Tan bon punt l’àrbitre ha xiulat el final, bona part dels jugadors de l’Espanyol s’han deixat caure sobre la gespa de l’imponent nou San Mamés. Han acabat exhaustos, ofegats després de la batalla. Ja se sap que anar a Bilbao és anar a la guerra. Un dels pocs que no ha defallit, ha estat Javi López, que clamava al cel perquè els catalans han deixat escapar una oportunitat d’or per enganxar-se a la lluita per Europa. El d’avui ha estat un autèntic exercici de resistència per part de l’equip català, que, en un partit d’allò més intens i contra tot, ha estat a punt de guanyar. Contra la mística de San Mamés, contra l’empenta i el joc directe de l’Athletic més genuí, contra les baixes, contra la maledicció fora de casa i també contra el gran moment de forma dels de Garitano, que, per sensacions i resultats, evoquen l’Espanyol de principi de temporada. Així i tot, el conjunt perico ha anat 70’ per davant en el marcador i ha acabat salvant un bon punt. La vella recepta dels lleons ha evitat que en fossin tres. Això sí, a còpia de renunciar bona part del temps al futbol de posició que identifica els blanc-i-blaus, vistosos i alegres a casa; pragmàtics i seriosos a domicili. Sense la pilota, els barcelonins han estat esplèndids, però els ha mancat continuïtat en el joc per rematar l’empresa que ben d’hora havia iniciat Ferreyra després d’una assistència de Wu Lei. Sigui com sigui, amb dents i ungles, els de Rubi confirmen la seva recuperació amb la seva sisena jornada consecutiva sense perdre.
Assolats per les baixes
Amb bona part de la columna vertebral desarborada. Sense Borja Iglesias, ni Darder, sancionats; ni tampoc David López, que es perdrà tota la temporada a causa d’un trencament de lligaments. Així s’ha presentat l’Espanyol a San Mamés. En quadre. Amb Naldo, Granero i Ferreyra suplint les baixes de tres dels referents d’aquest equip enfront d’un Athletic que, d’ençà de l’arribada de Garitano a la banqueta, torna a ser aquell Athletic intensíssim i jeràrquic que ha estat tota la vida. Ja havia advertit Rubi que les baixes no eren una excusa. I contra l’arremesa i el coratge dels lleons, el tècnic català ha escollit la pilota. Bé, almenys la voluntat de tenir-la. Per això, l’entrenador vilassarenc ha triat Granero per fer de Darder i acompanyar Melendo i Roca a la medular, i no pas Víctor Sánchez, un perfil de migcampista més potent i combatiu que no pas el Pirata.
El primer del Chucky
La cosa no podia començar millor perquè quan no s’havien jugat ni 10 minuts de partit, una excel·lent combinació blanc-i-blava s’ha convertit en el 0-1. Granero ha rebut una passada en tres quarts de camp i s’ha inventat una assistència per dalt per a Wu Lei, que, amb molta astúcia, ha cedit enrere amb el cap per a Ferreyra, que ha afusellat Herrerín per marcar gol. En la primera que ha tingut el Chucky, barraca! Acció de tiralínies dels de Rubi per fer diana a San Mamés, quelcom que ni Eibar, ni Barça, ni Betis, ni Sevilla, els darrers quatre rivals que havien visitat la Catedral, ho havien aconseguit. I dosis de confiança per a Ferreyra, cridat a files per assumir la complexa tasca de reemplaçar el Pitxixi Borja Iglesias.
L’Espanyol, amb molts problemes per traçar possessions llargues des del xiulet inicial, ha començat a patir després de la diana, precisament perquè no tenia la pilota, monopolitzada per l’Athletic Club, que, com és costum, ha iniciat el seu setge aeri sobre l’àrea rival. El gol i poc més de part dels blanc-i-blaus, imprecisos les poques vegades que la tenien, però solidaris i segurs al darrere, en bona part per la fermesa despresa per la parella de centrals formada per Naldo i Hermoso, experts en les altures. Resiliència perica a San Mamés fins al descans en un partit que recordava a l’últim dels pericos fora de casa, a Mestalla.
L’Espanyol ha entès que sense la pilota ho tindria molt complicat per resistir a San Mamès i ha sortit dels vestidors amb un altre aire, amb la voluntat de defensar-se també a través de la possessió, allò que no ha pogut fer al primer temps. No ho ha tingut fàcil perquè la pressió dels de Garitano dificultava les circulacions dels pericos. Les aparicions intermitents de Melendo i Granero eren fonamentals perquè l’equip respirés, eren oxigen per a un conjunt ofegat que gairebé tanca el partit en la segona vegada que s’ha acostat a l’àrea rival. Just abans que Rubi substituís Wu Lei per Puado, el xinès ha tingut a les seves botes la sentència. L’atacant asiàtic ha rebut una deliciosa assistència de Roca i s’ha plantat sol davant Herrerín, però el seu xut ha sortit lleugerament desviat.
La precisió d’Ibai Gómez
Garitano ha vist que bombardejant l’àrea de Diego López no n’hi havia prou i ha donat entrada a Beñat, el cervell d’un equip amb tendència a moure’s més pel cor que no pas pel cap. Ha respost Rubi amb Víctor Sánchez, que ha ocupat el lloc d’Hernán Pérez. Ciment i pulmons al mig del camp per sostenir les darreres escomeses d’un Athletic que ha cremat el seu últim cartutx fent saltar al terreny de joc Ibai Gómez, el centrador més precís dels lleons. L’ex de l’Alabés ha sortit per posar pilotes al cap de Kodro i Raúl García, la vella fórmula de l’Athletic Club. Un mètode que no caduca i que aquesta nit ha tornat a produir efecte. Centrada exquisida amb l’exterior d’Ibai Gómez, marca de la casa, que Raúl García ha rematat d’esquenes, anticipant-se al salt d’Hermoso, per fer l’empat dels lleons a 10 del final. Una llàstima perquè, fins llavors, l’Espanyol havia aguantat molt bé l’aïllament al qual havia estat sotmès.
Cap dels dos combatents ha signat la treva en un últim tram de partit d’anada i de tornada, de lluita, de cops i d’èpica, allò que tant agrada a San Mamés i a l’Athletic Club, que no ha pogut rematar anímicament l’Espanyol, ferm tot i el cop psicològic que ha suposat l’1-1, un resultat que ja no s’ha mogut del marcador. Punt a la manera antiga, de resiliència i d’ofici dels blanc-i-blaus, que ja no són aquell equip fràgil que es diluïa amb tanta facilitat i que comencen amb bon peu el seu particular Tourmalet que encara els ha d’enfrontar al Sevilla i al Barça.