La intel·lectualitat i l’esport han mantingut al llarg de la història una relació d’amor i odi. S’han interessat l’una per l’altra de la mateixa manera que s’han menyspreat. A França, els intel·lectuals van reflexionar sobre les diferents vessants de l’esport dècades abans que ho fes Catalunya, la qual va necessitar desfer-se dels ferums del franquisme per abordar el tema. Malgrat això, en l’actualitat no són pocs els pensadors que miren cap a una altra banda quan se’ls hi pregunta per vint-i-dues persones i una piloteta, com si parlar de futbol els hi embrutés l’aura.
Guillem Turró (Castelló d’Empúries, 1972) no és un d’ells. Turró és un filòsof especialitzat en l’esport que treballa com a professor a la Universitat Blanquerna en el Grau de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport. A més, ha publicat diferents llibres sobre la temàtica: El valor de superarse, Deporte y humanismo i Ética del deporte, entre d’altres.
Un filòsof que s’especialitza en la relació de la filosofia amb l’esport no és gaire habitual. Per què va triar aquest camí?
Precisament, perquè al nostre país gairebé no s’ha treballat en aquesta direcció i considerava que es podien aportar moltes coses. El punt de partida és una tesi doctoral –Humanisme i esport: proposta d’una axiología pedagògica– i el meu amor per l’esport en general. A la tesi tracto l’esport des del punt de vista ètic, històric i filosòfic. Parteixo dels grecs i arribo fins l’actualitat, passant per Pierre de Coubertin, per tal de ressaltar l’humanisme de l’esport. Vivim en un país on hi ha un cert divorci malgrat que Vázquez Montalbán va fer molt per apropar aquests dos camps. Un intel·lectual d’esquerres que aprofundia en l’esport no era un fet gaire habitual en les dècades dels setanta i els vuitanta. L’esport és un món apassionant, té moltes cares i totes elles tenen a veure amb la societat. La tecnològica, la física, l’econòmica, la política, la psicològica i, evidentment, la dels valors, que és la cara que a mi més m’interessa.
L’esport en general, i el futbol en particular, s’associen més amb l’analfabetisme que amb la intel·lectualitat.
I, a vegades, s’arriba a fer broma pel fet que un exfutbolista i entrenador com Pep Guardiola llegeixi a Miquel Martí i Pol. Jo he treballat molt la figura de Lilian Thuram, una persona que ha combinat l’esport d’alt nivell amb llegir, anar al teatre i al cine, debatre, lluitar per causes socials…
Entre els propis intel·lectuals, fins no fa gaire, hi havia molta recança a parlar de l’esport perquè es considerava superflu. Montalbán era una de les excepcions.
Sí, s’acabava de sortir del franquisme i l’esport es veia com a ‘pa i circ’. Però aquesta visió no és gens moderna. L’expressió ‘panes et circenses’ és de l’època romana, de Juvenal, un poeta satíric del segle I dC. És curiós perquè ell mateix és qui va dir allò de ‘mens sana in corpore sano’. A França ens porten molt avantatge en pensament i reflexió. Allà als setanta va sorgir un moviment sociològic molt potent al voltant de l’esport, encapçalat per Jean-Marie Brohm, que va posar molt èmfasi en aquesta visió alienadora. D’altra banda, hi ha unes paraules de Santiago Bernabéu afirmant que el futbol feia una gran tasca pel país perquè aconseguia que la gent s’oblidés dels seus problemes. Però no cal anar tant lluny. Emmanuel Macron i la presidenta de Croàcia, Kolinda Grabar-Kitarovic, van protagonitzar un gran espectacle a la llotja de la final del Mundial de futbol en una clara mostra d’instrumentalització política de l’esport. I el Black Power, que el 2018 va complir cinquanta anys, també va ser una instrumentalització política. Però una de molt positiva perquè va lluitar per drets civils i humans. Aquest corrent que pretén desvincular la política de l’esport…
És impossible separar-los. Per començar, haurien de deixar d’existir els Jocs Olímpics, els Mundials i els Europeus. I, tot i així, l’esport i la política seguirien molt vinculats.
