Toca distraure el personal quinze llargs dies i alguna manera s’ha de triar per passar les hores. Ells amb el seu Lopetegui, amb qui ja van errar d’entrada. I la perifèria, amb el Txingurri, entrenador que aviat es pot convertir en diana escollida per antitètics ‘ismes’ del barcelonisme, coincidència que té la seva sorprenent gràcia. Que espavili Valverde o la guàrdia pretoriana del règim l’erigirà aviat com a escut protector de la directiva, tal com Cardoner filtrava a les plomes de confiança després de la desfeta de Roma i just abans de la final de Copa en una manca de sentit de l’oportunitat realment encomiable. Això dels tres punts de dotze i sumar quatre jornades sense victòria els cou de mala manera, que ells no entenen de raons, matisos ni circumstàncies. Simplement, primaris com són, els molesta no haver aprofitat l’avinentesa per despenjar el Maligne i repetir les coordenades de la darrera Lliga, quan tot era dat i beneït en benefici propi abans dels torrons. Ells, els que es creuen propietaris del club, aprofitaran l’aturada per confessar-se neguitosos davant l’evident conservadurisme de Valverde, entestat a jugar amb els bojos coneguts abans d’intentar-ho amb els savis per conèixer que, a sobre, han costat una pasta gansa. Els encoratja a la protesta la irrupció d’aquest Arthur que pot ser meravellós d’aquí quatre temporades, quan hagi memoritzat el catecisme culer. Per a incondicionals del model i nostàlgics en general, n’hi ha prou amb recordar què aportaven Xavi o Iniesta a l’edat del brasiler i aleshores la salivera flueix cabalosa. No ve a tall de res, però la professió de director tècnic és equivalent futbolístic al modest kleenex: només valoren les teves decisions quan ja t’han fotut al carrer, com en el cas de Robert. O de Zubi quan va apostar per Ter Stegen.
Al que anàvem. Hem entrat en perillosa dinàmica: guanya l’equip, mèrit dels nois; no ho fan, retrets a l’entrenador. Valverde haurà de rumiar alternatives i trobar la fórmula que asseguri la quadratura del cèrcol, aquesta utopia de les rotacions efectives, aquest Sant Grial que donem quasi per impossible de posar a qui sigui i assegurar la victòria. Jugar bé al futbol ja ho hem deixat córrer, no fos cas que ens acusin de nostàlgics, perfeccionistes irredempts. Això de fer el primer canvi a Mestalla al minut 83 malgrat l’evidència de que molts ja no podien dir fava després del desgast viscut a Wembley sembla un crim de lesa humanitat. En sec, se’ns ha aparegut la imatge d’un Valverde reaccionari, amarrategui, quan la casa està acostumada a genis i mags admirats per traure conillets blancs del barret si petaven seques. El vestidor del Barça precisa d’un crac a la batuta, no n’hi ha prou amb un gestor d’egos de variades mides. La divergència entre els bàndols que apunten a Valverde queda encara palesa en que uns no l’ajudaran en res i el deixaran caure quan els interessi no cremar-se i els altres, l’eternitzada oposició, ens fem creus que el club no tingui una estructura de suport capaç d’oferir solucions alternatives de joc a l’entrenador per bé de la institució. De moment, l’ascendent d’Ernesto, la importància de dir-se així i saber manegar-se discretament, va perdent valor a cada sessió de borsa. El volíem més ferm i agosarat, més alternatiu si calgués dins l’ortodòxia del joc de posició. En canvi, ja comença a expressar el pes del desgast al rostre, tal com passava amb els seus antecessors abans de tocar el dos.