Jordi Puntí (Manlleu, 1967) és un d’aquells intel·lectuals del futbol que no considera que aquest esport sigui un tema de segona a l’hora d’escriure. Manuel Vázquez Montalbán va ser qui primer es va treure la vergonya i l’arribada de llibres sudamericans com El fútbol a sol y sombra d’Eduardo Galeano van donar l’empenta necessària. Gràcies a ells, Tot Messi. Exercicis d’estil ara no es fa estrany en un panorama literari ple de delícies relacionades amb el futbol.
Ara es publicarà en holandès, turc i italià. Hi ha dos capítols nous respecte les primeres edicions catalana i espanyola. Aquest llibre el percebo com un work in progress i no s’acabarà fins que Messi es retiri.
Adrià: Qui sap si aleshores tampoc s’haurà acabat.
En quin sentit? (riu)
A: Potser quan es retiri ell mateix generarà altres debats sobre la seva figura.
Això és una altra cosa. Per descomptat, és molt possible que passi. I és molt difícil saber què farà quan es retiri. Hi ha moltes possibilitats obertes i l’única cosa que coneixem és que té un contracte de per vida amb Adidas.
Sergi: Comencem la conversa parlant d’un Messi retirat. I fa temps que el soci i aficionat blaugrana es tortura d’aquesta manera. A més, venim de dos partits, Leganés i Sevilla, en què no va ser titular.
A: De fet, jo vaig titular la crònica del partit d’anada a Sevilla amb un ‘Messi tornarà a ser necessari’. Perquè tots els partits, jugui o no, s’acaben relacionant directament amb ell.
S: És evident que Messi serà una baixa d’una enorme importància en el Barça quan es retiri. Però aquesta mateixa temporada, davant Inter de Milà i Reial Madrid, el Barça ha demostrat ser capaç de certes coses sense ell. Exagerem el seu dol?
El 5 a 1 davant el Reial Madrid no ens el podem prendre seriosament. La temporada dels blancs no està sent representativa. Per molt que haguem guanyat molt últimament, els culers som patidors de mena. En canvi, el Madrid encara no ha començat a fer el dol per Cristiano Ronaldo. Se n’obliden, pretenen simular que aquest noi no ha existit i que tot continuarà igual sense ell. I res pot continuar igual sense un jugador que et feia 50 gols per temporada. En canvi, nosaltres amb el Messi fem el dol cada vegada que no juga, per lesió o per decisió tècnica. No se si això ens servirà d’alguna cosa quan es retiri, però aleshores haurem de fer un dol definitiu i entendre què significa que ja no hi sigui. Va amb el nostre caràcter. Tinc un amic que quan el Barça va guanyant per 3 a 1 pateix perquè patirà quan ens facin el 3 a 2. Té dos nivells de patiment.
S: Has notat algun canvi en Messi després de l’adéu de Cristiano?
La meva impressió és que no hi ha hagut cap canvi. El Messi d’enguany crec que està molt emprenyat amb allò que ha passat a la Pilota d’Or. Ell no vol estar equiparat en nombre de pilotes d’or amb Cristiano. Que l’última se l’hagin donat a Modric és un exemple de com les fake news han arribat al món del futbol. La premsa de Madrid ha fet una feina molt potent per donar la sensació que tot estava molt igualat i alguna estrangera ho ha comprat. Els que veiem cada setmana als blancs sabem la realitat. En definitiva, la meva tesi és que Messi sense Cristiano hagués sigut igual de bo, però Cristiano no hagués estat el mateix sense Messi. Cristiano li deu més a Messi que Messi a Cristiano. I arriba un moment que la premsa de Madrid s’inventa Griezmann com el substitut, proposta acceptada per ell mateix, amb l’objectiu de crear una nèmesi que aporta rivalitat i que li va bé molt bé a Javier Tebas.
S: A Messi li ha faltat carisma durant la seva trajectòria perquè la seva personalitat estigui a l’alçada de la seva llegenda esportiva?
Jo et discutiria la idea de la llegenda. La llegenda només es crea un cop t’has retirat. Els jugadors que a hores d’ara tenen un component extraesportiu, l’han aconseguit després de retirar-se. Ni tan sols Beckenbauer ho va assolir abans. I, en el cas de Maradona, la llegenda és molt gran perquè prové d’on prové i és el màxim representant del futbol de carrer, i ens ho hem cregut. Cada gran esportista ha de tenir un poeta que li canti. Muhammad Ali va tenir darrere tres o quatre periodistes, com Norman Mailer, que van escriure llibres extraordinaris sobre ell. Això ara ha canviat i aquesta tasca no la fan els llibres, sinó els periodistes que segueixen dia a dia els esportistes. Si ho penses, Maradona quan va passar per Barcelona no va demostrar gaire carisma. I ara surt als diaris com un personatge penós, no com a carismàtic. Potser la llegenda de Messi ha de ser la del tio que no parla.
