“Hi ha partits que motiven més que d’altres”. És una evidència. Qualsevol humà que hagi practicat esport de competició coneixerà l’adrenalina que li genera una prova concreta, marcada en el calendari com un dia especial, i la indiferència d’alguns caps de setmana que es presenten sense aquella excitació que no et permet dormir plàcidament la nit abans de la cita. Gerard Piqué no ens va descobrir la sopa d’all després de la segona victòria al Santiago Bernabéu quan va afirmar que els clàssics contra el Reial Madrid són aquells partits esperats durant tot l’any.
Una jornada de Lliga davant el Rayo Vallecano, al Camp Nou, no fa aixecar les celles als jugadors del Barça. Com tampoc ho han fet la gran majoria de compromisos oficials que res tenen a veure amb els grans rivals en la lluita pel títol ni amb el torneig que tant anhelen els futbolistes blaugrana, després que el Madrid hagi tacat la dècada històrica d’un equip que ha estat admirat per la seva manera de jugar sumant tres Lligues de Campions consecutives. El tricampionat europeu blanc ha fet mal, i ho demostra el fet que els culers hagin decidit anar trempejant a la Lliga per tal de desviar la mirada en direcció un únic objectiu: la Champions League.
Sense grans esforços i practicant un futbol amb poc ritme, amb una circulació de pilota més aviat gansonera, el Barça aprofita que els seus rivals directes valoren cada vegada menys el campionat de la regularitat per distanciar-s’hi i anar acumulant títols per a la història, servint-se avui dels 26 gols de Lionel Messi i els 17 de Luis Suárez, els jugadors més prolífics d’un torneig en el qual ja no hi participa Cristiano Ronaldo, l’home que exigia la cinquena marxa al ’10’ argentí del Barça en la lluita pel ceptre golejador.
La manca d’interès que generen els partits regulars porta implícita la paraula ensopiment. Aquesta característica ha marcat, fins aquesta jornada 27 de Lliga, bona part dels compromisos en la competició regular estatal, provocant algun ensurt inesperat en forma de pèrdua de punts (Girona, Leganés, Athletic Club o Betis) o de remuntada després de veure’s obligat a reaccionar davant de desconnexions inexplicables (Osca, Reial Societat, Rayo en dues ocasions o Sevilla). Per primera vegada des que Pep Guardiola s’assegués a la banqueta del Camp Nou, el Barça és capaç d’escollir en quins partits s’exhibeix i en quins prefereix posar l’automàtic. I aquesta virtut -si es pot qualificar així-, per suposat, recau en els jugadors.
“Hi ha partits en els quals no fa falta res per motivar els jugadors, el públic, l’entorn, perquè tothom sap què t’estàs jugant”, va admetre Valverde després del duel davant el Rayo Vallecano. Però el tècnic va voler posar el focus en la feina de l’entrenador, en la necessitat d’evitar entrar en dinàmiques poc fructíferes per un equip campió: “Hi ha altres partits que a priori la gent pensa que són més senzills, però després descobreixen la dificultat que tenen. Als entrenadors ens toca anar recordant que el partit és molt important, que els punts valen igual que en d’altres partits més grans. Aquesta és la realitat, on es guanyen i es perden els títols són en partits considerats intranscendents”.