L’Ajax d’Amsterdam adora Johan Cruyff. La seva figura és venerada per tothom qui sent el club pels èxits que va assolir vestint la seva samarreta i per la filosofia que va implantar des de la direcció tècnica i la banqueta, un cop retirat. El consell d’administració, els afeccionats i els jugadors l’estimen, li reten homenatge cada cap de setmana i preserven un llegat inviolable i inqüestionable. Cruyff no genera cap tipus de discussió, ni sentiment ambivalent encara que, emprenyat amb la directiva d’aleshores, l’any 1983 decidís abandonar l’entitat ajacied i fitxar per l’etern rival, el Feyernoord. La seva influència esportiva, allò que feu sobre la gespa i des de la banda de l’Amsterdam Arena transcendeix més enllà de les llums i les ombres que pugués projectar el personatge.
Els problemes personals que tingué amb els gestors de l’entitat i aquell terrible contracte amb el Feyenoord no existeixen. Les seves accions fora dels terrenys de joc no generen anticossos en cap sector de l’entorn ajacied i tothom coincideix en admetre la seva ascendència en la metodologia futbolística del club i en la necessitat de protegir aquest model com el tresor més preuat de la seva història. Honors permanents, des del nom de l’estadi, passant per les seves imatges reproduïdes en totes les dependències -inclòs el túnel de vestidors- i acabant per l’afició, que sense mitges tintes el recorda amb bufandes i banderes durant tots els partits.
El llegat futbolístic és innegable. L’Ajax no serà a la final de la Lliga de Campions, però ha dut el mètode de Cruyff fins les últimes conseqüències. Arriscant com ningú, actuant en camp contrari, fent circular la pilota a una altíssima velocitat, elaborant intercanvis de posicions permanents per complicar els marcatges defensius del rival i aplicant una pressió asfixiant que ofega els seus contraris. El Tottenham Hotpsur li ha generat ocasions, com ho feu a l’anada, però evidentment el risc comporta ensurts i, fins i tot, decepcions. Tenir l’equip situat en terreny enemic provoca que puguis patinar, però la valentia té premi i l’Ajax, com qualsevol conjunt que es defensa amb la pilota, acaba amb el seu somni havent meravellat el món. La ’Taronja Mecànica’ tampoc va guanyar cap Mundial, però romandrà en la memòria esportiva internacional per sempre. Com aquest Ajax. Caure en el darrer minut després d’haver conquerit mitja Europa ha provocat que la seva gent els ho agraís amb una llarga i emotiva ovació. Exactament com les que tingué el Barça davant l’Inter de Milà el 2010 i el Chelsea el 2012.
Però a Barcelona, el nom de Johan Cruyff és contínuament posat en quarentena. Sempre hi ha algun però per qualificar la seva obra. La seva influència futbolística indiscutible es rebaixa, es menysvalora perquè queda tacada per les seves accions extraesportives -alguna decisió tècnica incomprensible- o les seves baralles permanents amb Josep Lluís Núñez, el president que va fer néixer una ideologia dins el barcelonisme. A Barcelona, l’existència de dues faccions –cruyffistes i nuñistes– evita la veneració permanent de l’home que va canviar la història del Barça per sempre. També passa amb l’altra banda, per ser justos.
La rancúnia d’un sector culer envers la llegenda fa impossible preservar el seu llegat sense col·lisions. Cruyff no tindrà mai la unanimitat que genera a Amsterdam, una qüestió que perjudica enormement la defensa incontestable del model esportiu i que provoca dubtes crònics en les posicions on es prenen les decisions. Si en l’organigrama no hi ha un cent per cent d’harmonia, si l’estructura presenta esquerdes, els equips se n’acaben ressentint. Exactament com li ha succeït al Barça.