Un canó a la seva cama esquerra i un cabell pèl-roig inconfusible. John Arne Riise (Molde, Noruega, 1980), és un dels laterals més recordats de la dècada dels 2000. Potència i qualitat tècnica, el noruec fou una de les peces clau del Liverpool campió d’Europa l’any 2005 a Istanbul, amb Rafa Benítez a la banqueta -aquella final històrica davant el Milan, que guanyava 3-0 al descans-, i un equip que dos anys després patiria la revenja dels italians en la final d’Atenes 2007.

De la mateixa manera que Andrés Iniesta va haver de compaginar els èxits esportius amb els dimonis personals, el noruec va arribar a la final d’Istanbul en una molt complicada situació vital: dos matrimonis fallits, la separació dels seus pares, una intensa sensació de soledat i tres fills que veien com la seva família s’ensorrava. Així ho explica ell a Running Man: My Story, la seva biografia. El futbol es convertiria en aquella época en la seva única zona de confort.

Catorze anys després, el Liverpool ha tornat a guanyar la Champions League. Se sent part de tot això, encara que sigui un espectador més?

I tant, hi tinc sentiments. Són set anys allà i sé tot el què significa pels aficionats guanyar aquest trofeu. També pels jugadors i pel club, perquè aquesta temporada han quedat segons a la Premier League amb 97 punts i no han guanyat la lliga. Necessitaven guanyar la Champions, també per Klopp. La final va ser molt dolenta, un mal partit, però estic feliç perquè el Liverpool la va guanyar.

Què ha canviat amb Klopp? En els anys anteriors, el Liverpool no havia jugat massa bon futbol.

Klopp va arribar fa quatre anys i necessitava temps. Ara té els jugadors que volia i juga el futbol que volia. Els aficionats estan contents amb això i animen l’equip amb el futbol que juga, en un nivell espectacular, inimaginable.

Per què és tant difícil pel Liverpool guanyar la Premier League?

Perquè l’altre equip té aquest home [assenyala Pep Guardiola i riu]. Històricament el Liverpool no ha tingut massa sort, abans amb el Manchester United, passant per etapes de l’Arsenal i el Chelsea, i ara amb el Manchester City. És molt difícil de fer el darrer pas. Aquest any han fet 97 punts, una xifra amb la qual normalment guanyaries la lliga, però aquest home que hi ha per aquí n’ha fet 98. Crec que la propera temporada la disputa tornarà a ser entre el Liverpool i el City i espero que els reds facin el darrer pas.

Es diu que a Anglaterra és més important guanyar la Premier League que la Champions League. Això és cert o és una fal·làcia?

Pel Liverpool segur. Pels seus fans. Crec que pel City ara és més important guanyar la Champions League, perquè la Premier ja l’han guanyada diverses vegades. Però pel Liverpool, pel club, el més important és la Premier League. És el trofeu que no aconsegueixen des de fa molt temps i se’ls presenta com una necessitat.

S’entén aleshores que l’objectiu principal d’aquesta propera temporada per al Liverpool és aconseguir la Premier.

Totalment, sí. Al 100%. Provaran de guanyar-ho tot, l’FA Cup i la Lliga de Campions, evidentment, però tot el que faran per aconseguir el seu objectiu estarà centrat en la Premier.

Vostè ha jugat en nou equips diferents. Anfield és l’ambient més espectacular que ha viscut?

I tant. Especialment quan jugàvem Europa. Jo era allà quan van jugar aquest any davant el Barça i en el quart gol va ser increïble. També passava quan era jugador. Tot l’estadi cridava i era de bojos, una sensació impressionant. Ser part d’aquesta història és un honor. Crec que els fans del Liverpool aconsegueixen que passin coses. Ells hi creuen, saben que l’impossible és possible, perquè guanyar 4-0 al Barça de Messi és una barbaritat, però hi creuen i animen perquè passi.

Una situació similar a la que va viure a la final del 2005. Del 3-0 al 3-3 en 45 minuts.

Sí! Vam fer tres gols en 45 minuts davant la millor defensa del món, la del Milan. Ens van fer creure-hi. Amb el Liverpool mai se sap, tot pot passar.

Anem a aquella final. Quines sensacions recorda prèvies al partit. Van sentir molta pressió externa?

