Abans, de les reflexions curtes i directes se’n deia escriure en telegrama. Convertida aquesta missatgeria en anacronisme, suposem que ara l’equivalent es calcularia en mida de tuits a major glòria de la xarxa, que tot ho reclama breu i ràpid. I oblidable al cap de segons, com toca en temps de desmemòria sacralitzada. Bé, som-hi: En sec, vel·leïtats del futbol modern, pots caure en desgràcia sense saber ben bé com t’has convertit en carn de mercat. Verbigràcia, Samuel Umtiti, de qui la decisió personal d’evitar el quiròfan s’ha transformat en interès col·lectiu per saber quants milions pot deixar a caixa. A rei deposat per Lenglet, De Ligt en perspectiva, amb medalla inclosa directa a la pitrera de l’encarregat tècnic que aconsegueixi quadrar aquest curiós cercle. En noranta minuts, gentilesa de l’oportunisme tan cabdal en els anàlisis de futbol, resulta que un marcador escandalós glorifica, encara més, la figura de l’absent Gerard Piqué, cas que li faltessin trampolins de projecció.
Salt de temps i espai. Per molt que copsés la imatge d’Aspas plorant a la banqueta galega com una Magdalena, el ritme imperatiu del futbol aconsegueix que oblidem l’emocional moment per seguir endavant amb el calendari. Iago és una mena d’espècie en extinció, futbolista que només enlluerna amb la seva samarreta de devoció, condemnat a perdre capacitat així que ha emigrat a altres contrades. Malgrat el Barça ho acapari tot, per sort encara ens queda cua d’ull per gaudir d’aquests darrers rampells de futbol sentimental, tradicional, caduc per desig del mercat. En contrast absolut, encara continua la tossuderia del màrqueting que fa bullir l’olla amb la hipotètica arribada de Griezmann a Barcelona. Com ha d’haver xup-xup constantment, pretenen tornar a la càrrega amb un personatge al que crèiem inutilitzat després d’aquell estúpid reality show produït pel central del Barça. ‘La decisión’, el van titular pomposament quan era, amb prou feines, un reflex devastador per a la imatge del mateix futbolista, privilegiat inconscient de la seva sort, immadur, capriciós i còmplice d’un muntatge filmat que només generava rebuig. Al futbol postmodern i al davanter, a qui veiem ara ressuscitat com un malson, com una broma que confirma la manca de criteri regnant. No va quedar repudiat, no, sinó que encara el fan bellugar la cua, quines coses s’han de veure.
De Vila-Real, enmig d’un mar d’hipòtesis plausibles i altres impossibles de capir, quedem-nos amb l’orgull competitiu que empeny el col·lectiu a capgirar per desig un marcador advers gairebé en l’alè final. Podríem encaparrar-nos en donar tombs i més tombs sobre la incapacitat manifesta per mantenir jerarquia en el matx, però preferirem el got mig ple del ‘No surrender’. Aquests no es rendeixen fàcilment, bona notícia entre un munt de matisos que generen desconfiança. Tornant als amos del relat, diran que hi ha Lliga, però dissimularan per no acceptar que ningú pot apostar res en ferm a la salut dels dos perseguidors madrilenys. Els blancs, instal·lats en el funambulisme d’alt risc generat pel retorn de Zidane. Els matalassers, als que ningú s’atreveix a etzibar que, potser, el projecte de Simeone ja fa baixada després de tocar sostre amb l’actual erosió que paga com factura a tants excessos. Ben mirat, ens hem quedat més o menys on érem malgrat el negoci obligui a donar més tombs que el tòpic ventilador.