Ernesto Valverde ha tingut el Barça líder a la lliga 51 de les 57 jornades que l’ha entrenat. Una barbaritat que se li ha d’aplaudir durant una bona estona. També és un home llegit, amb inquietuds artístiques, amb vida més enllà del futbol. No seria tirar-se a la piscina pensar que, fins i tot, ja pot haver llegit la nova novel·la del polèmic escriptor francés Michel Houllebecq, Serotonina, que va sortir a la venda la setmana passada.
Si ho ha fet, potser ha tingut dubtes sobre si Houllebecq pensa tot allò que fa dir als seus narradors -a vegades masclistes, altres racistes, o les dues coses el mateix temps- o simplement aquests són un reflex de les misèries de la societat occidental contemporània. També molts afeccionats blaugrana es deuen preguntar si Ernesto Valverde pensa el futbol com el posa en pràctica amb el Barça o si el pensa d’una manera més atrevida, més cruyffista -com va semblar que així era a l’acte d’homenatge a l’holandés que es va fer el novembre a l’Auditori de Mediapro-, però considera que la seva plantilla no té ara la capacitat per posar-la en pràctica i tirar endavant en les tres competicions en joc. Qui sap si el de Viandar de la Vera s’ha vist reflectit en Houllebecq.
Allò que un cop més ha deixat clar ha estat la seva impulsivitat a l’hora de confeccionar convocatòries i alineacions. Igual que Malcom va ser titular davant el Betis pel seu gol al Giuseppe Meazza, avui ha estat a la grada pel seu infame partit al Ciutat de València; igual que va començar a apostar de forma obsessiva per Arthur després de Wembley -llàstima que aquest impuls s’hagi suavitzat en els últims temps-, avui no hi ha hagut cap jugador del planter a la convocatòria -signficatiu el dia que Cucurella, el descartat en apostar a l’estiu per Miranda, ha estat titular en l’equip rival i ha rebut una ovació en ser canviat- a causa de l’actuació de Chumi i Miranda de dijous; igual que va apostar de sobte per Rafinha com a titular davant l’Inter de Milà i el Reial Madrid al Camp Nou, Denis Suárez avui ha entrat a la convocatòria després de salvar l’equip fa tres dies.
Aquest Barça no posa calent per molt que davant l’Eibar Valverde hagi repetit el mateix onze titular que a Wembley. Aquesta tarda, freda i ventosa, només 71.091 espectadors han fet l’esforç d’assistir al Camp Nou per veure’l jugar en un horari favorable. Fins al minut 17.14 i el gol de Luis Suárez acte seguit, el monestir blaugrana ha viscut un silenci d’abadia que ha fet escampar badalls en els seients dels més animats. I aquest tipus de silenci és molt pitjor que el d’El Liceu, comparació històrica que es porta a terme quan l’afició culer no anima. El del temple de l’òpera barcelonina és un silenci admiratiu, bell, ple i intel·lectual. El d’abadia és intel·lectual, però també avorrit, monòton, fred i buit. A més, és desesperançador perquè saps que no hi deixarà de ser fins l’arribada del Messies.
Potser el primer avorrit és el Barça per la incompareixença dels seus rivals a la lliga. L’Atlètic de Madrid està allà, però no ofereix cap garantia de ser-hi d’aquí a un mes; el Sevilla es desinfla com cada temporada per una falta de galons que no corregeixen ni les Europa League que guarda rere els vidres; i el Reial Madrid ni hi és ni se l’espera. I així, com qui no vol la cosa, ens hem plantat a mitjans de gener, a poc més d’un mes pel començament de les eliminatòries de la Champions League. Contemplant els tres partits que ha jugat el Barça el 2019 és raonablement fàcil imaginar-se una nova ensopegada a la romana en qualsevol de les rondes. Però tampoc l’equip ens va avisar abans de l’exhibició davant el Tottenham a Wembley.
Avui, almenys, el conjunt blaugrana ens ha mostrat 10 minuts de bon futbol un cop el Messies, caminant, ha aparegut per fer el seu gol 400 a la lliga.