Jordi Graupera (Barcelona, 1981) ha tornat dels Estats Units per iniciar un dels grans projectes de la seva vida. El doctor en filosofia política ha deixat Nova York, des d’on col·laborava amb diversos mitjans de comunicació catalans en l’anàlisi de la política nacional i estatal, per liderar una candidatura independentista i social a l’alcaldia de Barcelona amb la creació d’un nou partit: Barcelona és capital. En una entrevista amb La República Esportiva, Graupera aborda el futur per a la ciutat d’una de les seves grans passions, l’esport.
En el programa electoral del web no hi surt res en relació els esports. Quins plans tenen preparats?
Els nostres eixos són la integració social, la participació veïnal i la millora de la qualitat del nivell esportiu de la ciutat, sempre de la mà de la Federació Catalana o de l’associació de clubs que pertoqui. A més, aquest any també toca refer el pla estratègic i per això proposem quelcom que no ha passat mai de debò, que és implicar els actors rellevants de Barcelona seguint l’esperit participatiu. Ens estem veient amb molts presidents de clubs, centres esportius i entitats cíviques i els fem dues preguntes: què hauria de saber un alcalde que només sabeu vosaltres? Si jo només tingués 1 milió d’euros per l’esport de la ciutat on el gastaríeu? I la prioritat sempre és en manteniment d’instal·lacions. Per cert, l’equipament esportiu més utilitzat és la carretera de les aigües, que no la veiem com un equipament esportiu perquè és un camí. Com tampoc la platja de Barcelona, que també ho és. I per últim, l’Ajuntament hauria de potenciar a través dels mitjans públics o de plataformes com Youtube la producció i difusió de tornejos d’eSports en català. És un fenomen cultural de primer ordre que s’està difonent en anglès i en castellà.
Què li falta a Barcelona en l’aspecte esportiu?
El nostre programa té diverses àrees. Per una banda hi ha la qüestió dels equipaments, especialment els grans. Molts d’ells són de titularitat municipal, però o bé estan gestionats per clubs privats o bé per entitats. Els clubs de Barcelona tenen bastants problemes de supervivència perquè viuen en un entorn molt precari, els costos de manteniment són altíssims i no es cobreixen per part de l’Ajuntament i a més, paguen els IBIS, un fet que ha posat molts clubs en problemes, com l’Europa, a qui s’ha posat sota una tensió econòmica bestial. Ja que parlem de l’Europa, aquest club té un camp de futbol que disposa de vint focus, dels quals només en funcionen nou. O el mateix punt de penal, que s’havia fet malbé i han hagut de retallar un tros de la banda perquè no tenen diners per canviar la gespa.
I com s’ho fan per sobreviure?
Bé, hi ha clubs que han obert una petita seu social per no haver de pagar l’impost sobre activitats econòmiques en base al camp de futbol. Si posen la seva seu social a l’estadi, com que té unes dimensions molt grans els surten impostos molt alts. Doncs bé, obren una seu de 30 metres quadrats al costat del camp per pagar aquest impost sobre una superfície de 30 metres quadrats.
Quins problemes més hi ha a Barcelona?
L’Ajuntament tenia un programa de beques per pagar l’assegurança dels menors federats que va retirar. Això posa molts menors en dificultats, perquè com sabem, l’esport de barri és la primera frontera de la integració de moltes famílies que tenen problemes a casa. També s’han perjudicat les beques que es donaven als districtes per pagar les escoles esportives, que anaven molt bé. Aquestes beques es van centralitzar i els pagaments s’han retrassat més d’un any. Dit això, defensem un model de gestió cívica dels equipaments públics, proposem un fons de millora i rehabilització de les instal·lacions perquè algunes estan sobreocupades, proposem la reintroducció de les beques i subvencions i, pel què fa al futbol, tenim una idea clara.
Quina?
