de Darío Benedetto, el substitut de Pavón, ens ha agafat mentre el deixàvem altre cop a terra. Però ens ha donat temps a veure’l: Benedetto ha girat el cap 180 graus per enviar a l’escaire esquerre d’Armani una pilota que li havia arribat frontalment.
El descans ha estat patrocinat per Tranquimazín. Fins i tot, els jugadors semblava que se n’haguessin pres un en el vestuari quan han retornat a la gespa perquè el ritme del principi de la segona part ha estat força més calmat que el del final del primer temps. Ja s’havien fet les presentacions, ja hi havia hagut les primeres disputes, ja s’havien retirat els primers ferits i encara se sentia l’olor a pòlvora que havia provocat les tres morts. No era moment d’arriscar més baixes. Tant se li ha enfotut a River. Pratto ha agafat com a hostatge a Carlos Izquierdoz i l’ha obligat a introduïr-se la pilota en la seva pròpia porteria per empatar el partit en el minut 61. Aleshores, Boca ha dit que també podia apujar la seva aposta. Guillermo Barros Schelotto ha mirat a la banqueta i hi ha trobat una llegenda: Carlos Tévez. No semblava una mala idea maridar llegenda i Història. Tévez ha cedit a Benedetto en el 90 l’autoria de la Història, però Armani s’ha convertit en l’editor que et llença a la paperera tot allò que has escrit.