Han passat 365 dies. L’1 d’octubre del 2017 és, fins avui, el dia més tens dels tres anys de mandat de Josep Maria Bartomeu a la presidència del Barça i, sense cap mena de dubte, una jornada que romandrà estampada en els llibres d’història del club redactats amb posterioritat a la data. Aquell fatídic dia, mentre els ciutadans de Catalunya rebien la repressió desproporcionada de la Guàrdia Civil i la policia espanyola per, únicament, dipositar un vot en una urna, a l’avantllotja del Camp Nou s’hi decidia el present esportiu d’un equip de futbol.
S’ha de jugar o s’ha de suspendre el partit? Aquesta era la gran pregunta que Bartomeu i els seus vicepresidents provaven de resoldre, a poques hores de la disputa d’un compromís oficial de Lliga. El rival, un Las Palmas provocador, aterrat a Barcelona amb una bandera espanyola brodada a última hora al pit de la samarreta i amb un comunicat reafirmant que l’Estat és un. El de tots. També el d’aquells catalans que tenien intenció de decidir el futur del seu país com ho han fet totes les nacions del món, de la manera més democràtica possible. Votant.
Dues hores abans del partit, cap a les dues de la tarda, l’Espai d’Animació del Camp Nou va deixar clara quina seria la seva posició en cas que la junta directiva decidís disputar el partit: “fem una crida al barcelonisme que vagi al Camp Nou i salti a la gespa de l’estadi en el minut 1 per fer una asseguda pacífica en protesta per la violència que estem patint”. Bartomeu tenia un problema. Si es disputava el partit, el club corria el risc de ser sancionat per invasió de camp. Però l’important no era dins, sinó fora l’estadi.
La sanció per aturar el partit era un fet que preocupava, i molt, al president, però allò que realment l’inquietava eren les represàlies posteriors. I no només pels punts a la classificació, una mala passada per a Valverde i els jugadors, sinó per les reaccions polítiques. Si el partit no es disputava, el Govern de la Generalitat i bona part de la ciutadania de Catalunya aplaudiria la decisió del president i Bartomeu deixaria un acte gairebé heroic per a la història del club. Ara bé, com s’ho prendrien a la resta de l’Estat? Després de l’amenaça directa d’un membre del govern espanyol a Sandro Rosell després que l’expresident del Barça decidís cedir l’estadi pel Concert per la Llibertat, quina seria la resposta de la Moncloa si el club aturava la Lliga pels fets del referèndum?
Bartomeu no ho tenia gens clar. Per una banda, el cor li demanava suspendre el partit. Per l’altra, el cap li impedia prendre la decisió. I enmig de tants dubtes, les recomanacions dels seus vicepresidents i tot un seguit de trucades que no li resolien res. Tot el contrari. Li feien incrementar les incerteses. A l’avantllotja, amb Bartomeu, s’hi reunien els vicepresidents Carles Vilarrubí, Jordi Cardoner i Jordi Mestre. Manel Arroyo, també vicepresident del club i en aquell moment de viatge, seguia la conversa per conferència. La posició a la directiva era clara: el partit s’havia de suspendre. I qui més èmfasi posava en la defensa d’aquesta suspensió era Vilarrubí, home de relació directa amb el Govern i amb les altes esferes de la política catalana.
La carta dels Mossos
Aleshores, pel cap de Bartomeu hi va ballar una idea. Si els Mossos d’Esquadra no podien garantir la seguretat i suspenien el partit, la Lliga buscaria un altra data i no sancionaria el club. Tot quadrava. La decisió l’havia d’executar una instància superior governamental. Però després de la trucada que ho havia de desencallar tot, tornava el drama. Els Mossos garantien plenament la seguretat de l’enfrontament i no estaven disposats a mentir perquè així el Barça es rentés les mans. El president del Barça seguia tenint el problema. En vista que els Mossos no col·laborarien, Bartomeu va apuntar més amunt. Va decidir trucar Joaquim Forn, màxim responsable de la policia catalana, per tal d’assolir l’objectiu. Però el conseller d’interior tenia altres conflictes més rellevants a resoldre, com gairebé dos milions de persones essent agredides als carrers del país, i va engegar a dida el president del Barça.
