Per molt que en veu alta s’expressi una sensació diferent, el Reial Madrid transita en una debilitat tan aguda que el seu entorn no s’ha enfonsat anímicament després d’un nou resultat aclaparador favorable al Barça al Santiago Bernabéu i de quedar eliminats de la competició que tenien més aprop de conquerir aquesta temporada. Tot això s’ha resumit en un simple “si Vinicius hagués estat encertat…”, i tal dia farà un any.
Des de Barcelona, l’anàlisi madridista s’ha pres mig en broma, però, mentre públicament s’han cridat les ganes d’enfonsar del tot la nau blanca avui dissabte (20:45 h) en el mateix escenari que dimecres va tenir lloc el primer clàssic de la setmana, per dins dels cossos recòrrer lleument la por a presenciar una nova ressurrecció del Reial Madrid. Ernesto Valverde serà l’encarregat de destriar si preval el ying o el yang. És a dir, si el controlador Arthur és l’acompanyant de Sergio Busquets al mig del camp -pensar en una titularitat d’Aleñà és engrescador, però poc realista- o ho és el desnortat Arturo Vidal, que basa en el múscul l’estima que rep del tècnic.
“Per mi ha mancat una marxa més, ha faltat ritme a l’hora de moure la pilota. No ha estat la meva intenció que la primera part fos de control i la segona, d’efectivitat”, va dir Valverde a la roda de premsa post-partit. El seu equip va semblar practicar el joc de les estàtues durant els primers 45 minuts, amb els tres de dalt estàtics mentre Busquets, Sergio Roberto i Rakitic es passaven la pilota a una velocitat de tortuga que hagués permés a la defensa blanca observar-ho amb un puro a les mans si així ho hagués desitjat.
Allò que necessita avui el Barça és encomanar-se a la dansa de Dembélé i no al ritme tractoril de Luis Suárez. El seu instint golejador a l’àrea i l’atreviment des del punt de penal van tapar una primera part horrible de l’uruguaià, qui va molestar més que ajudar en el treball de crear espais. Precisament, les ocasions que va aprofitar Suárez van aparèixer quan el francès es va activar, primer per la banda esquerra i després per la dreta, fins a desesperar els laterals blancs. Va ser l’únic recurs per perforar l’àrea rival que va trobar un Barça incapaç de fer intereccionar els migcampistes amb els davanters. Les passades en profunditat simplement no van existir.
Però tots aquests aspectes quedaran en anècdotes incòmodes si Leo Messi té ganes de competir amb Ter Stegen per ser el millor jugador al Santiago Bernabéu a partir de tres quarts de nou del vespre. Si això té lloc, és probable que la por desaparegui dels estòmacs blaugranes i el terror embargui les vísceres blanques, incloses les de Vinicius. Aleshores, la inèrcia portarà el Barça a sumar la seva 96a victòria davant el Reial Madrid -ara els dos equips estan empatats a 95 triomfs en els enfrontaments directes- i, així, canviarà la dinàmica històrica de superioritat blanca.