Els esports d’equip amb pilota són un territori de decisions instintives, atzars complexes i connexions inesperades. Però tots ells també posseeixen els seus moments de reflexió, els quals permeten sobresortir les individualitats i resten protagonisme a la dictadura del grup. Aquests intervals rebels s’anomenen penals, tirs lliures o llançaments de falta i són molt efectius a l’hora d’aconseguir incrementar el ritme cardíac dels èssers humans involucrats en l’esdeveniment.
De per sí, l’aparició dels conceptes anomenats inclouen una aura de transcendència als partits; posen una capa de misteri a la rutina del passar dels minuts i tenen la capacitat i la voracitat per marcar un abans i un després en la història. Fins i tot, en la Història. L’encert de l’esportista a l’hora de l’execució pot escriure les pàgines més belles d’un club esportiu, d’una ciutat i dels seus habitants. De la mateixa manera, el desencert té la potència suficient com per arruinar aspiracions col·lectives i destrossar carreres personals.
Diumenge a la matinada, Luis Suárez va ser incapaç de superar Pedro Gallese, el porter del Perú, en la tanda de penals i, com a conseqüència, l’Uruguai va quedar eliminat als quarts de final de la Copa Amèrica. Les llàgrimes del davanter charrúa en confirmar-se la seva culpabilitat van posar-li material gràfic al sentiment. Suárez maleïrà la resta dels seus dies la posició corporal que el va portar a impactar la pilota a baixa alçada cap a la dreta de Gallese -“jo volia que el xut anés a dalt i pensava que aniria allà”, va explicar després del partit-. Amb 32 anys se li esgoten les opcions de conquerir un nou títol amb la seva selecció -el 2011 va celebrar la Copa Amèrica-.
Un fet similar va patir Óscar Rubio, actual jugador del Sabadell i aleshores del Lleida, quan el 26 de juny de 2016 va fallar el sisè penal de la tanda davant el Sevilla Atlético en l’eliminatòria final de la promoció d’ascens a Segona Divisió A. El seu potent xut amb la cama dreta va impactar en el travesser per desprès rebotar a la línea de gol, que va escupir la pilota i les il·lusions blanc-i-blaves. L’error acabaria privant als del Segrià el retorn a la categoria de plata del futbol espanyol perquè els de Nervión van transformar en gol el següent llançament.
“Normalment no xuto penals. De fet, des d’aquell dia no he tornat a xutar-ne cap perquè no s’ha donat la situació. Però en aquella tanda ja havien llançat el seu els nostres especialistes i alguns companys no es veien amb la suficient confiança com per fer-ho. Així que vaig decidir agafar la responsabilitat”, explica Rubio. “La meva pretensió va ser xutar fort i que anés a dins. El primer requisit es va complir i el segon, l’àrbitre va indicar que no”. L’acció va estar envoltada de polèmica perquè la inexistència del VAR i la mancança d’una retransmissió televisiva de primer nivell a la Segona Divisió B van impedir esbrinar amb rapidesa si la pilota havia superat la línea de gol o no.
Malgrat no ser un especialista en aquesta faceta, el defensa català explica que els dies abans d’un partit es queda practicant penals després de l’entrenament amb els jugadors que ho són. De res va servir aquesta pràctica en el lloc i l’hora decisives. “Després de fallar-lo, els companys em van donar el seu suport perquè errar un penal és una cosa comprensible en el futbol. Fins i tot els millors en fallen. Però durant un temps el meu cap va donar-li voltes a què hagués passat si hagués estat gol”, admet.
A banda del dubte sobre si la pilota va traspassar la línea o no, la tanda ja havia començat amb polèmica perquè l’àrbitre, Herrero Arenas, no va permetre al Lleida escollir la porteria on es xutarien els penals tot i guanyar el sorteig. “L’àrbitre ens va dir que havíem de fer-ho a la porteria en què hi havia més gent -allà hi eren els Biris, els seguidors ultres del Sevilla- perquè així es veuria millor per la televisió. Els nostres afeccionats estaven situats al còrner oposat”.
Més alegre és la història de la Judith Forca, jugadora del Club Natació Sabadell de waterpolo, que el 2018 va cometre l’únic error que hi hauria en la tanda de penals de la final de l’Euro League, la qual s’emportaria el Kirishi rus, l’equip amfitrió. “Fallar un penal així fa mal. Però també et fa créixer com a persona i com a jugadora, i afrontar el futur amb moltes ganes. I aquí tenim la recompensa”, deia en una recent entrevista a La República Esportiva. Aquesta recompensa va arribar 360 dies després, quan les vallesanes van alçar l’Euro League 2019 a la piscina de Can Llong en vèncer l’Olympiacos a la final gràcies a una antològica remuntada.
“Quan vaig saltar a la piscina, ho vaig fer amb la intenció d’anar a per totes perquè no hi hagués la possibilitat que tornés a passar alguna cosa semblant a la de l’any passat. S’havia d’evitar la tanda de penals”, admetia l’extrem esquerre. El passat 20 d’abril, Forca es va treure de sobre qualsevol mal sabor de boca rus amb una gran actuació personal culminada amb dos gols. El triomf va significar la seva cinquena Euro League abans de complir 23 anys.
La temporada vinent Yurena Díaz, la base del Cadí La Seu, també tindrà l’oportunitat -ha renovat per un curs més- de rescabalar-se de l’última acció amb el seu equip a la Liga Dia. En el segon partit de la sèrie de semifinals davant l’Uni Girona, Díaz va disposar de dos tirs lliures amb el cronòmetre a zero per empatar o guanyar l’enfrontament. Això hagués suposat evitar la classificació de les gironines i allargar la sèrie a un tercer partit, el qual hagués estat un cara o creu pels dos conjunts. Cap dels tirs va entrar a la cistella.
“Era conscient que els meus tirs lliures decidirien el resultat final, però no els vaig fallar per nerviosisme, sinó perquè es fallen llançaments. Jo em notava tranquil·la”, explica la jugadora canària. “Tinc un ritual per intentar llançar-los tots de la mateixa manera: m’imagino que estic en un entrenament, boto la pilota dues vegades i engego la mecànica de tir. Aquells dos tirs lliures no els vaig viure com un moment de tensió i vaig seguir el mateix procés de sempre”.
Díaz considera que la pressió mental provocadora de l’error en un llançament decisiu és independent del comportament del públic. Tant és que aquest se’t tiri a sobre com que no hi hagi ningú a la grada. Tot està dins del cervell de l’esportista. “Conec jugadores que en els entrenaments són capaces d’encistellar vint tirs lliures seguits i arriba el dia del partit i, independentment que sigui el minut 1 o el 39, els hi dona una espècie de vertigen”, relata. “Si durant la temporada portes un percentatge baix d’encert i ets una jugadora que es posa molta autopressió, quan l’àrbitre et doni la pilota i et dirigeixis cap a la línea de llançament apareixeirà tot allò que portes a dins”, afegeix.
Diu que no va ser el seu cas davant l’Uni Girona, malgrat la rellevància del moment. Va seguir el seu ritual habitual: es va imaginar que estava en un entrenament, va botar la pilota dues vegades i va engegar la mecànica de tir. Però el destí no va ser el desitjat cap de les dues vegades. “En fallar el segon i confirmar-se la nostra eliminació em va venir el bajón. De totes maneres, vaig acabar el partit tranquil·la perquè vaig llançar com ho faig sempre”, sentència.