Preneu-vos-ho així, de corol·lari a un desori que ens ha deixat esmaperduts. De començament a final, punt per punt, un desori. Pitjor encara, enlloc hem llegit alguna referència coincident amb els arguments a exposar aquí. La Libertadores, sí, encara li donarem un parell de tombs. A veure, tal com diu l’aforisme, en quin moment l’Argentina se’n va anar a fer punyetes? Quan va decidir lliurar la joguina del futbol, la meravella de país ric a les màfies, de carrer o de corbata? Un campionat sud-americà que es transforma en europeu amb la intervenció, naturalment, de l’autèntic amo de les Espanyes, que té a l’agenda polítics del més alt nivell barrejats amb mandataris de la inútil i sinistra Conmebol. Ells només saben d’interessos i comissions, beneficis i jugades mestres financeres, les úniques que els hi paguen la pena. I porten una cosa d’allà cap aquí, amb un oceà pel mig, botifarra i clatellot a les aficions nadiues. Hinchadas que tampoc fan res per posar remei a la perversió, a que les termites corquin fins el moll de l’os les despulles d’aquest passatemps, el més important de les coses intranscendents que ells, inconscients, han decidit erigir en vital. La violència mana, els violents dominen i enlloc de que els hi caigui la cara de vergonya, decideixen claudicar sense mirar d’arranjar la catàstrofe perquè, prou ho saben, ja no té remei. El futbol com el país, una calamitat amb un terç de la població en pobresa extrema, 45% d’inflació anual i la calavera dels pirates enlloc del sol a la bandera. No volen veure-ho ni afrontar-ho. Per tant, ens venen la milonga de que ells són especials per sentir el futbol com el senten, quina animalada, quin evident triomf de la involució de l’espècie. No estranya: són els que carreguen el neuler sobre Messi acusant-lo, pel cap baix, de pecho frío, i devots d’un toxicòman en eterna rehabilitació fallida, convertit en oracle surreal, coherent amb el quadre general de despropòsit. El Diego i Pelé confirmen que als artistes els hem d’apreciar per la seva obra predestinada i genial, que si ho fem per la vessant humana, pel seu ascendent de model, comprem els números de la rifa perquè se’ns caigui l’ànima als peus.
I n’hi ha més, molt més. Grups mediàtics que, per ordre subtil del banc patrocinador, es llencen a la promoció del partit com si no hi hagués demà i protagonitzés un punt i a cap en la trajectòria de la humanitat. Pendents d’acusar els catalans de la mort d’en Kennedy, cap partit polític de l’estat presentarà una pregunta parlamentària per conèixer el cost de la broma, d’aquest monumental aquelarre de seguretat on, clar, requisaven el groc de Boca en un acudit que ja no causa la menor gràcia perquè denota paroxisme. Madrid paralitzat per acontentar Florentino en el seu caprici de cèsar romà. Si algun dia se li acut imitar Neró, tampoc no l’aturaran, podeu apostar-hi. I surten veus que parlen d’una gran inversió d’imatge nacional amb retorn immediat, assegurat, quan només constatem que els espanyols han tornat a sentir-se centrals en les ínfules d’imperi, d’aquella grandeur que, cas d’existir, els va abandonar fa segles, malgrat continuïn en estat de negació. La Libertadores dels Conqueridors, quina paradoxa, quina consagració del que funciona a l’inrevés de com hauria d’anar, a la vida i també al futbol. Periodistes que es queixen de l’eurocentrisme, paternal i de casta pretesament superior, amb que valorem la realitat de Boca i River, equips sense cap talent. Els hi han espoliat els recursos, a qualsevol jove promesa el venen els comissionistes, es conformen a l’empobriment de jugar amb mitjanies, pur reflex de la seva situació econòmica. I encara juga Ponzio, per l’amor de Déu, expressió de la ferida oberta i sagnant. River i Boca sense cap pedigrí, ombra del que eren, i els seus seguidors continuaran en un altre món fictici, feliços o deprimits per sentir-se guanyadors o derrotats, convençuts de que a la vida no tenen res més de valor. D’aquesta perdem uns quants, inclosos els observadors que ateníem al trist espectacle amb ulls de plat, fent-nos creus i desitjant que fos un malson. Però no, és la trista realitat. Lamentable, si ho despullem d’excuses i la farfolla de circ.