Va ser dels primers en acomiadar-se del seu amic al Tanatori de Sant Gervasi i al vespre va anar al Camp Nou per retre-li homenatge en el Memorial. Allà ens va atendre Joan Gaspart (Barcelona, 1944), la mà dreta de Josep Lluis Núñez, un president que també va comptar amb una mà esquerra: Nicolau Casaus. Tots tres van ser els pensadors del FC Barcelona 1978-2000. En la memòria de l’actual president del consorci de Turisme de Barcelona només hi ha espai per les vivències triomfants, tal i com demostra en una conversa amb La República Esportiva. Els mals moments prefereix deixar-los en el passat.
22 anys al costat de Núñez. Deu haver-hi molts records que avui li venen al cap.
Estic trist, però al mateix temps el vaig veure els últims dies de la seva vida i mereixia anar al cel. No va patir. La seva família se’n va cuidar, però tots sabíem que arribaria el dia que ens deixaria. Aquí no es quedarà ningú eh, ni vosaltres. Jo molt abans, evidentment. Ha marxat, ja sabem que aquests dies no seran fàcils, però hem de recordar-lo. Jo vull que quedi ben clar que Núñez va ser un president excepcional i que avui el Barça és això que és gràcies a ell. No pels èxits esportius, perquè avui es guanya i demà es perd, o pels èxits econòmics, sinó perquè quan tothom volia que els clubs es convertissin en societats anònimes ell s’hi va negar.
Com recorda aquella negociació?
Va marxar a Madrid i va negociar-ho amb Gómez Navarro. També he de dir que el senyor Vilaseca va ajudar molt. Núñez va dir que no, es negava a què el Barça es convertís en Societat Anònima. I això se l’hi haurà d’agrair tota la vida. No només nosaltres, sinó també altres clubs. Vull posar un exemple. Què hagués passat si això avui hagués estat una SA i el propietari hagués estat el senyor Núñez? Doncs que avui les accions haguessin baixat. I el Barça no pot pujar o baixar perquè desaparegui una persona.
Com se li va acudir la idea de l’aval per evitar la reconversió en SA?
Ell era conscient que el Barça perdria la seva identitat. I amb això no critico els que ho van fer, perquè van tenir els seus motius. I no només a Espanya, sinó a tota Europa, on els clubs han caigut en mans americanes, japoneses o russes. Ell va veure claríssim que això podia passar i calia buscar el sistema per arreglar-ho. Va negociar amb Gómez Navarro i van trobar la fórmula de l’aval, sempre i quan no es tingués una economia sanejada.
Núñez també va aconseguir que els clubs cobressin drets de televisió.
Amb una vaga pel mig.
Com es va gestionar? Com va sorgir la idea?
Ell no estava d’acord que el club cobrés els milions que cobrava, en pessetes, i que els altres no ho fessin. Considerava que tots els clubs havien de tenir ingressos de les televisions. Televisió Espanyola va dir que no, es va mantenir en la seva posició, i el Barça va proposar una vaga que va durar una jornada. El futbol espanyol ha d’estar-li molt agraït a Núñez, perquè ara no es cobrarien aquestes quantitats.
S’esperava que les televisions manarien tant?
Les televisions manen perquè paguen. Qui paga mana. Els horaris i tot allò que representa ho decideixen les televisions, però els clubs n’obtenen un gran benefici. Però ens hauríem d’adaptar. No ho critico, perquè els diners s’han de tenir per poder fitxar els millors jugadors, però hi ha horaris que fan inviable que els nens vagin a futbol. Ara bé, se li ha d’estar agraït a Núñez perquè una bona part dels ingressos dels clubs ara venen d’aquí. Com també dels patrocinadors.
Núñez fou qui substituí Kappa per la multinacional americana Nike.
