Malgrat que el lleó amb mirada desafiant que ha desplegat l’afició holandesa, acompanyat del missatge #OnzeJacht (“La nostra caça”), ja ho advertia, poca gent s’esperava una final tant disputada. Tant Estats Units com Holanda han arribat al Parc de l’Olympique de Lió sense haver perdut cap partit de la Copa del Món. L’experiència i el poder de les nord-americanes, que eren les grans favorites amb tres títols mundials a la butxaca, han xocat amb el mur de les vigents campiones d’Europa, creat a base d’ambició i de cor. Ni Estats Units ha tingut el títol tant a l’abast de la mà, ni Holanda l’ha vist tant llunyà.
Per segona vegada a la història de la competició –la primera va ser el 2003 amb l’alemanya Tina Theune-Meyer i la sueca Marika Domanski Lyfors- les seleccions finalistes han estat liderades per dues entrenadores: Jill Ellis i Sarina Wiegman. Per la seva banda, Ellis ha enfocat la preparació de les nord-americanes a inicis de partit intensos i ràpids per avançar-se al marcador. Començar bé per acabar bé. Fins avui, que Holanda ha trencat aquest registre. L’equip de les estrelles encara no havia superat els primers 12 minuts sense marcar un gol. De fet, el conjunt de Wiegman ha signat el seu primer temps més eficaç del Mundial. L’Oranje, confiada en atac i segura en defensa, ha incomodat les seves rivals, que en aquesta ocasió han buscat la diana mitjançant pilotes llargues. Un sistema que no ha funcionat gràcies a les dues centrals holandeses, la blaugrana Stefanie Van der Gragt i Anouk Dekker.
Les campiones s’han adaptat progressivament al ritme del partit fins a adquirir més possessió de la pilota. Holanda ha fet tremolar les nord-americanes amb contraatacs ben organitzats, però sense opcions prou clares. Si el 0-0 s’ha mantingut fins al descans ha estat, en gran part, per la brillant actuació de la portera Sari Van Veenendaal, que ha mostrat, una vegada més, el nivell a sota els pals que s’ha vist durant la competició. L’equip taronja ha plantat cara, però el físic d’Estats Units ha pesat més a la balança. El penal que Megan Rapinoe ha transformat al 61 ha estat un sotrac psicològic per les holandeses, que s’han començat a veure superades per l’energia inesgotable de les nord-americanes. A l’Oranje li ha costat recuperar-se i, poc després, ha encaixat el segon després d’una jugada individual de Rose Lavelle. Era el moment perfecte per donar entrada a Shanice Van de Sanden per, amb la seva velocitat i la tècnica de Vivianne Miedema, inquietar la porteria de Naeher. No ha estat suficient.
D’aquesta manera, entre les gotes de suor i les llàgrimes d’emoció, Estats Units ha sumat la quarta estrella. No sense abans patir. Una sensació diferent a la de les finals anteriors. El “millor Mundial de la història”, en paraules del president de la FIFA, Gianni Infantino, ha tancat amb una final més que digna d’una Copa del Món. Amb emoció i sentiment, però sobretot amb un grau elevat de competició. Una senyal que, amb el pas dels anys, potser d’aquí quatre, el nivell del futbol mundial seguirà igualant-se, fins que arribi el país que agafi el relleu de la corona americana.