El que hauria d’haver estat la final de l’Europa League s’ha avançat moltes eliminatòries. Els actuals FC Barcelona i Manchester United no s’assemblen als respectius equips de les darreres temporades, els resultats de les quals els han fet caure a la segona competició europea. Que seria un partidàs ja s’havia anunciat i s’ha vist de seguida que així seria amb els dos equips posant-hi de tot: força, decisió, però també creativitat i qualitat.
Els anglesos han sortit a l’atac i el Barça ho ha anat equilibrant. Xavi ha posat Araujo a la dreta per controlar Rashford, però l’anglès ha jugat per on volia. Així, la parella central ha estat la formada per Marcos Alonso i Koundé fins que, amb el marcador en contra (1-2) Xavi ho ha corregit situant Artaujo de central en detriment de Koundé que acabava de ser el darrer a tocar la pilota en el segon gol visitant.
Per punts, en llenguatge de boxa, la primera meitat, sense gols, ha estat més aviat dels anglesos. Dues meravelloses aturades de Ter Stegen han evitat el gol visitant abans que, eEn el minut 40, s’ha produït la lesió d’en Pedri, que estava donant solidesa al joc del centre del camp i que, a més, havia fet dues rematades molt perilloses. Substituït per en Sergi Roberto, era clar que els plans d’en Xavi Hernàndez quedaven ben trastocats.
Efectivament, la segona part ha començat encara més boja i, en conseqüència han arribat els gols. El primer, de Marcos Alonso, en el minut 49, rematant un córner tret per en Raphinha, un remat de cap picat a terra que va al pal i a dins. El madrileny s’emociona en el record a son pare recentment traspassat, però no hi ha lloc a cap pausa o distracció, que l’estrella del United, Rashford, empata només tres minuts més tard, en el 52, en una correguda que acaba amb un xut increïblement encertat entre Ter Stegen i el primer pal, per allà on no hi havia espai.
No hi ha ningú, en el cantó barcelonista, ni Busquets, ni Pedri, que posin seny i pausa i el partit no té centre del camp. Preciós per al públic, però perillosíssim per estar-se jugant amb unes cartes que no són les habituals per als culers i, a conseqüència del meravellós i a la vegada descontrolat desgavell, arriba el gol que avança els anglesos. És el minut 58 i a la sortida d’un córner tret en curt, lluny d’anar enrere a contemporitzar, amb avantatge en el marcador, Rashford ataca la línia de fons, posa la pilota al mig de l’àrea on hi ha molta gent i sembla que és en Koundé el darrer que la toca en un bosc de cames per fer-la entrar.
En Xavi reacciona amb un triple canvi: Balde per Alba, Christensen per Alonso i Ansu per Kessié i, efectivament, s’hi guanya en velocitat, seguretat i perill. El Barça es refà de veure’s a sota, prem l’accelerador i ha de ser en una pilota xutada de lluny, de Raphina, que arribi l’empat. Primer sembla que en Lewandosky s’hi creui i que el gol sigui del polonès. La càmera lenta demostra que ningú, ni l’atacant barcelonista ni els defenses que eren amb ell no contacten amb l’esfèrica abans d’entrar, o sigui que el gol és del brasiler.
El brasiler veu com Xavi ordena que surti del camp per fer entrar en Ferran Torres i s’ho pren malament, com així també el públic que xiula la decisió. Tot i això, els darrers deu minuts del Barça són explosius i hauria pogut perfectament caure el tercer gol blaugrana, fos amb dos xuts d’Ansu, que fa un any haurien estat gol, o amb un altre embolic a l’àrea, molt semblant a l’autogol de Koundé, que també mor al pal de David De Gea, el porter dels anglesos, que també s’havia lluït en diverses ocasions al llarg del matx.
Un regal per als ulls ha estat el partit, però en Xavi haurà de convèncer els seus jugadors que per sortir victoriosos d’Old Trafford, hauran de contrarestar la rauxa dels anglesos amb més ADN Barça, amb toc, control i possessió. Això sí, ho haurà de fer sense Pedri, que no creiem que en una setmana es refaci, sense Gavi, que ha vist la groga que li faltava per ser-ne fora i, posem un ciri a la Verge dels Desemparats, perquè en Busquets hi sigui.