El futbol de Barcelona té un ecosistema de barri que és riquíssim. Qualsevol ciutat del món invertiria milions d’euros per mantenir un ecosistema de barri amb tanta tradició com Barcelona. Existeix un desconeixement total per part de la població de l’existència d’aquests clubs i una manca de prestigi dels clubs que viuen al dia i bàsicament del fet que tenen escoles de futbol. Proposem la creació d’una Copa de barris de Barcelona per tal que aquests equips, excloent el Barça, un cop acabada la Lliga regular tinguin un torneig. Es produeix un fet a Catalunya, amb equips de les mateixes categories que els clubs de Barcelona, que els perjudica. Hi ha equips que són els únics d’una població i, per tant, l’Ajuntament els pot subvencionar. Aquí, com que l’Ajuntament no es pot permetre subvencionar cada un dels clubs de Barcelona, juguen amb desigualtat de condicions. Per això proposem la Copa de barris que tingui un premi econòmic pel guanyador que el permeti fer inversions no ordinàries a deu o vint anys vista. I en això, per evitar que hi hagi un club hegemònic que guanyi cada any, el vencedor no podria participar en la Copa de l’any següent. Així propicies que el premi es reparteixi. Això en masculí i en femení, sense discriminar. L’esport femení és una de les carències de la ciutat.
Abans citava el tema dels eSports. Per què les administracions no en parlen mai?
Jo crec que és un tema generacional i de lentitud de l’administració. Un dels grans èxits de la cultura lingüística d’aquest país va ser la traducció al català de l’Anime, amb Bola de Drac o l’Arale. Amb perspectiva ho veiem normal, però l’any 1986 era de visionari. Però ens hem quedat allà i no hem intentat res més. Ara, la gent que està creixent a Barcelona o Catalunya no està mirant la televisió, sinó jugant a videojocs o veient Youtubers. I no estem a temps de fer-ho, però fa 25 anys, si haguéssim tingut visió, potser ara tindríem un ecosistema de videojocs en català. Amb els eSports hi ha marge per rectificar i infiltrar-ne la llengua pròpia.
L’esport de Barcelona és elitista? Queda poc a l’abast de les classes populars pels preus generals?
No crec que sigui així. Els esports que es fan a la platja o a la carretera de les aigües estan bastant associats a classe mitja-alta perquè demanen temps, i el temps és car. En canvi, a nivell de joventut, justament l’ecosistema d’esports, en bàsquet o futbol, està molt distribuït pels barris i està fent un esforç bestial d’integració i cohesió social. Aquests esports estan essent practicats per totes les classes socials. Sí que és veritat que el model d’esport al carrer no hi és a Barcelona, tot i que existeix el marge perquè torni a aparèixer. Ho hem de potenciar, ha de ser part de l’espai públic. Sempre respectant els usos, està clar.
Barcelona es podria plantejar que els universitaris tinguessin accés lliure als gimnassos, com succeeix en alguna ciutat europea?
Existeixen centres esportius de titularitat municipal o mixta que tenen descomptes per franges d’edat o estudiants. No em sembla una mala idea, però pensem que en la nostra societat a la universitat hi arriba la classe mitjana-alta, perquè els costos van deixant gent pel camí. I veiemt que la universitat és una màquina de reproducció de classes socials. Treballar la subvenció en l’educació pública universitària per una vida esportiva més rica pot ser interessant per l’increment de la salut de la ciutat, però no pot ser una prioritat perquè hem d’incorporar en l’esport la gent que més ho necessita i que menys recursos té.
Un estudi de la UFEC diu que el 62% de les entitats esportives no coneixen els seus tècnics de districte. Com se soluciona?