Sí! I també va fer el Museu, peça a peça, el segon museu més visitat de Barcelona després del Picasso. I la botiga, un gran negoci pel Barça. I el Miniestadi i la Ciutat Esportiva! Vaig poder començar les obres perquè els terrenys eren del Barça, perquè els havia comprat ell. O l’ampliació de 30.000 localitats del Camp Nou. Sabeu què significa que d’un exercici a un altre s’ingressin 30.000 abonaments nous? Vam fer un salt en l’economia del club. I diré una cosa que no s’ha explicat mai, però ara ja ho podem dir perquè no hi és: ho vam fer sense cap tipus de risc financer. Ell va trobar un banc, Banco Occidental, que va finançar el 100% de l’obra a canvi que els nous socis abonats haguessin d’obrir-hi un compte corrent. El banc va donar el consentiment perquè també va calcular els seus beneficis.
Parlava del Museu Josep Lluís Núñez. Entén que hi hagi certs sectors, fins i tot des de la política, que demanin la supressió del nom de l’expresident del museu del club?
No només no s’ha de treure, sinó que s’ha de posar més gran. Perquè jo el vaig deixar amb un nom gran i quan tothom entrava al museu el veia. Després es va treure. Per favor, faltaria més. Ningú em va criticar que li posés Joan Gamper a la Ciutat Esportiva. I això que ho vaig fer sense passar per Assemblea de compromissaris per preguntar si els socis hi estaven d’acord.
Això ara li podria comportar algun problema.
Sí, i tant. Els socis podrien demanar el seu vot. Però estic segur que cap soci ho criticaria. Joan Gamper es mereixia tenir aquest honor. Cada cop que sento a la ràdio o a la televisió el nom de la Ciutat Esportiva em sento molt orgullós. Després de Gamper, perquè va ser el fundador, el senyor Núñez és el president més important. Però també hi ha un altre home que es mereix més homenatge, que és Miró-Sans. Sembla que no hagi fet res, però va fer el Camp Nou quan el soci del Barça no volia marxar de Les Corts. La gent no recorda que els socis es van manifestar per no marxar de Les Corts, perquè hi havia molts veïns que anaven a peu a l’estadi. I el senyor Miró-Sans va ser conscient que això era el futur del Barça i va comprar els terrenys. La història del Barça es fa així, com també ho va fer el president Núñez.
També parlava del Miniestadi. Ara li sabria greu al senyor Núñez que s’enderroqués?
No ho crec, perquè serà per fer el camp. Igual que si haguéssim marxat d’aquí, cosa que personalment no ho volia. Estic segur que l’Espai Barça serà el lloc més bonic del món del futbol. Són els temps i s’ha d’acceptar. Si s’enderroca el Miniestadi no serà per fer pisos, sinó per posar-hi el Palau i completar l’Espai Barça.
Una altra decisió va ser fer de la Masia de can Planes la residència dels joves jugadors. La idea inicial era agrupar aquells nois que vivien separats per Barcelona?
El futbol base estava desperdigat en el bon sentit de la paraula. Les senyores que els cuidaven els donaven de sopar i els tractaven molt bé, tot i que és veritat que faltava un control en els estudis i que tots ells fessin pinya. Núñez va creure que era bo concentrar-los des de l’esperit de tenir-los junts i fer equip. Al matí anaven amb l’autocar a l’escola i a la tarda entrenaven. Després també es va fer la Masia 2, quan ja no s’hi cabia. Davant de la Masia, dins el camp es va habilitar un espai que va servir per tenir una mena de segona Masia. Entre la 1 i la 2 hi havia gairebé 150 nois. Recordo que Núñez obligava els directius a anar-hi a les nits, a parlar amb els nois i explicar-los coses sobre el Barça i la vida. Tot això en unes cases particulars no s’hagués pogut fer, tot i que estaven molt ben atesos.
I tot això va ser idea seva?
Va ser idea seva i també del senyor Mussons, que va ajudar molt a construir el futbol base. Mussons s’estimava molt els nanos i els anava a veure cada dia entrenar. Recordo també que Núñez m’obligava a anar a l’escola a parlar amb els professors, per si hi havia algun jugador que estigués una mica despistat i les notes no fossin les adequades.
Li importava molt l’educació dels joves?
