L’Uni Girona va alçar, diumenge passat, la segona Lliga de la seva història. Ho va fer davant la superpotència del Perfumerías Avenida, catorze vegades consecutives finalista del campionat, i davant d’una afició que va omplir Fontajau amb més de 5.500 espectadors. Tot un rècord. L’equip de bàsquet de la ciutat creix a passes de gegant i ho fa amb el lideratge de les noies de casa, com Laia Palau, Núria Martínez, Rosó Buch o l’egarenca Helena Oma (Terrassa, 1996), imprescindible en els esquemes d’Èric Surís després d’una cessió al Cadí La Seu que la va fer créixer per consolidar-se com un dels pilars del conjunt gironí. Una setmana després d’aixecar la Lliga, l’aler, ferma defensora dels drets de la dona i amb inquietuds per l’atletisme, els escacs o la música, conversa amb La República Esportiva.
Encara té ressaca per la Lliga aconseguida diumenge passat?
És veritat que ho vam celebrar bé. Cada dia en marxava una, la majoria a la matinada, i vam sortir per acomiadar-les. Des de diumenge, que vam jugar la final, fins dijous, que vam arribar a casa, pràcticament vam estar tots els dies de festa. Ho vam celebrar amb molt bones condicions.
Les americanes ja han marxat?
Sí, a partir de dimecres, tot i que la Nadia [Colhado] s’ha quedat uns dies per fer rehabilitació. I la Bea marxa la setmana vinent.
Williams i Hampton què faran la temporada vinent?
La Gabby Williams marxa, anirà a França segurament. La Keisha encara no ho sap, el club està intentant fitxar-la. Seria important tenir-la per la competició europea, però no sabem exactament encara quin pressupost tindrem, ni si podrem jugar Eurolliga. Haurem de veure fitxatges i les places que queden disponibles per estrangeres. No podem tenir quatre jugadores de fora, per tant, hauríem d’anar rotant. Segures, fitxada hi ha l’Adaora Elonou i no sé si vindrà una altra nord-americana. Tindrem la Nadia, l’Elonou i aquesta nord-americana.
I Julia Reisingerová?
La Julia marxa a València, s’ha fet oficial aquest dissabte.
Títol per la via ràpida. Com d’important va ser el triomf a Salamanca?
Com que no hi anàvem com a favorites vam estar més tranquil·les, a diferència del partit de Copa de la Reina, que teníem més esperances de guanyar. El primer partit del play-off va ser clau, perquè la mentalitat va ser diferent. Ens ho vam creure i la manera com vam començar el primer quart va ser el detonant.
Després Fontajau va ser espectacular. Havia vist mai el públic tant implicat?
Vam fer rècord d’assistència, va anar molt bé. Durant aquesta temporada hem tingut partits clau d’Eurocup i hi havia molta gent, però entre setmana és molt complicat omplir el pavelló. Diumenge va ser espectacular. I guanyar a Salamanca també va ser un al·licient.
I molts nens a les graderies.
És molt important que els nens comencin a seguir-nos, que siguin conscients que nosaltres també podem fer grans coses. Per a les noies és reconfortant, perquè la discriminació ha existit des de l’inici, no només en l’esport sinó també en les feines. Hem de reivindicar que som aquí també en l’esport. La gent se n’està adonant i s’està apostant cada cop més per l’esport femení. S’ha d’agrair, però també necessitem més mitjans públics i privats que ens ajudin a fer ressò.
S’han fet passes, però encara queda molt. Com ho podem accelerar?
És cert que amb la premsa tenim certa visibilitat i amb el boca-orella la gent s’anima a venir, però també guanyar títols és molt important. A Catalunya, el bàsquet femení està creixent i tenim tres equips a la màxima categoria, ens hem de felicitar. És un gran pas. Aprofito per felicitar la gran temporada del Cadí La Seu.
Vostè hi va jugar.
Sí, tres mesos. Em van donar molta confiança i això em va servir per tornar a Girona. Els estic molt agraïda, és un gran club.
Pot viure del bàsquet?
Mentre jugui, sí. Però un cop acabi no serà possible. Els salaris, comparats amb els dels nois, són extremadament diferents. No ens arribarà per viure després.
La vida d’un esportista és molt curta.
Correcte, i mai se sap, potser una lesió inoportuna ens impedeix seguir jugant. Has d’estar físicament bé, t’has de cuidar. Però un avantatge que et dona el bàsquet és la possibilitat de seguir-hi vinculada, ja sigui com entrenadora o en algun club.