La frase definitiva. O no
La directiva havia de prendre la decisió sense ajuts externs i sota una pressió asfixiant, amb riscos en ambdues direccions. Jugar i posar-se en contra mig poble, amb invasió de camp inclosa; o no jugar i esperar possibles dures represàlies estatals, pèrdua de punts i un enfrontament amb la patronal dirigida per Javier Tebas, exmilitant de Fuerza Nueva i defensor de l’extrema dreta espanyola. Quedaven pocs minuts per l’hora d’inici. I en plena voràgine violenta als col·legis electorals, en aquella avanllotja un dels presents va pronunciar una frase que va esdevenir definitiva. Si més no, ho fou durant uns instants: “Si avui el Barça juga a la piloteta i fora hi ha un mort, haurem de marxar del país.”
Amb aquelles paraules, Bartomeu ho va veure clar. “Suspenem”. El president havia pres la decisió i havia ordenat als membres del departament de comunicació la redacció d’un comunicat donant suport al poble de Catalunya i expressant rebuig a la intervenció policial. Un text que es va començar a escriure mentre el màxim dirigent del club es disposava a baixar als vestidors per tal de notificar la determinació presa a la zona noble. Els futbolistes no acostumen a trepitjar l’avantllotja, però aquell dia, Bartomeu es va trobar amb una sorpresa. De l’ascensor que l’havia de dur al vestidor local hi va sortir Gerard Piqué, vestit de carrer i amb les mateixes ganes que el president de saltar a la gespa. “Ara has de ser ferm i defensar la decisió allà baix”, li va dir l’actual quart capità.
Però Bartomeu es va trobar amb un vestidor totalment dividit. D’una banda, Piqué i Sergi Roberto, preocupats pels fets, preferien no jugar i marxar cap a casa per donar suport als seus amics i familiars. D’altra banda, Sergio Busquets i Jordi Alba, també dos catalans, defensaven la necessitat de disputar el partit i separar les obligacions esportives dels conflictes polítics exteriors. L’entrenador, Ernesto Valverde, patia pels punts i les possibles sancions -exactament igual que Iniesta– i la resta de l’equip, majoritàriament estrangers, es mostraven neutrals, a excepció d’un Lionel Messi que, expectant, va demanar d’engegar la televisió per seguir l’actualitat informativa i veure quina era la situació als carrers.
Bartomeu es topava amb un altre maldecap. La intenció incial era baixar al vestidor i comunicar la decisió, però en vista de certes posicions dins el grup de jugadors va perdre la seguretat que semblava tenir afiançada. Després d’uns minuts de reunió, el president i els jugadors van prendre una nova determinació. El partit es jugaria, però se celebraria a porta tancada. Sense públic. Per evitar invasions de camp i topades institucionals. I el màxim mandatari de l’entitat posaria sobre les seves espatlles la decisió: “La decisió l’he pres jo. És la decisió més difícil que he pres com a president”.
Dimissions i imatge internacional
El president del Barça sabia que aquesta nova decisió tindria les seves conseqüències. Un cop a dalt i després de modificar el comunicat de premsa, Carles Vilarrubí va presentar la seva dimissió com a vicepresident de l’entitat i, hores més tard, ho feu el directiu Jordi Monés, tots dos en ple desacord amb la disputa del partit mentre la població era atonyinada per exercir els seus drets. L’estadi buit mentre es jugava un compromís oficial de Lliga deixà una imatge impactant i aquesta fou una de les argumentacions que el president va utilitzar per justificar la decisió: “Ho hem fet per l’excepcionalitat de la situació, perquè tot el món vegi què ha passat”. Durant l’enfrontament, però, Bartomeu no va poder impedir la invasió de camp per part d’un membre d’Òmnium Cultural, que va saltar a la gespa amb una bandera estelada, un fet que va comportar sanció econòmica per al club. La resta ja és història.