I tant! Érem conscients que no tots jugarien al primer equip. En aquells moments pensàvem que només que al primer equip hi arribessin quatre o cinc jugadors ja seria tot un èxit. I ara mira, els millors Barça de la història han estat plens de jugadors del planter. Víctor Valdés, Puyol, Guardiola, Amor, Xavi, Iniesta…la gran base d’aquells equips ha estat Masia. Messi no va ser Masia, perquè no hi va viure, però té l’esperit de la Masia. Ha viscut en aquest ambient. Li vam posar un pis perquè pugués estar amb la família, però va aconseguir impregnar-se d’aquell esperit.
D’aquests 22 anys, en els quals hi ha molts alts i baixos, alegries i tristeses, com s’arriba a superar un cop com el de Sevilla per acabar guanyant la Copa d’Europa sis anys després? Com es va aixecar Núñez d’aquella patacada?
Molt fàcil. Sevilla? No recordo que juguéssim a Sevilla. Si tu ho recordes, ets més memoriat que jo. Això li deia a en José Luis. No ens amarguem, hem d’oblidar-ho. I la majoria de socis del Barça es van oblidar de seguida d’aquell partit.
Home, no va quedar marcat en molts socis?
Oblidar no vol dir que no ploréssim. Quan va acabar el partit vaig haver de baixar al vestidor i Àngel Mur em va haver de donar unes pastilles per l’angoixa. En aquells moments tenia por que em pugués agafar alguna cosa, de la tristor que tenia. Però tot compensa. Les derrotes són molt tristes i una final com aquesta, encara més. Però els records són els èxits. Tenerifes, el Depor amb el penal en el darrer minut. Per exemple, aquell penal. Tots els directius vam sortir de la llotja per veure’l i en senyor Núñez no va voler. El president es va quedar perquè el Barça estava jugant un partit. S’anava girant i mirant-nos, però no es va ni immutar.
Quan Djukic el va fallar no el va celebrar?
Quan es va fallar va sentir els crits del camp. El soci del Barça sempre està pendent de què passa fora. Quan el penal el va parar el porter, es va girar i li vam dir que l’havia fallat. Va fer cara d’alegria, però no es va exaltar. Es va quedar assegut, més content que un gínjol, això segur, però va seguir pendent del camp.
Era molt fanàtic del futbol o va anar agafant afició a mesura que passaven els anys sent president? Abans de ser president ja li agradava?
Sempre anava als partits del Barça amb la seva senyora, la Maria Lluïsa, que l’he vist molt resignada, però molt sencera i conscient. Sempre em deia que, en aquella època, o eres aficionat als toros o eres aficionat al futbol. A ell, els toros li agradaven, però el futbol molt més. Era soci del Barça i hi anava sempre.
I allò que diuen que també tenia carnet de l’Espanyol?
No, res. Són històries. Encara que fos veritat, era una època que anar a futbol cada diumenge era normal. A la gent que li agradava el futbol no li feia res anar a veure el Barça i la setmana següent l’Espanyol. Anar a un club cada diumenge, pagant entrada, costa un dineral. Si et fas abonat, costa molt menys. Si mirem aquest concepte, potser era normal. Posar en dubte avui l’amor de Núñez pel Barça és no conèixer la història. No es pot fer un xou durant 22 anys. És com això que em diuen a mi, que marxo del camp per fer el xou. No, jo no podia aguantar els nervis. I ara tampoc puc. Ell aguantava. A vegades estava desencaixat, però respirava fons i aguantava. Vam fer tantes coses, que si no ens haguéssim equivocat en alguna no haguéssim fet res. Si no et vols equivocar a la vida, no facis res, queda’t quiet.
Aquestes errades, si sortien a la premsa Núñez s’enfadava força.
Perquè moltes vegades no eren veritat. A ell li molestava molt les notícies que sortien i que faltaven a la veritat. Moltes vegades es deien coses que no havien passat d’aquella manera. Però bé, en aquests moments, penso en la persona. Sóc creient i crec que Núñez és al cel. I ull, que no s’hagi trobat ja amb el senyor Cruyff. A pesar que Cruyff no era creient.
I si s’han trobat, què ha passat?