De bàsquet, com de la gran majoria d’esports, hi ha molt pocs equips femenins professionals. De fet, les campiones d’Europa de waterpolo no poden viure de jugar. Seria impensable que un equip masculí campió d’Europa no pugués viure del seu esport, no?
Sí, i també és per això que molta gent ha de marxar fora d’Espanya. A Rússia o Turquia hi ha grans clubs que aposten pel femení. És un problema, però sí que és veritat que cada cop s’aposta més per les noies. A València, per exemple, estan posant molts diners per fer un equip competitiu. Poc a poc, els grans clubs ho aniran fent créixer.
També hi ha molt poques entrenadores, fins i tot en la Lliga femenina. Quina explicació li troba?
A la Lliga només n’hi ha hagut tres: Sant Adrià, Araski i IDK Guipúscoa. És important tenir-ne per demostrar que les dones també podem estar en els càrrecs de responsabilitat. No sé per què no en tenim més, però és el mateix que duem defensant tota la vida. Si hi ha pocs càrrecs ocupats per dones en tots els sectors, el mateix passa en els equips. Hem de començar-ne a veure, perquè si les veiéssim ho incentivaríem per fer-nos notar més.
Els homes entrenen equips de dones. I dones entrenant equips d’homes, quan ho veurem?
Ui, a la Lliga ACB hi ha una ajudant, l’Ana Montañana, però cap entrenadora. No entenc perquè una dona no pot entrenar un home, si a nivell esportiu no tenim cap desigualtat.
Com es lluita contra l’hegemonia d’un equip que duu catorze finals consecutives?
Són clubs que tenen un pressupost molt alt, tot i que no sempre és el més important. Nosaltres hem guanyat la Lliga amb un pressupost molt més baix que el de Perfumerías Avenida, però evidentment facilita les coses. Amb diners pots incorporar grans estrelles i això marca la diferència, però està clar que la planificació i l’experiència d’algunes jugadores ho fa possible.
L’Uni Girona ja en duu cinc, també. És un premi a la feina ben feta?
Estem fent una gran feina, no només durant aquests cinc anys, sinó des que vam pujar de Lliga 2. En res ens vam situar al capdavant i s’ha de reconèixer. Hem pogut jugar les finals i hem lluitat per guanyar, això té molt valor.
Com es planteja les vacances? Desconnexió total de bàsquet o té ganes de veure l’Europeu d’aquest juny?
Estic sempre mirant equips de bàsquet. Vaig arribar dijous i ja vaig veure un partit de bàsquet. Avui també hi vaig. La setmana que ve aniré a la Final Four de la Copa Catalunya. M’encanta veure bàsquet, el segueixo molt i, evidentment, tinc moltes ganes de veure l’Eurobàsquet, no me’l perdré per res del món. També he de dir que no puc desconnectar del tot perquè m’he d’entrenar, no puc estar aturada quatre mesos.
És a dir que gaudeix veient bàsquet. És un esport que li interessi més enllà de dedicar-s’hi professionalment. Hi ha esportistes que això no ho tenen.
Jo veig molts partits de la nostra Lliga, fins i tot sóc capaç de posar-me més d’una televisió per veure dos o tres partits a la vegada. Sóc una mica friki, en aquest sentit.
Algun altre esport que l’atragui?
Sí, m’agraden la majoria d’esports. Abans de dedicar-me al bàsquet vaig fer natació, atletisme, ball, vòlei i, fins i tot, escacs.
I d’aquests, quin li agradava més practicar?
L’atletisme. Fins i tot vaig estar a punt de dedicar-m’hi abans de venir a Girona. Al Grau d’Esports tenia un professor que em va insistir perquè m’hi dediqués i m’ho vaig plantejar. Vaig fer les pràctiques amb la selecció d’atletisme, encara que tenia clar que volia tirar pel bàsquet. Això sí, mai se sap!
Esport d’equip i esport individual. Molt diferent el concepte del bàsquet i l’atletisme.
Sí, mentalment ha de ser dur després d’estar acostumada a jugar en equip. Però bé, seria un altre rol.
Ara que treu el tema, la psicologia de l’esport d’elit és molt important?
I tant. Sobretot perquè estàs vuit mesos sense parar. En els primers mesos comences i no tens tanta pressió, però cap al final ja acabes mentalment malament. Són molts partits, hi ha molta pressió i t’hi jugues molt. Vulguis o no, això influeix, tot i que depèn de la personalitat de cada jugadora.
Com es gestionen les derrotes dures a nivell mental?
