Aquest Atlético-Barça ha tingut un guió molt clàssic amb la primera part per a l’equip local, amb una notable dosi d’esverament i força, i la segona part per a l’equip visitant que, no sense dificultats, ha acabat imposant el seu estil. El matx podia perfectament haver acabat en taules, sense gols, però, si en les dades estadístiques tot ha quedat molt igualat, un cop més el que ho ha decantat ha estat la genialitat de Messi que, faltant cinc minuts per acabar i envoltat de samarretes matalasseres, més que un xut ha fet una assistència a la xarxa.
El Barça ha començat amb el mig del camp més precís i creatiu (Rakitic, De Jong i Arthur) i era una decisió sorprenent perquè és sabut que els partits amb l’Atlético d’en Simeone són partits de força i, efectivament, els barcelonistes avui han patit en aquesta primera mitat.
No hauríem de parlar de l’àrbitre però el valencià Mateu Lahoz (l’home que a la ràdio fa pocs dies assegurava que arbitrant “disfutava com un cerdet”) semblava que volia controlar el previsible ardor guerrer que li vindria a sobre amb targetes i n’ha tret un munt… fins que n’ha deixat de treure, per art d’encantament, com quan, en una esgarrifosa entrada a Piqué, Vitolo s’ha estalviat d’anar al carrer.
Plovia, ventava, i a Griezmann li ha caigut de tot. No l’han parat de xiular i s’han vist pancartes d’un més que dubtós gust i de no fàcil comprensió: “Querías tener un nombre y se te olvidó ser un hombre”. Fins i tot la rima és poca-solta i fàcil.
No en parlem més. Tres punts i cap a casa. Així es guanyen les lligues.