La carta olímpica deixa clar que la competició ha de ser entre individus, un aspecte que s’ha obviat totalment. Al final, allò que compta és el medaller. La cerimònia inaugural és política i la seu escollida és geopolítica. Els Mundials de futbol de Rússia i Qatar són vergonyosos tenint en compte les formes de govern que hi ha i els seus valors. I tres quarts del mateix penso del celebrat a Brasil i dels posteriors Jocs Olímpics. Aleshores, vaig denunciar la utilització de l’esport una altra vegada com a ‘pa i circ’. Els canadencs, en canvi, van fer un referèndum per decidir si volien optar a acollir uns Jocs Olímpics i va guanyar la sensatesa del no.
Però en els seus llibres deixa clar que el ‘pa i circ’ és compatible amb el seguit de valors positius que aporta l’esport.
Hi ha diferents tipus d’esport: l’escolar, el recreatiu, el federat i, dins l’esport federat, el d’elit. Els tres primers clarament tenen uns valors que en l’últim cas són més dubtosos. Se’ls hi hauria de preguntar als esportistes pertanyents a aquest grup si s’han beneficiat moralment de l’esport. Però tots coneixem casos com el de Yago Lamela, el de Robert Enke, el del Chava Jiménez o el de Marco Pantani. No sé si Juan Carlos Navarro considera que ha crescut com a persona després de tants anys de bàsquet. Suposo que sí, igual que en Manel Estiarte.
A Ética del deporte hi ha un capítol que es titula ‘Comportamientos ejemplares’. Un esportista realment ha de ser un referent pels nens?
El fet de tenir més poder que els altres et dona unes responsabilitats. A l’aula de la universitat jo tinc una influència respecte els meus alumnes, de la mateixa manera que els pares tenen una considerable influència sobre els fills. La influència dels esportistes sobre la societat és clara i això comporta unes responsabilitats. Una altra cosa és tenir la capacitat de gestionar bé aquest poder o no. En aquest sentit, penso en el cop de cap de Zidane a Materazzi en la final del Mundial del 2006 o en la celebració d’un gol per part de Robert Fowler, qui va fer veure que esnifava la línia de banda. Després hi ha l’exemple de Didier Drogba, que va celebrar un gol mostrant una samarreta en la qual posava “Gràcies, Madiba” després de la mort de Nelson Mandela. En canvi, quan el Barça va anar a Sud-àfrica el 2007, només cinc jugadors van assistir a la visita programada amb el líder africà: Oleguer, Thuram, Iniesta, Belletti i van Bronckhorst. Dels altres, no hi va anar ni Eto’o.
Àlex Granell ha portat durant les últimes setmanes el braçal de capità amb els colors de l’arc de Sant Martí per lluitar contra l’homofòbia i el braçal de capità amb el color morat per lluitar contra el masclisme.
Aquests són gestos que tenen una influència rellevant en la societat perquè provenen de l’esport-espectacle. De la mateixa manera que va ser molt significatiu que el Rayo Vallecano pagués el lloguer a una dona desnonada.
Per tant, tindria un valor enorme que un futbolista d’elit fes pública la seva homosexualitat.
Sí, i tant. Ja ha passat en altres esports com la boxa.
Sorprèn que hagi tingut lloc abans a la boxa que al futbol.
L’homofòbia va lligada al sexisme i el món de l’esport arrossega una càrrega de masclisme i sexisme molt considerable. Generalment, es segueix pensant que el futbol és cosa d’homes forts, durs, potents. Fins i tot, agressius. Per això el futbol femení encara està molt mal vist per una part de la societat. Martina Navratilova en el tennis va fer una feina molt important pel col·lectiu LGTBI. Paco Jémez va dir una vegada que, desgraciadament, si un futbolista sortís de l’armari seria cruelment insultat en tots els camps de futbol.