La més dura de la temporada va ser la de la Copa de la Reina. Teníem moltes ganes de guanyar-la i perdre d’aquella manera va ser molt dur. Però bé, cadascú afronta la derrota com pot i com vol, depèn molt de la personalitat. També és veritat que ens havíem d’aixecar aviat per seguir competint, i l’ambició i el caràcter de l’equip va ajudar molt.
Tornant als diferents esports. Què prefereix, col·lectiu o individual?
Els valors que t’inculca l’esport col·lectiu són fantàstics. És important que els petits practiquin esports i es relacionin amb els seus companys per afavorir l’evolució personal.
Els valors de l’esport col·lectiu segueixen intactes en esports de masses com el futbol d’elit?
És l’esport més mediàtic del món i força vegades allò que transmet potser no és el més indicat, però no només passa al futbol. També passa en bàsquet i en d’altres esports, en els quals el públic que és a les graderies pot arribar a dirigir paraules desagradables als esportistes o àrbitres. No s’ha de permetre, els pares han d’educar els seus fills. Però l’esport és bonic, s’ha de gaudir i aplegar la gent.
En el bàsquet o el rugbi, els jugadors i jugadores admeten haver comès una falta immediatament. A futbol es protesta tot, encara que sigui claríssim. Es pot canviar això?
Molta gent agafa com a referència els grans clubs de les màximes competicions i els nens aprenen tot el que fan els seus ídols. Els pares no s’haurien de tornar tant bojos amb les rivalitats, perquè és lleig veure segons quins comportaments. Aquí a Terrassa va passar un fet molt greu, amb les noies que jugaven a futbol i diversos nois les cridaven dient-los que deixessin de jugar i anessin a fregar. Molt lleig. Les dones podem fer el mateix que els homes i podem aconseguir els mateixos èxits. Ho hauríem de canviar.
A vostè li ha passat quelcom similar?
No, mai. I espero que no em passi perquè seria molt desagradable. La Nadia es va posar molt trista quan va passar tot allò de Teledeporte. Sembla que no n’has de fer cas, però sempre t’acaba afectant encara que sigui a petita escala. El que fa més mal és trobar comentaris o pensaments així d’algú que no t’ho esperes, perquè hi ha gent de la qual ja t’ho imagines tot.
Dels militants de VOX, per exemple, que reclamen suprimir la llei de violència de gènere.
Personalment lluito molt pels drets de la dona. Em considero una persona que lluita pel futur, que se sent orgullosa d’aconseguir el què he aconseguit i crec que poc a poc anirem assolint objectius.
Ernesto Valverde és un gran fanàtic de la fotografia. O Pep Guardiola admira els escaquistes. Té alguna afició que l’abdueixi a banda dels esports?
M’agrada fer moltes coses. En estones lliures veig sèries, però m’interessen molt diverses activitats, com fer fotos, escoltar música o ballar. Tinc un repertori ample de coses per fer.
Vostè és de Terrassa, però ara ja duu quatre anys a Girona. Li agrada la ciutat? Hi viu còmodament?
Girona m’enamora, és una passada. Pots fer moltíssimes coses, tens la platja a prop, hi ha molts restaurants i tenim un pavelló increïble. S’hi viu molt tranquil·lament. Quan tenim temps lliure aprofitem per anar a dinar o sopar en equip, fem vida juntes i molta pinya. Tenim un grup molt bo i la ciutat ens permet reunir-nos i fer activitats.
La ciutat ha crescut molt a nivell esportiu, amb futbol i bàsquet al primer nivell.
I tant! Ja duem anys posant la ciutat al mapa, sobretot des de la Lliga del 2015 i repetint finals cada temporada. I jugant Europa, on no ho hem fet malament. Tenim una gran ciutat, no només en futbol i bàsquet, sinó també en altres esports com waterpolo, hoquei o handbol.
En aquests quatre anys es deu haver trobat molt moviment social, moltes concentracions i manifestacions. S’hi ha implicat?
De la vida política me n’aparto una mica, no m’agraden les coses dolentes que duu implícites. Però pel què fa manifestacions, he anat a les del Dia de la Dona. És important que les nenes de la ciutat vegin que som allà.
No li interessa la política, aleshores.
No, gens. Hi ha gent que s’enerva i que discuiteix molt per aquest aspecte i jo me n’intento allunyar. No em vull posar en aquests problemes, ni m’agrada la mala maror. Ho deixo estar.
Ara, renovada una temporada més. El repte de defensar títol és il·lusionant?
És el més complicat. Ara tothom ens voldrà guanyar, però serà bonic. Serà molt complicat, tots els equips es reforcen i nosaltres també ho farem. Donarem la talla.