A: Et fa la sensació que, a vegades, ha intentat forçar el seu carisma tenyint-se el cabell o tatuant-se?
Per mi el carisma té a veure més amb la personalitat que amb la imatge. Però és molt interessant això que dius. Pot ser que hi hagi una confusió molt gran en el seu cap sobre el què és ser carismàtic. Per mostrar tatuatges ja tenim Arturo Vidal.
S: I ara també Boateng.
Efectivament. Per mi ser carismàtic és tenir idees pròpies i personalitat davant d’un micròfon.
S: Gerard Piqué.
Sí, i podríem afegir que el carisma és crear-te un personatge i defensar-lo amb les paraules, no amb el cos. Ter Stegen també està intentant explicar-te qui és ell, però d’una manera diferent, ensenyant-te fotos mentre compra en un forn de Gràcia. Els jugadors de l’època de Samitier van crear el seu carisma gràcies a fer-se seus els periodistes i prendre copes junts a la Bodega Bohemia o a La Paloma. Aquest carisma de tatuatges el va introduïr Beckham.
S: La distància que ara han de mantenir els periodistes amb els jugadors et va afectar a l’hora d’escriure el llibre?
No, perquè jo parteixo de la idea que estic escrivint sobre un personatge que es troba entre la ficció i la realitat. Ja donem per fet que allò que podem conèixer de la seva vida no és real perquè està mediatitzat a través de les xarxes i del què ell ens vol mostrar. I jo el futbol actual ja me’l miro com una ficció. És com veure una sèrie, cada partit és un capítol, i la sèrie va pujant d’intensitat a mesura que s’apropa el final. Ara amb la Copa del Rei estem vivint la història d’un personatge secundari que no sabem si morirà.
S: Amb el ‘Cas Chumi’ aquest personatge ja va quedar ferit.
Per això et dic. Al primer tret el van salvar, però els guionistes tenen ganes de matar-lo. El futbol és el present absolut, però jo el tracto de la mateixa manera que la ficció.
S: A vegades ens hem imaginat a Messi com algú no gaire espavilat intel·lectualment. Des que és capità, aquesta concepció ha canviat?
El Sergi Pàmies diu que això és volgut. Que Messi adopta voluntàriament una imatge de persona distant simplement perquè no l’emprenyis. Es va arribar a dir que tenia la síndrome d’Asperger.
S: En la teva investigació sobre la vida de Xavier Cugat -Jordi Puntí està escrivint una novel·la amb el músic i dibuixant català com a protagonista-, has descobert que moltes coses del seu relat oficial cauen si et molestes en buscar la veritat. Pot ser que a un biògraf de Messi li passi el mateix en el futur en l’apartat sobre la seva vida personal?
A: Fins i tot, considero que en el terreny esportiu també pot succeïr. Imagineu que quan es retira diu que la connexió que té amb Jordi Alba no és gens buscada, sinó instintiva. O que el seu jugador preferit és Sergi Roberto.
Hi ha una necessitat d’intel·lectualitzar el futbol per part dels que escrivim sobre ell. La necessitat de fer-ho va sorgir amb el Dream Team perquè Johan Cruyff va introduïr una nova manera d’entendre el futbol i va implementar una filosofia que va més enllà d’un partit. I es va haver de buscar una nova manera d’explicar-ho. I, des de Madrid, aquesta intel·lectualització l’han alimentat amb personatges com Jorge Valdano. Però hem caigut en la temptació d’intel·lectualitzar una cosa que bàsicament és física. Em pregunto si allò que fa Messi neix de l’instint o està preparat. Crec que en el 90% dels casos ni ell sap què farà. Però quan hi havia Dani Alves li passava la pilota a ell i ara ha decidit fer-ho amb Alba. Aquí hi ha un aprenentatge.
A: En què ha influït Ronaldinho a Messi?
Per contrast, en fer una carrera futbolística en el mateix club. I en la generositat en el terreny de joc, fet que el diferencia clarament de Cristiano. Messi ha fet una evolució en la seva generositat. Tots parlem del gol d’Iniesta a Stamford Bridge. Qui li fa la passada a Iniesta és Messi. Entra a l’àrea i hauria pogut xutar ell. En aquelles condicions, el Messi de 19 anys hagués xutat. I, en canvi, va tenir la suficient intel·ligència per passar-li a Iniesta perquè estava millor posicionat.
S: Penalitzarà el fet probable que es retiri sense haver guanyat un Mundial?
Ja veurem si es presenta al següent. Veig més important la Copa América d’aquest estiu. Si l’aconseguís guanyar, potser el futur se’l prendria amb un altre esperit i voldria intentar-ho a Qatar. Pot ser que, el que tingui lloc a la selecció argentina un cop visqui definitivament sense Messi, sigui un assaig d’allò que pot passar quan deixi el Barça.
S: Seria molt cruel que Argentina guanyés el primer Mundial que disputi sense Messi.
Qui sap (riu). Potser sense Messi explota Dybala.