El Barça sembla ben bé el Doctor Jekyll i Mr. Hyde. Dues cares, dos estils. Dues maneres de jugar i dues formes de guanyar per seguir líder de la Primera Divisió i confirmar-se a Europa com un dels grans candidats al títol continental. Dos Barça definits, dotats d’unes qualitats indestriables del seu ADN, però format també per una passivitat i unes desconnexions poc digna d’un dels conjunts més temuts d’Europa.
Res tenen a veure els enfrontaments de Lliga de Campions davant equips d’entitat, com el Tottenham Hotspur o l’Inter de Milà, o els partits de Lliga disputats enfront els màxims rivals (Reial Madrid o Espanyol), amb els executats contra conjunts que no juguen en la mateixa lliga que els blaugrana. Partits indecents -la majoria, tot i les victòries- i partits excepcionals. No hi ha terme mig. El Barça de Valverde és així.
Per part seva, el tècnic no ha volgut confirmar que aquest hagi estat el millor partit a la Lliga. Tampoc els millors primers 45 minuts. Però el Barça s’ha exhibit a l’RCDE Stadium de Cornellà-El Prat en un dels partit més destacables del curs, afegint-se a les grans actuacions realitzades a Wembley, San Siro o al Camp Nou davant el Sevilla, el Reial Madrid i l’Inter.
La confirmació que el Barça pot ser un equip temut és aquest compromís al camp de l’Espanyol. Un partit diferent, un derbi, un dels grans duels de la temporada. I, per tant, com ja ha vingut fent en aquest inici de curs, un partit de nivell. Gran posada en escena, el millor Messi i un equip sòlid en defensa que fa incrementar els dubtes al voltant de la motivació dels futbolistes en partits ordinaris.
No hi ha cap dubte que el Barça, quan vol, augmenta les seves prestacions. Prem l’accelerador quan li convé i pressiona el fre en partits que sap que, tot i plantejar-los mancat de motivació, els guanyarà gairebé sense baixar de l’autocar. Una manera de fer arriscada, també, havent vist certes patinades i algun ensurt que no ha acabat amb derrota de miracle. El Barça del blanc i negre segueix ben present.