En una gespa impròpia d’una final de la Copa Amèrica i en un estadi, Maracanà, propi dels somnis de qualsevol nen o nena que aspira al màxim en el món del futbol, Brasil ha obviat esgarrifoses nits d’antany per conquerir el seu novè títol en aquesta competició i seguir amb la tradició de guanyar totes les edicions que acull en el seu territori. Així ho va fer el 1919, el 1922, el 1949 i el 1989, i així ho ha fet el 2019, lluny d’embadalir a ningú i encara menys de marcar una època, però amb una contundència defensiva -només ha encaixat el gol d’avui en tot el torneig– i una efectivitat aclaparadora de cara a porteria que l’han convertit en campiona en vèncer a Perú per 2 a 1 en la final.
I això que el partit ha començat amb els de Ricardo Gareca fent cremar calories a Alisson, un fet que poques vegades havia succeït en aquesta Copa Amèrica. Brasil ha tingut la possessió de la pilota i la selecció inca ha posat l’alegria a les àrees durant el primer quart d’hora. Fins que la revelació del torneig, Everton -què hagués passat amb ell si Neymar no s’hagués lesionat?-, ha desmuntat la proposta peruana en la primera aproximació perillosa de la canarinha, que ha nascut amb una passada de Dani Alves a Gabriel Jesús a la dreta de l’atac i ha continuat amb una precisa centrada a l’àrea del davanter del Manchester City. Com és habitual, Perú jugava bé i, com és habitual, Perú perdia.
L’evolució portada a terme des de l’arribada a la banqueta de Gareca el 2015 -tercer i cinquè lloc en les anteriors Copes Amèriques i classificació pel Mundial després de 36 anys sense aconseguir-ho- no s’ha demostrat suficient per guanyar el títol davant l’amfitriona. El Perú feia 39 anys que no jugava una final d’aquesta competició, que s’ha emportat dues vegades en la seva història: el 1939 i el 1975. Però, malgrat no aconseguir el seu objectiu inesperat, no s’han notat les quatre dècades d’incompareixença en vetllades de renom. Després del gol d’Everton ha seguit demostrant la mateixa valentia que en l’inici del partit i, aquesta, l’ha recompensat quan quedava poc pel del descans amb l’empat de Paolo Guerrero des del punt de penal. Era la constatació que la final no seria una repetició de l’enfrontament de la fase de grups, quan la canarinha va vèncer per 5 a 0.
Però sí una nit d’ensomni per Brasil. Quan els peruans encara celebraven l’empat, el blaugrana Arthur ha conduït per la zona central de l’atac i ha efectuat una passada letal per Gabriel Jesús, qui una altra vegada ha estat decisiu davant el porter. En xiular Roberto Tobar el descans, Guerrero ha patit un d’aquells moments en què et resisteixes a acceptar allò que et presenta la vida i s’ha quedat paralitzat enmig del terreny de joc, com si res més existís al seu voltant. Ni els més dels 70.000 espectadors que l’envoltaven ni els milions que l’observaven per televisió. El seu gol ha perdut transcendència en un temps inferior del que es tarda en fregir un ou ferrat. La banalitat sempre és més ràpida.
El cop psicològic ha desfermat els amfitrions de tal manera en la represa que Coutinho ha semblat un futbolista lleuger i imaginatiu. Precisament ell hagués pogut acabar abans amb la incertesa de la final si la seva precisió en el xut encara fos la que va lluir sovint en els seus temps d’Anfield. Però el seu estat de forma actual només li permet els “ai” i els “ui”. I, aleshores, ha arribat el moment inesperat que presenta qualsevol final amb intencions de ser recordada. La forma escollida ha estat l’expulsió del millor jugador de l’equip que anava per davant en el marcador, Gabriel Jesús, a falta de vint minuts per la conclusió de l’enfrontament. El Perú ho ha intentat, ha jugat bé, ha estat a prop de l’objectiu, ha il·lusionat els seus seguidors però, com és habitual, ha perdut. Brasil, fins i tot, ha tingut temps de sentenciar des del punt de penal mitjançant Richarlison.