Els tècnics de districte viuen una situació que no és fàcil. Són la primera trinxera de relació amb el ciutadà, però pressupostàriament són els que tenen menys poder d’incidència. Van molt de corcoll i tenen poca incidència en els problemes. Tenim la idea de descentralitzar part de la gestió municipal en els districtes, perquè entenem que la riquesa de tenir un peu de l’administració en els districtes et permet una proximitat política molt més gran. No podem esperar que els tècnics de districte siguin a tot arreu, i això passa exctament igual en sanitat o educació. El més preocupant no és a nivell tècnic, sinó a nivell polític. Són els regidors, presidents o consellers de districte els que haurien de fer un esforç per presentar-se davant les entitats esportives, perquè són els que tenen relació directa amb la casa gran de l’Ajuntament. Aquesta administració s’ha caracteritzat per menysprear el món associatiu, girar-li l’esquena i ser absent. I no entendre que la teva presència en el món associatiu, també l’esport, és un cas de ceguesa i de dogmatisme que duem patint quatre anys i que s’ha de revertir. En el cas de la pregunta, caldria pensar que una part de l’estructura de l’Ajuntament hauria d’estar dedicada a l’esport perquè és una de les inversions més barates i efectives per aconseguir integració, cohesió i un increment de salut i de les capacitats, perquè l’esport té un impacte directe en el desenvolupament cognitiu i físic de la població.
Ara parlava de què havia fet fins ara l’administració de Colau. Aquest Ajuntament no ha demanat cap esdeveniment esportiu internacional. Ho considera necessari?
Clarament, Barcelona ha de ser una potència en l’organització d’esdeveniments esportius. Té un atractiu innegable per qualsevol tipus d’esdeveniment internacional i pot triar. Tenim un sistema de grans infraestructures que està bé i que et permet hostatjar grans esdeveniments, que també et donen un valor afegit. Signifiquen un cost molt baix i la mena de públic que atrauen és un públic cultural, perquè tracten la ciutat amb respecte. Els Comuns tenen un problema de negació de tot el què siguin esdeveniments a la ciutat, perquè tenen una base social a la qual han excitat a una aversió d’aquests tipus d’esdeveniments i ara els costa vendre’ls un altre relat. I aquesta deixadesa respon a l’esclavatge en aquest relat.
Quina relació ha de tenir l’Ajuntament amb el Circuit de Catalunya?
Hem d’apostar-hi, és una mena d’esdeveniment que ens interessa perquè és de qualitat, ens posa en el focus mundial i perquè els catalans tenim una tradició de motor. És coherent, no és com dur el mundial de críquet. En primer lloc, jo simpatitzo amb la idea que la inversió de l’Ajuntament sempre s’ha de fer calculant-ne el retorn, és a dir, no pot ser que els interessos privats tinguin les administracions agafades per l’Arc de Triomf i obliguin a llençar diners. Podem aprofitar l’estat d’opinió creat per Colau per fer una revisió dels acords. I en segon lloc, hem de fer un esforç per garantir que hi ha transferència tecnològica. El món del motor és l’avantguarda de la tecnologia i hauries de poder bescanviar el suport de l’Ajuntament amb inversions estables a la ciutat.
La UFEC està plantada al centre de Barcelona, com moltes d’altres institucions i entitats esportives de nivell nacional. Quina relació ha de tenir els consistori amb aquestes institucions?
En general, Barcelona és la seu d’entitats que representen el país i no només la ciutat. I això és normal perquè Barcelona és la capital i té un paper de lideratge en moltíssims aspectes. Però Barcelona també ha d’evitar convertir-se en un monstre centralista que ofegui la resta del país i, per tant, ha de tractar aquestes entitats amb la consciència que no responen només a interessos barcelonins. Seria bo donar la benvinguda a que aquestes entitats s’espongessin pel país. Aquí tenim l’exemple de la Federació Catalana de Futbol de l’època Roche, que va fer un esforç molt gran de descentralització i que va tenir un impacte real. O el mateix va fer la directiva de Joan Laporta quan feia juntes itinerants pel territori. Això que sembla simbòlic té un impacte real. Barcelona faria bé d’incentivar que això passés més. Barcelona només pot ser una capital si entén que Catalunya és una xarxa de ciutats. També hem d’aspirar a ser el centre d’un arc Mediterrani que va des de Nàpols fins a l’Alger passant per Marsella. Si governem aquesta ciutat, el primer que farem serà reunir els actors rellevants. I hi trobaran una barreja entre la duresa de les nostres conviccions i el respecte per les conviccions dels altres.
I la relació amb els grans monstres com el Barça? El Barça pot marcar-li l’agenda a l’Ajuntament?