En els estadis la majoria de càntics segueixen tenint a veure amb el concepte “fot-li ous”. Sense anar més lluny, Santiago Solari el va fer servir diverses vegades mentre era entrenador del Reial Madrid.
Els grecs, que van posar les bases de l’esport que coneixem, li donaven molt valor al coratge i la valentia. ‘Valentia’, ‘andreia’, etimològicament té la mateixa arrel que ‘andros’, que vol dir ‘home’. D’aquest parentesc ve l’expressió ‘tenir collons’. A l’Antiga Grècia aquests valors tenien molt a veure amb la vida militar, la qual sempre ha mantingut relacions amb l’esport. Sergio Ramos i Carles Puyol són dos exemples de jugadors venerats pel seu coratge i la seva valentia. Però aquestes dues virtuts són humanes, no solament masculines. Desgraciadament, portem a sobre una motxilla mil·lenària que relaciona l’esport amb valors assignats a la masculinitat.
Quan es parla de valors, sempre s’elogien els del rugbi. Realment són tan diferents als de la resta d’esports?
Considero que sí. L’altre dia estava veient per la televisió un França-Anglaterra del Sis Nacions i va haver-hi un moment de picabaralla entre dos jugadors rivals. L’àrbitre els va cridar i els hi va dir: “abans del partit us he deixat molt clar quin són els valors del rugbi. Si us plau, no me’ls feu repetir”. I aquí es va acabar la cosa. Va ser impressionant. El rugbi és pràcticament l’únic esport en què els jugadors no porten el nom a la samarreta. Aquest detall no és cap tonteria perquè remarca la solidaritat que hi ha als clubs i a les seleccions per aconseguir els seus objectius i contrasta amb allò que succeeix en el futbol i el bàsquet, dos esports cada vegada més individualitzats. L’ego immens d’aquests jugadors l’estan rebent els nens i les nenes. És preocupant perquè l’educació funciona mitjançant exemples.
I després hi ha els nens i nens que s’eduquen i creixen com a esportistes a l’interior dels grans clubs. La gran majoria d’ells no arribaran al primer equip i la majoria no aconseguiran ni dedicar-se professionalment a aquell esport, sobretot si parlem de futbol i bàsquet. Com se’ls educa pel probable fracàs?
Jo no consideraria que no arribar a l’elit sigui un fracàs.
Aleshores deixem-ho en el no-èxit esportiu.
D’acord. Se’ls ha de preparar per a l’èxit a la vida, per a les sortides a la vida. La Masia està dirigida per un ex esportista d’elit i pedagog com en Carles Folguera. Ell ho sabrà millor que jo. El problema dels joves és que no pensen a llarg termini. Això ho comprovo quan dono classes a adolescents. Per aquest motiu, se’ls ha de preparar per un futur personal i professional en el qual els pares també hi han de tenir un paper molt important. Els hi han de dir que el més probable és que no arribin a l’elit i que han d’estudiar. I encara que hi arribin, la vida d’un esportista és molt curta. Després què? Considero que aquesta consciència de buscar altres sortides està més present en els esports més minoritaris com l’handbol.
L’esport posa al descobert les passions de clavegueram de la societat. I aquí apareixen, per exemple, els grups ultres. Per què l’esport atrau aquests comportaments?
Perquè aquest sempre ha tingut un lligam molt proper amb la violència. De fet, l’esport és una manera de domesticar la violència. Fins i tot, diria que l’esport té una relació directa amb l’agressivitat. D’altra banda, en els recintes esportius hi ha una llibertat d’expressió molt gran que no existeix en la majoria de la resta d’espais públics. La gent ho aprofita per deixar-se anar com no faria en altres entorns. I, a vegades, ho fa de forma irracional i ofensiva. L’homofòbia, el racisme, el masclisme i la xenofòbia existeixen en tots els àmbits de la societat. Simplement, en els estadis de futbol i en els pavellons de bàsquet es fan visibles d’una manera clara. Les aficions es comporten com tribus que defensen els seus campions. I ‘campió’ prové de ‘campus’, que significa ‘camp de batalla’. Ens trobem en un enfrontament, en una lluita reglamentada entre representants d’una tribu. L’esport ens fa treure a la llum coses molt perilloses. Penso en l’ambient que hi pot haver en un Olympiacos-Panathinaikos de bàsquet.
