La presència de la política en l’esport espanyol és més vella que l’anar a peu. El futbol, com un reflex de la societat, exhibeix els estats sentimentals i ideològics de les seves masses socials. De la mateixa manera que succeeix en la vida als carrers, els clubs esportius també tenen majories, i en un moment tan convuls com l’actual les emocions s’exterioritzen sense recel en escenaris propicis per a manifestacions col·lectives. Els estadis de futbol no en són una excepció.
La final de la Copa del Rei ha passat en un primer pla polític des que el 2009, a València, els afeccionats de l’Athletic Club i el Barça silenciessin l’himne espanyol amb una xiulada massiva que va obrir la caixa dels trons. Des d’aleshores, totes les finals amb participació blaugrana -nou en onze temporades- han posat en alerta les autoritats de l’Estat, incapaces d’evitar la reivindicació catalana, tot i els esforços il·legals per intentar prohibir-la vulnerant el dret fonamental a la llibertat d’expressió. Va passar el 2016, quan la delegada del Gobierno a Madrid, Concepció Dancausa, va haver de recular per ordre de la justícia després d’haver decretat la prohibició d’exhibir estelades en la final del Vicente Calderón; i va tornar a succeir la temporada passada a les portes del Wanda Metropolitano, on la persecució contra la simbologia va superar límits impensables.
La tensió entre afició culer i Estat ha anat en augment amb l’empresonament dels polítics i activistes per l’organització del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i el judici contra el Govern legítim escollit pel poble a les urnes. La final del Wanda va mobilitzar la policia espanyola fins el punt de retirar material de color groc, incloses samarretes que el públic vestia, amb l’argument inversemblant de significar un risc per a la seguretat dels espectadors. La mateixa policia que es va dedicar a fotografiar els afeccionats barcelonistes durant la xiulada a l’himne i els mateixos agents que van decidir -de manera inconcebible- requisar les bufandes i samarretes grogues de l’afició del Boca Juniors argentí en la final de la Copa Libertadores disputada al Santiago Bernabéu.
Un any després d’aquella final de Copa, la situació a l’Estat és, fins i tot, més tibant. El Govern de Catalunya segueix empresonat, en ple judici per la convocatòria del referèndum i amb la recent suspensió dels seus escons com a diputats del Congrés, i l’extrema dreta ha entrat per la porta gran en un hemicicle cada vegada més distanciat: constitucionalistes versus progressistes. Precisament, aquesta irrupció de VOX empeny les forces de la dreta a endurir les sancions per ultratge a la Corona i, en conseqüència, pretén que el gobierno atempti contra els drets fonamentals prohibint i multant les xiulades al rei Felip VI, principal avalador del 155, i a la marxa reial, tal i com succeí l’any 1925 amb la suspensió de totes les activitats del Barça decretada pel governador civil de Barcelona, Joaquim Milans del Bosch, l’avi de Jaime, mà dreta del general Tejero i màxim exponent de la rebel·lió militar del 1981 a València.
Aquesta vegada, però, l’ambient crispat dels darrers anys no ha saltat a primera plana. Les eleccions municipals i europees, així com la resolució de la mesa del Congrés, ocupen les portades i releguen a una segona fila la més que probable reivindicació culer al Benito Villamarín. Una protesta que xocarà amb la postura adoptada per milers de seguidors del València, que en els darrers anys han rebut l’equip barcelonista a Mestalla sota el crit de “Puta Barça i Puta Catalunya”, i que arribarà amb la incertesa d’una actuació policial plena d’incògnites. Els catalans desconeixen quin serà el modus operandi dels agents i dels membres de seguretat de l’estadi sevillà, tal i com admeten fonts del club a La República Esportiva.
Amb previsió de la topada, el Barça va demanar a la delegació del Gobierno de Sevilla que garantís la llibertat d’expressió dels seus socis, penyistes i afeccionats per evitar que es repetissin les imatges d’ara fa un any a Madrid, però a diferència d’altres moments, ni l’Assemblea Nacional Catalana, ni Òmnium Cultural, ni la Plataforma ProSeleccions Esportives de Catalunya, ni els mateixos grups d’animació blaugrana propers a les tesis sobiranistes han organitzat cap crida. Amb l’experiència del Wanda i amb la rabiosa actualitat potser ja no els fa falta.