No, però ningú que no sigui la base social de la ciutat li pot marcar l’agenda a l’Ajuntament. Aquest és el gran què de les institucions públiques, que serveixen de contrapoder popular a les corporacions de caràcter privat ja siguin associatives o empresarials. Per tant, la resposta sempre ha de ser no. Ara bé, ni la imatge al món ni la potència discursiva de Barcelona poden prescindir de la idea que el Barça és una de les manifestacions culturals més importants que ofereix la ciutat al món. Si tinguessim un teatre operístic que ocupés el lloc en el món de l’òpera que ocupa el Barça en el món del futbol ningú discutiria que l’Ajuntament hauria de fer el possible per preservar aquest tresor i estendre’n les virtuts a tota la ciutat. El Barça és una manifestació cultural que expressa valors barcelonins i això ho hem d’aprofitar. Això no vol dir que l’esport professional no sigui un espai econòmic que té moltes problemàtiques en les relacions de poder i econòmiques. I li pertany a Barcelona ser vigilant i fer de contrapoder amb les externalitats negatives. També hi ha la qüestio urbanística, que sempre implica conjugar interessos privats i públics. Nosaltres prometem que no hi haurà negociacions sota les taules, ni acords secrets, ni despatxos tancats, tot serà públic. I això va pel Barça i per tothom.
L’endemà de la patacada de Roma, el club i l’Ajuntament van fer públic l’acord per tirar endavant l’Espai Barça. El consistori pot participar de les cortines de fum d’entitats privades que vetllen pels interessos propis?
Això no ho sabem. No sabem si havien arribat a un acord per fer-lo públic un cop el Barça estigués fora de la competició europea. Podem fer-ne especulacions. Però en el cas que hagués estat així, que el Barça aconseguís que el consistori s’adaptés a la seva agenda mediàtica, és un error descomunal i inacceptable. Si la junta del Barça necessita protegir-se d’una crisi d’imatge, l’Ajuntament no pot ser-ne el parallamps.
En aquell acord, ‘Barcelona és capital’ no hi era. Com entomen l’Espai Barça?
Barcelona és una ciutat que té un urbanisme molt particular. No destaca per tenir grans trossos dedicats a una sola cosa. En general té usos mixtos i els grans equipaments travessen carrers i espais urbans. Una altra característica és la implicació veïnal en les grans transformacions urbanes. Quan la implicació veïnal és menyspreada el resultat sempre és pitjor. En poso dos exemples: can Batlló, a Sants, i la Model. Clarament han millorat els usos. El cas de l’Espai Barça és similar. Des de l’any 2000, el club està intentant refer els entorns del Camp Nou i els projectes que s’han presentat sempre s’han acabat frenant per l’oposició dels veïns. Encara que els terrenys no pertanyin a l’Ajuntament, formen part de la trama urbana i l’Ajuntament té un deure de garantir que la intervenció urbanística respongui als valors de la ciutat. Crec que faríem bé d’atendre les demandes de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, perquè no és en detriment del Barça sinó a favor del club i de la ciutat. Si som capaços de crear un Espai Barça veritablement transparent i integrat en la vida urbana serà millor per a tots i millorarà la convivència de Les Corts, que pateix les conseqüències de tenir el Camp Nou on és.
Reduir carrils, com en el cas de l’Avinguda Joan XXIII, és una bona idea per adaptar el nou entorn del Camp Nou?
Amb la Sagrada Família hi passa quelcom similar. Els seus plans d’ampliació provoquen una afectació important al carrer Mallorca. L’oportunitat que signifiquen les grans intervencions urbanístiques com la Sagrada Família o l’Espai Barça permeten incidir d’una manera més global en els aspectes que envolen el desenvolupament urbanístic de la ciutat. És una oportunitat. El problema no és la reducció d’un carril a Joan XXIII, sinó que anem a un escenari de pacificar la ciutat. La ciutat ha de deixar d’orbitar al voltant del cotxe privat de combustió. Hem de reduir la contaminació, hem de reduir la presència del vehicle privat, hem d’acostumar-nos que, en un conflicte, el cotxe no sigui la prioritat. Una cosa diferent és que la transformació d’espai públic en espai de titularitat privada demanda compensacions, no necessàriament econòmiques. Tota intervenció ha d’estar pensada en l’harmonia urbanística de la Barcelona que tots estimem.