Ho fa tot l’esport o només els esports reis: el futbol i el bàsquet?
Hauríem d’ampliar la mirada i fixar-nos en el comportament de les aficions, per exemple, en l’handbol. Cada any es juga la Final a 4 de la Champions League a Colònia i no hi sol haver cap problema entres les quatre aficions dels equips participants. No hi ha violència verbal ni simbòlica ni física. Són un grup de persones que viuen l’esport d’una altra manera.
Com vostè comentava anteriorment, també existeix l’esport recreatiu. Durant l’última dècada s’ha viscut el fenomen de l’autosuperació a l’hora de practicar esports de resistència. És el cas dels esportistes que participen en triatlons, en maratons o en ultratrails. Quines causes ens han portat fins aquí?
És un tema molt interessant i que té moltes arestes, un fenomen amb clarobscurs. És evident que fer esport té aspectes positius en la salut, però per què hi ha tanta gent que aposta per aquest tipus de pràctiques extremes? Darrere trobaríem moltes motivacions i algunes no serien gaire positives. Aquestes coses a vegades tenen a veure amb un cert desencís vital. Hi ha persones que han posat tots els ous en aquesta cistella com a conseqüència de problemes psicosocials i de projecte de vida. Per mi és una decisió equivocada. Hi ha gent que tota la seva vida gira al voltant d’aquest tipus d’esport i, fins i tot, treu hores a la família per practicar-lo a diari. De totes maneres, a mi algú també em podria dir que dedico massa temps a llegir.
Aquest fenomen té alguna cosa a veure amb la figura de Kilian Jornet?
Té a veure-hi, però el fenomen neix abans de l’aparició de Kilian Jornet. Defenso la pràctica esportiva, però una pràctica esportiva que no serveixi per defugir la resta d’aspectes vitals. L’aspecte esportiu, ja sigui com a practicant o com a espectador, aporta un espai de protagonisme, de realització i d’emocions que un subjecte pot ser que no trobi en la resta de situacions vitals. I aquest fet es relaciona directament amb allò del ‘pa i circ’. Jo defenso una relació intel·ligent amb l’esport.
El tema de batre rècords és una cosa de la modernitat?
En l’època dels grecs no existia aquest afany de superació. El concepte de rècord i de rendiment té molt a veure amb la productivitat. És a dir, amb el capitalisme. Els grecs perseguien la victòria, la qual proporcionava honor i glòria, i hi havia una certa politització dels èxits esportius. Els rècords dubto que aportin gaire des del punt de vista humanista.
Al segle XIX l’esport era més propi de les classes altes. Això ha canviat molt des d’aleshores.
L’esport modern apareix en les escoles privades del segle XIX a Anglaterra i comença a practicar-se en el món universitari. En un moment molt inicial, aquest era propi de la burgesia i l’aristocràcia, i es parlava de la figura de l’sportsman. Però la situació va canviar molt ràpidament. L’Arsenal i el West Ham, dos clubs fundats respectivament el 1886 i el 1895, tenen escuts en els quals ja apareixen elements obrers. I aleshores també es creen clubs amb lligams religiosos, com el Celtic de Glasgow -el 1888-. De totes maneres, l’altre dia vaig veure una fotografia dels jugadors del Barça del 1903 i tots ells eren ciutadans benestants. L’esport des de fa temps és interclassista, malgrat que els estudis sociològics indiquen que es practica més esport al barri Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona que al de Nou Barris. Els motius són la quantitat de temps que el ciutadà disposa fora de l’horari laboral; la consciència d’allò que significa l’esport; la possibilitat d’estar a prop de diverses infraestructures esportives i el fet de de poder-se pagar la quota d’un club esportiu.