Si Núñez i Cruyff s’han trobat al cel, s’han fet una abraçada. Quan s’està al cel s’és sant, no és un passin passin. El senyor Núñez seguir que hi és, perquè el conec i estava preparat per tot. De Johan no puc dir-ho, perquè a mi m’havia dit que era agnòstic. Però déu és molt més poderós que Johan, Núñez i qualsevol persona. Si va entendre que era una bona persona i que no havia fet mai mal a ningú, al marge de les seves creences, el va fer pujar. Vosaltres em podeu assegurar que no s’han fet una abraçada?
No, només faltaria.
Doncs ja està. Jo tampoc. Com que no ho puc assegurar, em fa il·lusió pensar que sí. Avui em preguntaven pel nuñisme i el cruyffisme. Si ara continués, ells dos se’n riurien des d’allà dalt. Ara s’ha de ser barcelonista. Tenir un record pel president, pensar que ha fet coses molt bones i, canviant una mica d’aspecte, creure que avui eliminarem la Cultural Leonesa i diumenge guanyarem al camp de l’Espanyol.
Núñez també va tenir un temps de tibantor amb José María García. En canvi, després van acabar essent amics.
Sí, perquè hi ha persones que són valorades per la manera d’expressar-se. Quan es coneixen, s’asseuen sols i parlen, se n’adonen que no hi ha cap raó per estar enfrontats. Ells dos van tenir l’oportunitat de trobar-se i parlar sols i, a partir d’aquí, el García ha estat un dels grans defensors de Núñez. No m’estranyaria que vingués.
Dels 22 anys, vostè ha explicat moltíssimes anècdotes. En recorda alguna que no hagi explicat mai?
Si no l’he explicat és perquè no la puc explicar. Sinó ja hi hagués fet, perquè m’encanta explicar coses. Ho he explicat gairebé tot. I si no ho he explicat és que no deu ser important.
Hem entrevistat Adriano Galliani i ens ha dit que Núñez era un negociador dur, però just. Ho corrobora?
Va, n’explicaré una. Ronaldo. Jo a Miami, ell al seu despatx. Per la diferència d’horari, ell esperava que jo el truqués perquè li anés explicant com anava la negociació. Va haver-hi una petita discussió amb el salari que Ronaldo ens exigia, perquè era un pèl superior al què Núñez m’autoritzava. El vaig trucar i li vaig dir que demanava una mica més del què m’havia permès signar. I em va dir que no signés, que s’havia pactat una xifra i que no em mogués. La diferència no era massa important, però Ronaldo era molt Ronaldo en aquella època. Com que veia que se’m posava a cridar i s’enfadava, vaig inventar-me que no el sentia bé. I ell em deia: “jo et sento perfecte, no ho facis!”. Vaig fer-li creure que alguna cosa passava. Estàvem amb el seu fill i amb l’advocat en una habitació i els vaig dir que penjava, perquè no el sentia bé. Era mentida. Vaig penjar i vaig signar Ronaldo. Al cap de dues hores, deurien ser les 4 o les 5 del matí per diferència horària, em truca i em diu: “suposo que l’hauràs signat, no?”. I li vaig respondre que sí, “seguint les teves ordres”. I aquí va acabar. Pobre de mi si li hagués dit que no l’havia signat. Tenia orgull, però també era conscient que Ronaldo era un fora de sèrie.
Amb Figo, vostè ja era president, però li va demanar consell a Núñez per gestionar la situació?
La jugada de Figo la fa quan encara no sóc president. Ell deia que Figo havia repetit una i mil vegades que estimava el Barça i li va saber molt greu. Però va tenir una cosa molt positiva. En el moment en què surto de president, em diu que no li demani consell, que faci la meva. Que ara sóc jo el president i que he de prendre decisions. Gran pífia meva fer-li cas, perquè li hagués hagut de demanar més consells. El president Núñez era molt i quan em deia una cosa li feia cas. Recordo que al cap d’una setmana de ser president vaig agafar un avió i vaig anar a Formentor, on ell passava l’estiu. “Què fas aquí, Joan?”. Vaig anar a demanar-li consell. I es va empipar. Volia que fes el que jo cregués. Quan vaig deixar de ser president li vaig dir que el culpable del desastre havia estat ell, per no permetre que li demanés consell. Però això ja són anècdotes d’avi.