Arribat el moment de pair aquest convit de boda, no ens traiem la sensació d’empatx. Fartanera a la prèvia quan rumiàvem, estranys mecanismes de l’associació d’idees, sobre la certesa de que l’estat major nord-americà no devia crear per al Dia D ni la meitat dels anàlisis tècnics que qualsevol mortal culer es va empassar, en àpat pantagruèlic, mentre esperava l’anada de les semifinals. I ara, en la dolça ressaca, un altre tip. Tanta murga per adonar-te’n en sec que tenies Garbo a les teves files. Sí, just aquell espia doble que va enganyar els nazis fins fer-los creure que el desembarcament aliat arribaria per on tenia tota la lògica. I no, la lògica en el futbol actual la posa un fet diferencial, comptar amb el millor jugador de la història vestint la teva samarreta. Messi és també la reencarnació de Joan Pujol, Garbo. Si és per nosaltres, ja el poden carregar de Creus de Sant Jordi i que remugui el seguici de costum, integrat per gent de la més variada condició, intenció i ganes de fotre-ho tot enlaire quan la distinció no combrega amb les seves devocions.
Al final, com al principi, Messi, alfa i omega de la nostra creença, l’Esperit Sant de la sagrada trilogia que un dia va pintar L’Equipe amb les samarretes del Pare Cruyff i Fill Guardiola. Paraula de Déu, et lloem, valor afegit, fet diferencial. Abans del kick-off ens aferràvem a creences de tall clàssic, de les de tota la vida, com aquella que ens fa creure, malgrat la falta de comprovació empírica, que els anglesos no espanten quan trepitgen el continent. En temps de globalització no hauria de valdre tal superstició al comprovar que els millors assalariats reds venen del Brasil, de l’Àfrica o d’Egipte en subtil detall exòtic. A més, el ball, el patiment i la renúncia a la pròpia identitat van resultar catedralicis, tan exagerats com el màxim protagonista de la vetllada. Tant se val. Ni prèvia, ni anàlisis posteriors, ni històries: Messi.
Lionel com el Garbo que apareix i canvia el curs dels esdeveniments, les teories més fundades, les elucubracions d’ambició similar a una superproducció de Hollywood. Arriba ell i ja pots estripar el guió, per sòlid que paregui. Arriba ell, fa mig eslàlom i contemples l’enemic espaordit, com ja és joiosa tradició en els darrers quinze anys. Arriba ell i signa el 600 de la llista superant expectatives, descrivint bellesa sense aparent esforç. Quan entra Déu en acció, manté incòlume la capacitat de corglaçar el més pinxo i mefistofèlic dels adversaris, d’esborrar la pissarra dominada pel Klopp de torn. Ell és ell i per això se’l venera, curulls de raons infal·libles, irrefutables. Se li ha posat entre cella i cella guanyar la Champions i ja pots avisar sobre els perills aliens que el senyor va a la seva, com sempre, sense escoltar ni espantar-se de res.
Ens torna resultadistes, ens allunya de qualsevol anàlisi que soni a realista, d’aquells que aigualeixin el vi. Ho tapa tot a base de màgia sobrenatural i ho confirma així. Per exemple, esborra de les valoracions l’errada inversió en dos fitxatges cars com el foc, un que ha llençat la tovallola i l’altre que viu a la seva bola. I encara ens alliçona, no xiulem a un dels nostres. La llista de miracles és infinita. Fins i tot, prescindeixes d’errades tàctiques i renúncies al camp. El Barça sense control ni possessió, superat i desbordat, encara és ell perquè Messi el manté ferm i dempeus. Pot estar groggy, però és Leo qui noqueja adversaris. Pair l’empatx, gronxar-se en la felicitat que procura, sí, però tampoc no ens despistem del tot, que alguna conclusió pragmàtica de la glòria d’anit convindria extraure. Carpe diem, sempre. De peus a terra, però. No convé que Messi ens faci perdre totalment l’oremus. Siguem parroquians devots, creients, agnòstics o ateus.