L’Espanyol és un club de Barcelona?
Sí, per dos motius. Primer, perquè hem de començar a pensar Barcelona no com la unitat administrativa que inclou sis milions de persones sinó com la gran Barcelona. Hem de pensar Barcelona amb el seu espai metropolità, perquè la raó per la qual la ciutat és tant potent té a veure amb això. Nacions Unides parla d’aglomeracions urbanes, no de municipis. Cornellà i Sant Adrià són Barcelona, respectant la idiosincràsia de cadascun d’aquests llocs. De la mateixa manera que parlem de distribuir el turisme per la ciutat també parlem d’aquests municipis. No és racional pensar que l’Espanyol, perquè tingui el seu camp a Cornellà, deixa de ser un club de Barcelona. I en segon lloc, l’Espanyol és un club amb història a Barcelona. Que tingui els seus equipaments fora dels límits de la ciutat, demogràficament, sociològicament i simbòlicament pel què representa és un club barceloní.
Quin és l’error de Betevé, fitxar o fer fora els nois de La Sotana?
Clarament fer-los fora. Tenim una concepció errònia dels mitjans públics. Hem arribat a una conclusió estranya que diu que els mitjans públics només han de contractar o protegir aquelles visions que són consensuades. Qualsevol producte cultural que sigui polèmic no pot entrar a la televisió pública. Molts diuen que La Sotana està molt bé pel sector privat, però que dins el sector públic no es pot contractar un programa tant esbiaixat. Tot el contrari. La televisió pública també té la missió de protegir les visions minoritàries, que són contraculturals, polèmiques i difícils. Algú no creu que si ara existissin Galileu o Copèrnic, que les seves teories eren contraculturals, contrahegemòniques i ofensives, no estaríem orgullosos que els nostres mitjans públics estiguessin al servei de protegir la possibilitat de dir aquestes coses? No vull comparar La Sotana amb Galileu o Copèrnic, però sí que es pot dir que el programa planteja un escenari d’aproximació a la comunicació esportiva que no existeix enlloc. Per tant, protegir aquest fenomen cultural forma part de les nostres atribucions. Crec que se’ls va contractar irresponsablement. Es va creure que passaria exactament el mateix que passa amb tothom, que quan entres al circuit més prestigiat et domestiques. I La Sotana ha demostrat que no s’han domesticat. Però en definitiva, l’acomiadament ha estat una benedicció, perquè és un dels primers productes periodístics que ha aconseguit entrar en el món de l’autofinançament directament per part de l’usuari. És un experiment petit, han recaptat 3.000 euros mensuals i no permet els seus creadors viure’n, però obre la porta a la relació directa entre el lector o espectador i el producte que permet que aquest producte no sigui controlat per ningú.
Per què Betevé no ha estat capaç de preservar aquest humor negre davant la pressió dels grans clubs?
Suposo perquè l’administració no ha estat capaç de transmetre al consell de Betevé que els protegirien de qualsevol ingerència. En aquesta ciutat tot funciona així. Existeix un poder organitzat que és més fort que les conviccions de fons que han de vertebrar la vida política.
I això com es canvia?
L’única cosa que ho pot canviar és la política. Hi ha d’haver espais polítics que tinguin la gosadia de parlar-ne i d’emetre el senyal correcte que diu que un només arriba a fer reals les seves conviccions si està disposats a ser un problema.
I en això els grans afectats serien els poders fàctics com el Barça.
És així. És natural que sigui així i aquesta és la raó de l’existència de la política. Hi ha una sèrie d’interessos legítims de la gent que protegeix les seves empreses, discursos culturals o la seva hegemonia. I està bé que sigui així, que tothom protegeixi les coses que estima. Però l’interès públic serveix per contrarrestar els excessos de la confluència d’interessos privats. Els poders polítics tenen uns incentius i uns deures que han de ser diferents dels altres. La nostra feina no és ocultar els conflictes perquè no es noti que qui mana a la ciutat no són els poders públics, sinó que la nostra missió és justament la contrària.
