El país pioner en acollir la Copa del Món va ser Xina el 1991. Si llavors la competició va destacar pel seu caràcter innovador, la consagració del futbol va succeir quatre anys més tard a Suècia. La metodologia dels països nòrdics –Suècia, Noruega i Dinamarca- ja donava els seus fruits i la competitivitat de les lligues domèstiques s’alçava com un referent per a la resta d’Europa. En aquell moment, les sueques i les noruegues ja havien guanyat les primeres Eurocopes, el 1984 i el 1987. I la confirmació de l’aposta i del valor que els equips femenins havien adquirit abans que la resta, va arribar quan Noruega es va coronar com a campiona mundial al Råsunda Stadium d’Estocolm.
Suècia porta a les seves esquenes el subcampionat del Mundial del 2003 i la medalla de plata als Jocs Olímpics de Rio, on va eliminar la selecció dels Estats Units abans de les semifinals. La inversió i l’aposta sobre els equips femenins que, en els últims anys, han fet altres països com Alemanya, França i Anglaterra ha fet disminuir l’estatus nòrdic a Europa. Per això, malgrat que les sueques han arribat a quatre semifinals mundials i a una d’olímpica, l’etiqueta de favorita per disputar el títol d’enguany a les nord-americanes l’ha portat penjada Holanda en la seva segona participació. La consideració vers L’Oranje va fer un pas endavant després d’aixecar l’última Eurocopa i de disposar de jugadores mediàtiques com Lieke Martens o Shanice van de Sanden.
Les nòrdiques, que han comptat amb l’experiència de Caroline Seger, Nilla Fischer, Hedvig Lindahl o Fridolina Rölfo, han fet valer el seu antic estatus en eliminar una potència com Alemanya i complicar la feina de l’equip taronja. A diferència de la intensitat i la lluita que el Parc Olympique de Lió va viure en l’eliminatòria entre els Estats Units i Anglaterra, la cautela ha estat la gran protagonista durant tot el partit. Ambdues nacions tenien molt a guanyar i encara més a perdre. La sensació de calma s’ha barrejat amb l’emoció que el marcador es podia moure en qualsevol moment i que els petits detalls serien decisius.
Pocs xuts a porteria, però les holandeses, sense Van de Sanden a l’onze titular, han hagut d’enfrontar-se a les ocasions de perill més clares que ha estat capaç de crear Suècia, majoritàriament des d’accions de córner. L’actuació de la portera nòrdica, Lindahl, també ha estat providencial per mantenir les opcions vives, especialment amb una mà que ha desviat una rematada de Miedema al travesser i un xut potent de Van de Sanden al segon temps. Pel que fa a l’atac de les taronges, en els darrers enfrontaments havia estat protagonitzat per la bona sintonia entre Miedema i Martens. Però, avui, la blaugrana no ha pogut brillar de nou per unes molèsties al peu que l’han obligat a seure a la banqueta a la mitja part.
Suècia ha tingut la redempció a les seves mans. Abans del xiulet que ha donat l’inici a la pròrroga, les nòrdiques han acaronat, durant uns instants més, la que hagués estat la seva segona final mundial. Un trampolí per tornar a col·locar el futbol escandinau a la primera pàgina. Finalment, l’encarregada de fer impossible aquesta fita ha estat Jackie Groenen. L’holandesa, per fi, ha arriscat amb un xut creuat, ben col·locat i impossible d’aturar. L’Oranje ha passat, amb una velocitat vertiginosa, de no ser valorada a fer-se un lloc entre els millors equips del món. Independentment de quin sigui el desenllaç d’aquesta realitat, Holanda ha superat totes les expectatives. I, a Suècia, li tocarà enfrontar-se a les angleses per marxar de França amb la tercera posició.