Baixant per l’enforcadura del Pedraforca on, per cert, s’hi ha construït un camí ben senyalitzat que no s’ha d’abandonar per evitar malmetre la tartera, hom ja s’està imaginant coronar el cim de l’Aneto, el pic més alt dels Pirineus. Per a molts amants de la muntanya, posar una creu en cada un dels serrats més emblemàtics de la Península s’ha convertit en un objectiu primordial, en una fita que els deixarà satisfets un cop completada la ruta que els ha de dur per la Pica d’Estats, el Posets, el Mont Perdut, el Vinyamala, el Comapedrosa, el Puigmal, el Carlit o el Bastiments, entre molts d’altres cims que voregen els 3.000 metres d’altitud i que se situen a l’interior o a pocs quilòmetres del territori català.
El Pirineu és una autèntica meravella de la natura. Desenes de cims esperen l’arribada dels excursionistes, sobretot en una època estiuenca en la qual la neu i el gel han reduït significativament la seva presència, però l’alta alfuència de valents i valentes disposades a fer-se la fotografia en el punt més alt del promontori ha posat en alerta les entitats i institucions públiques i privades, que veuen com la massificació s’ha apoderat d’algunes de les muntanyes més simbòliques del país, provocant cues, trànsit en zones de perill i l’erosió d’un terreny que necessita seguir sentint-se verge i especial.
Recorden aquella fotografia de l’Everest, el pic més alt del món situat en plena serralada de l’Himàlaia, amb centenars d’alpinistes fent cua per conquerir el cim? Doncs no cal fer 9.000 quilòmetres i anar-se’n a la frontera entre el Nepal i el Tíbet per trobar una situació similar. Un diumenge de juliol, al mateix massís del Pedraforca t’hi pots arribar a trobar desenes de persones fent una pausa al Coll de Verdet per afrontar una grimpada gens subestimable fins el punt més alt del Pollegó Superior, on s’hi amunteguen grups d’excursionistes plens d’energia satisfets per haver ascendit a la muntanya catalana per excel·lència. “És una evidència, si hi ha més gent, hi ha més accidents”, explica Josep Maria Silvestre, cap de seguretat de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).
De fet, Silvestre admet que en els darrers anys han augmentat els rescats, però assenyala que ho han fet per l’augment de visitants: “La majoria dels accidents no són perquè la gent vagi mal equipada o per tempestes, sinó pel volum de persones”. El passat cap de setmana, concretament el migdia del divendres 2 d’agost, els Bombers de la Generalitat van haver de completar 448è rescat de l’any 2019. L’helicòpter dels GRAE va haver de baixar a l’enforcadura per endur-se cap a l’Hospital Sant Bernabé de Berga un nen de 10 anys que va caure i es va fer un trau al cap. Un informe publicat aquest 7 d’agost conclou que, precisament com succeí a la muntanya del Berguedà ara fa sis dies, en les hores centrals (de 12:00h a 18:00h) és quan es produeixen la majoria d’intervencions. Les insolacions i la deshidratació poden ser clau.
I això que el Pedraforca no es dota d’una cresta massa abrupta, ni angosta. Més arriscat és que succeeixi aquesta situació a pocs metres del cim de l’Aneto, a 3.000 metres d’altitud i amb un Pas de Mahoma convertit en Les Rambles. Una via extremadament perillosa, estreta i amb precipici a banda i banda, on hi coincideixen desenes de persones anant i tornant del punt més alt dels Pirineus. En aquest punt s’hi han arribat a formar cues de vint minuts, amb persones de totes les edats esperant per passar en un emplaçament on -amb prou feines- hi caben les dues cames d’un individu. “Caldria que la gent aprengués a valorar si val la pena esperar 20 minuts en trànsit en un lloc de perill”, comenta el responsable de seguretat de la FEEC. I aquest perill duu al risc, dues paraules que poden anar de la mà, que es poden confondre, però que no són sinònimes. Ho aclareix el mateix Silvestre: “No és el mateix perill que risc. El risc el provoques tu. El perill és allà. Que una pedra estigui a punt de caure és un perill. Que tu hi passis per sota és un risc.”
Objectius sense preparació
Hi ha qui vol pujar a la Pica d’Estats sense abans haver passat pel Matagalls. O qui decideix ascendir al mateix Matagalls sense haver-se calçat unes xiruques abans o en una condició física insuficient. Vindria a ser el mateix. “El problema és que moltes vegades la gent se’n va a fer grans cims sense haver fet primer un 2.000”, diu Silvestre. Abans de fer un 3.000 s’ha d’haver adquirit experiència a la muntanya, haver trepitjat terreny, haver relliscat en llocs gens perillosos i haver-se aixecat pensant amb què pot passar si aquesta petita patinada t’agafa sense crampons durant l’ascensió al Carlit. A la muntanya, tota precaució és poca. És per això que les institucions insisteixen en realitzar una preparació completa abans de sortir, una posada a punt que passa per dissenyar la ruta, per carregar amb el material necessari -inclosa molta aigua-, per preveure una bona alimentació i per conèixer l’estat de la meteorologia a la zona. “Amb una activitat ben organitzada minimitzem moltíssim els accidents. La gent ha de ser conscient de què va a fer. S’ha de mirar la meteo i anar ben equipat”, reiteren des de la Federació d’Entitats Excursionistes, que remarquen insistentment la necessitat que la ciutadania es formi: “Ens trobem que la gent no comença pels cursos d’excursionisme, que són la base de tot. S’ha de tenir la formació suficient per planificar riscos a la muntanya”.