Jordi Graupera practica esport?
Des que tinc fills, no. Tinc dues filles petites i el meu esport principal consisteix en agafar éssers humans d’entre 10 i 14 quilos unes 150 vegades al dia. I un altre esport que practico és el despertar sobtat a les tres de la matinada, que se’n podria dir l’abdominal sobtada. És un règim d’entrenament molt estricte. Però el temps que abans dedicava a fer esport ara no el tinc, perquè tot temps lliure el dedico a la famíla. Això sí, em vaig proposar un compromís. Tota la campanya la faré en transport públic, compartit o a peu. Mai faig servir vehicle privat. Des de fa uns sis mesos camino uns 10 o 12 quilòmetres diaris fent campanya.
Aleshores sí que practica esport.
No seria ben bé així, perquè no camino per caminar, sinó per anar a un lloc. Sí que intento que tingui impacte en el meu estat físic, perquè la campanya és molt exigent. Abans sí que feia esport, vaig practicar l’handbol durant molts anys i ho trobo molt a faltar. També trobo a faltar seguir-lo, perquè m’encanta. M’agrada molt també fer piscina i és dels pocs esports solitaris que aguanto, perquè tinc uns auriculars submergibles i escolto podcasts. D’aquí en vaig treure molta formació. I el meu altre gran esport és l’excursionisme. Durant un temps vaig estar molt pendent d’això, de fer GRs, de complir objectius. M’he patejat bona part del país caminant.
Quin cim li ha agradat més de fer?
Tenia una nòvia que tenia una àvia andalusa que deia “que dedo me corto para que no me duela”. Per exemple, la tartera del Pedraforca m’agrada molt. En general, baixar tarteres m’agrada molt, encara que sigui perjudical pel genoll. És com esquiar sobre pedra, és un gust. Però de l’excursionisme sóc molt de grans recorreguts, no de pics. La meva ambició no és l’altura, sinó cobrir tot el territori.
I com espectador, què li agrada veure?
Sóc del Barça, però quan va agafar la publicitat de Qatar vaig deixar de veure’l. Va ser un acte íntim de protesta. Crec que les publicitats funcionen i el Barça és una de les coses que més m’estimo, un dels pocs amors irracionals que tinc. Els records d’infantesa més tendres i alegries estan relacionats amb el Barça. Quan el meu pare estava a les últimes i anàvem a fer quimoteràpia compràvem els cinc diaris esportius i els comentàvem. I quan el Barça va acceptar la ignonímia de publicitar un règim autoritari vaig pensar que acabaria justificant aquest règim. M’estimo tant el Barça que acabaré justificant el règim de Qatar només per protegir el meu amor pel club. Aleshores vaig deixar de veure’l. Només em vaig concedir la final de Champions de Berlín. Per primera vegada a la vida vaig tenir un distanciament amb el Barça i no en volia saber res.
Va ser una decepció molt gran?
Era una autodefensa. Defensar el meu amor pel Barça, que no es contaminés. Ara, mica en mica hi he anat tornant, però mai he tornat al nivell de parar-hi tanta atenció com abans. Hi tinc una relació més analítica i racional.
Que jugués davant Las Palmas el dia 1 d’octubre com li va sentar?
No va ser una excepció. En aquest país, la gent que ocupava els llocs de poder polític i no polític durant aquell dia va fer el mateix que el Barça. Tots van cedir d’una manera o una altra. Tots es van acontentar amb gestos simbòlics. Tots van creure que la tempesta passaria i que n’hi havia prou amb resistir una mica. Jo no hagués jugat. Vaig pensar que era un símptoma de moltes altres coses. Aquesta directiva s’ha caracterítzat per això, per representar els interessos fàctics de la ciutat. No dic que Laporta no tingués interessos amb el poder, però en aquest cas és molt més evident la seva connivència.