Aquest partit amb l’Inter de Milà s’ha assemblat una mica massa al de la darrera jornada de lliga amb el Celta quan, dominant els primers quaranta-cinc minuts i anant al descans per davant (1-0), a la segona part el rival domina l’equip blaugrana i pot perfectament golejar-lo. Les diferències? Que l’Inter té molta més pólvora al davant i ha concretat les ocasions i, per contra, que avui en Lewandowski, vigilat fins al límit del reglament, n’ha clavat dues, les que han suposat els empats a 2 i a 3, insuficients per encara ser vius a la Champions. Tot apunta que, per segon any consecutiu, el FC Barcelona s’haurà de passejar per l’Europa League.
Insistim que la primera part ha estat molt bona. Amb la lliçó de San Siro apresa, Xavi ha reforçat el mig del camp posant tres centrals al darrere, amb Piqué al mig, Èric a la dreta i Marcos Alonso a l’esquerra. Sergi Roberto, que ha fet un bon partit, és més al mig amb Busquets Gavi i Pedri. Davant Lewandowski i els dos extrems, com el de Terrasa vol, ben oberts. Així, la pressió i la velocitat de pilota del Barça han estat a gran altura. Tot i això, els riscos admesos són evidents i, en el minut 16, Dzeko xuta al travesser i el central dels italians, de Veij, incomprensiblement erra en la finalització. El Barça s’afarta de treure córners (vuit en la primera mitja hora) però cap ni un no suposa perill. El premi arriba, però, en el 39, quan Raphinha rescata sobre el banderí de córner una pilota que es perdia, la punxa endavant cap a Roberto i Dembélé l’estavella al fons de la xarxa. Aire i cap al descans.
I el que no s’entén és la segona part. En el 49 hi ha el primer empat dels italians. Arriba una pilota a l’àrea catalana i Piqué alça els braços indicant que la jugada moria. El central pensa que la pilota arribarà a Ter Stegen i no s’adona que Barella se li esmuny per l’esquena per marcar. El porter alemany la toca, però no prou que el xut és de molt a prop. El cop anímic és fort i se succeeixen uns minuts d’atac dels italians que podrien haver obert forat si no fos per dues intervencions meravelloses de Ter Stegen.
Just quan semblava que l’equip s’asserenava, en el minut 18, Busquets perd una pilota al mig del camp. No podia semblar que fos cap acció decisiva, però amb dos tocs, Lautaro es planta davant Ter Stegen i xuta de pal a pal i a dins. Immediatament, Frenkie entra pel de Badia i Ansu supleix Raphinha. El Camp Nou pensa… “si fem un segon gol i hi ha temps per al tercer”. I efectivament així serà. Lewandowski xuta i el defensa Bastoni la desvia per descol·locar Onana. Som al minut 82, arriba l’èpica, i es cremen els darrers minuts en recerca del tercer gol que hauria portat els catalans endavant en la primera competició europea. I tant que arriba el tercer gol… dels italians. De nou tres tocs. Del porter Onana, en llarg, Lautaro arrenca sobre la línia del mig del camp (no hi ha fora de joc) i serveix a Gossens perquè marqui. Ara ja som al 89 i solament queda el temps afegit.
Aleshores un jove valor, anomenat Robert Lewandowski, arriba a fer una rematada de cap tan efectiva com plàstica, elevant-se pel damunt de molts caps i fent girar el coll per a l’empat a 3. Som en el primer minut del temps afegit i s’activa una nova èpica per als cinc que falten… temps suficient perquè l’Inter perdoni el quart i l’àrbitre xiuli el final amb la insuficient igualada en el marcador. Gran galleda d’aigua freda per al Barcelonisme. Tant a l’Allianz Arena com a San Siro s’hauria pogut esgarrapar algun puntet i evitar trobar-se amb aquest matx ball que, com a la pel·lícula d’en Woody Allen, pot caure a qualsevol cantó de la xarxa. El barcelonisme suma avui una altra nefasta nit europea, si bé és ben diferent del llistat que n’arrosseguem, que hi ha equip i el que no cal és portar-lo tant al límit, que encara li falta rodatge, més mental que futbolístic.