No, gens! Jo, i crec que la majoria de jugadors, estàvem en una bombolla, només centrats en el joc. Vam entrenar, menjar, dormir i beure molta aigua, ens vam concentrar molt. Evidentment, quan s’apropa el partit sents una emoció especial, perquè és una final, però vam provar de fer el mateix que fèiem en cada partit, com si en fos un més.

I en els llançaments de penal? Allò deuria ser la màxima pressió que ha viscut mai. Són els cinc minuts més importants de la seva carrera?

Per descomptat. Veníem de remuntar el 3-0 i vaig tenir l’opció de llançar un penal. I, ostres, durant el camí del mig del camp a l’àrea vaig pensar en milions de coses. Un xut fort, centrat, col·locat, suau, a la dreta, a l’esquerra…en aquest moment intentes centrar-te i fer la teva feina, però hi ha mil interferències externes, com el públic. Aquesta és la situació més intensa i de més pressió que he tingut, perquè saps que hi ha milions de persones pendent de tu. Però bé, has de fer la feina. Aquesta és la veritable pressió, perquè estàs sol. En el joc, som onze i si fas un error et poden ajudar. Però en una tanda de penal ets tu contra el porter i milions de fans mirant-ho per la tele.

En la seva biografia explica que quan va jugar la final de la Champions League es trobava en una difícil situació personal.

Sí, però sóc una persona que té molt clara la separació entre la vida privada i la vida professional. Fins aquí és privat i fins aquí és futbol. El futbol és el meu espai lliure. Tot allò que passés a la meva vida privada quedava enrere quan conduïa cap a un entrenament. És molt important saber-ho separar. Si t’endús la vida privada al futbol no seràs capaç d’arribar al teu màxim nivell de joc.

També hi diu que va ser complicat per a vostè explicar la situació a Rafa Benítez, l’aleshores entrenador del Liverpool.

En Rafa sap guiar molt bé els jugadors, però prefereixo portar els meus problemes jo sol i resoldre-ho amb mi mateix. Jo volia jugar. Si li hagués explicat a en Rafa, potser ell hagués considerat que en aquell moment no estava preparat per fer-ho. És important separar la vida privada del futbol.

Què opina sobre la decisió d’Ada Hegerberg de no participar en el Mundial de França per trobar injustes les remuneracions econòmiques que els dona la federació de Noruega comparades amb les que té la selecció masculina?

Qui? Perdó?

Ada Hegerberg (ho pronunciem fatal en noruec i no ens entén).

Qui?

A-da He-ger-berg (molt lentament).

Ah! Ada Hegerberg! (Ho pronuncia fantàsticament). Respecto la seva decisió i no tinc tota la informació sobre allò que ha passat per opinar, però per mi és molt trist perquè és la millor futbolista del món i una gran persona. Espero que amb el temps la situació canviï i torni a jugar amb el nostre país.

Perquè canviï la situació la selecció masculina i la femenina considera que haurien de tenir les mateixes condicions?

Com he dit, no conec tots els motius pels quals l’Ada Hegerberg ha pres aquesta decisió. Però respecto molt allò que està intentant fer el futbol femení, especialment a Noruega, perquè els bonus de la selecció masculina i la femenina són els mateixos. Això és molt bo pel futbol femení i espero que tinguin el què mereixen.

Aquesta temporada ha estat un triomf del futbol anglès. Ha ocupat amb els seus equips la final de la Champions League i la de l’Europa League.

Fa uns anys la gent deia que el futbol anglès no estava en el seu millor moment i ara s’ha aconseguit això. Alguna cosa ha canviat, abans hi acostumaven a arribar els equips espanyols. La pregunta és: quants jugadors anglesos hi ha en aquests quatre equips? De moment, la lliga anglesa és la millor lliga del món.

Això vol dir que el futbol d’Anglaterra té més èxit que altres tipus de futbol, com el que practiquen l’Ajax o el Barça?

El futbol que practiquen aquests dos equips és fantàstic. És un altre camí. Jo admiro molt l’estil del Manchester City de Pep Guardiola i com aconsegueix guanyar títols d’aquesta manera. Però és evident que no és el típic futbol anglès. Té molt més de l’estil del Barça, del tiki taka, que de l’esperit de lluita que ha caracteritzat sempre el futbol anglès. Crec que aquest es troba en un procés de canvi d’estil.

En el futur, el futbol anglès li donarà una importància superior al talent dels jugadors i tindrà un altre tipus d’entrenadors?

Sí, i tot això acabarà de de modificar l’estil que estava instaurat.