Ernesto Valverde i el Barça disposen d’un contracte que els permet deslligar-se, si les dues parts no coincideixen en complir-lo fins el 30 de juny del 2020, un cop finalitzi aquesta temporada. L’estiu del 2017, el tècnic extremeny i el club blaugrana van signar un document que els havia d’unir durant tres anys, però van decidir incloure-hi una clàusula que permetés una de les dues parts rescindir-lo de manera unilateral en acabar la segona temporada. És a dir, l’actual.
L’entrenador de Viandar de la Vera no sap què farà un cop acabi el curs. Així ho ha admès en una entrevista a Barça TV emesa el primer dia de l’any. Segons Valverde, tot dependrà dels resultats i de les sensacions de tothom un cop analitzat el rendiment global de la temporada. “El què vull és que tots estiguin satisfets amb la feina”, manifesta.
El tècnic és conscient que se’l mira amb lupa. No només des dels mitjans de comunicació, sinó més intensament des del mateix club, dins del qual l’eliminació a quarts de final de la passada edició de la Lliga de Campions va deixar una ferida que encara no ha cicatritzat. Dins la junta directiva, Valverde no és una figura que generi consens. S’hi confia, no es dubta que acabarà la temporada i tothom vol que finalitzi de manera triomfant, però la seva continuïtat no produeix unanimitat.
La derrota estrepitosa a Roma va obrir la caixa dels trons. Un debat que va acabar amb la filtració, des de la mateixa directiva -més concretament de la mà d’un vicepresident-, d’una suposada manca de confiança en el tècnic pocs dies abans de la final de la Copa del Rei. El dia de la final, Mundo Deportivo va deixar anar la bomba en portada. El Barça es va exhibir i Valverde va tancar la primera temporada al capdavant de l’equip blaugrana amb el partit més brillant de la seva recent estrenada etapa.
Però tot i el doblet, a la llotja del Camp Nou el nom d’Ernesto Valverde no genera una trempera generalitzada. Tant és així que la persona que el va contractar, el secretari tècnic d’aleshores, Robert Fernández, ja no forma part de la direcció esportiva. El club va decidir, un cop finalitzada la temporada, no renovar-li el contracte i tallar una relació que havia durat tres anys. Aquest moviment no va agradar gens a Valverde, que sense pèls a la llengua ho va admetre en diverses compareixences de premsa.
“Confiem el 100% en ell, no en tenim dubtes”, diuen els partidaris de la seva obra. “No s’acaba de creure l’estil, ni el planter”, comenten els més dubtosos, que li valoren la seva capacitat de gestió: “És un bon gestor d’egos, que també és molt necessari”. Aquest petit grup d’escèptics entén els dubtes de l’entrenador de complir el contracte de tres temporades, doncs el govern del vestidor no és senzill i la capacitat d’impregnar el conjunt amb aspectes tàctics no és la que un tècnic voldria, amb els futbolistes de més pes influïnt indirectament en la confecció dels entrenaments. “Hi ha jugadors a qui no els pots demanar que facin segons quins exercicis, perquè no te’ls fan. Els galons d’alguns passen per sobre de l’entrenador”, expliquen.
Els futbolistes se senten còmodes amb Valverde. No els esgota físicament, com sí ho podia fer Luís Enrique Martínez, gestiona el vestidor de manera gens autoritària i els concedeix màniga ampla fora dels seus horaris laborables. Amb l’extremeny, els jugadors estan tranquils i relaxats. Però els professionals de la pilota encara no saben si Valverde seguirà guiant-los des de la banqueta la propera temporada. La decisió l’hauran de prendre el tècnic i els directius.