La selecció francesa campiona del Mundial de 1998 va ser, no només un gran equip de futbol amb un dels migcamps més brillants del segle passat, si no també un emblema nacional. Aquell equip que liderava l’actual seleccionador, i on Zidane era una perla al costat de Djorkaeff, va esdevenir el símbol d’una França cosmopolita que havia aconseguit integrar generacions d’immigrants procedents de les colònies. L’any 1998 la identitat nacional francesa feia arrels a Algèria, Ghana o Armènia. Deu anys més tard, però, les banlieues que tan bé representaven aquells jugadors van desbordar-se: com escrivia Pierre Bourdieu abans de la seva mort, l’ascensor social havia deixat de funcionar. Era un miratge que estava generant frustració.
La volatilitat de les identitats en l’època postmoderna es mostra, perfectament, amb la percepció que els francesos tenen de la seva selecció. Si més no, això és el que el politòleg Jim O’Brien, un dels màxims experts en història del futbol al Regne Unit, explicava als seus estudiants de Periodisme Esportiu no fa massa dies: al cap de deu anys d’haver guanyat el Mundial, l’octubre de 2008 hi va haver un terratrèmol polític a França pels xiulets a La Marsellesa en un partit amistós a l’Stade de France contra Tunísia; la selecció gala actual, encara més multicultural que aquella que s’havia encimbellat fa vint anys –el 75% dels seus jugadors són fills o nets d’immigrants–, s’ha proclamat campiona del món, novament, en el moment que l’extrema dreta de Le Pen s’ha acostat més a l’Elisi. I, espereu-vos pel tsunami de les futures eleccions europees. Psicodrama futbolístic, psicodrama nacional.
Identitats volàtils també a casa nostra, perquè mentre l’aficionat local del Barça s’escarrassa a demanar al club que conservi sempre els valors del catalanisme i la democràcia en l’imaginari col·lectiu del culer –per què no perdíem sis punts contra el Las Palmas la tarda de l’1 d’octubre?–, el club ha aconseguit transvestir les premisses fundacionals de 1908 per adaptar-les als mercats internacionals. “El respecte, l’esforç, l’ambició, el treball en equip i la humilitat són els cinc principals valors que descriuen l’esperit del FC Barcelona”, resa el titular de la seva web. Però, els aficionats del Camp Nou s’entesten a exhibir estelades i cantar crits “d’independència” al minut 17:14. El Barça, igualment com les estrelles de la selecció francesa, són icones globals. Messi i Griezmann.
Però, malgrat les grans marques globals que s’han fet inaccessibles pels aficionats, que només entenen els fans com a consumidors, el futbol d’avui encara ens regala petits espais de comunió real entre estrelles i espectadors. M’explicava l’amic i geògraf Jordi de San Eugenio que, just el dia després de l’1-2 al Bernabéu, va rebre la renovació del seu carnet de soci del Girona FC amb una carta personalitzada manuscrita d’Àlex Granell, el gran capità, que també aprofitava per lliurar-li una reproducció, també nominal, del braçalet de capità amb les quatre barres i l’escut del club. Un per ell i un pel seu fill, en David que dorm cada dia amb una bandera gegantina blanca-i-vermella penjada al capçal del llit. Quina gran campanya de fidelització per part del club.
Davant d’això, em ve a la memòria una piulada enginyosa de l’excantant de Bonobos, que felicitava el futbolista per haver expressat el seu compromís amb els presos polítics després de tombar el Madrid. “Gran, ell”, l’entronitzava el músic. Potser, l’Àlex simbolitza com cap altre l’antítesi de l’star system que viu al voltant de les grans multinacionals de l’entreteniment (com el FC Barcelona o el Reial Madrid). El gironí Granell va batallar per camps de Preferent i va empolsinar-se les botes molts anys abans de ser, avui, el millor brand ambassador –per usar terminologia de l’amic San Eugenio– de la ciutat de Girona. Per cert, Granell, a Twitter, abans que futbolista es defineix com a “mestre”. Potser, aquesta és la primera constatació que darrera el talent esportiu també n’hi ha molt d’humà. Un magnífic ciutadà passejant-se entre excèntrics i nous rics.