Els temps estan canviant, que deia Bob Dylan. I en la quarta jornada de Lliga, Dembélé ja ha igualat la seva xifra de gols de la temporada passada: tres. Però, sobretot, estan canviant perquè el Barça ja guanya a Donosti. El mèrit el tenen dues jugades embolicades a pilota parada que han segellat Luis Suárez i el francès en una segona part rebel, avergonyida de la primera. I, evidentment, no és casualitat que hagi tingut lloc amb Sergio Busquets i Coutinho al camp en substitució de Rafinha i Semedo.
El futbol té preferència davant l’atletisme i l’Ajuntament de Donosti ha acabat executant amb l’estadi d’Anoeta -de titularitat pública- els desitjos persistents de la Reial Societat per carregar-se la pista d’atletisme que, per la seva banda, s’havia carregat fins la temporada passada l’ambient futbolístic a la casa on han fet de les seves De Pedro, Kovacevic, Claudio Bravo, Griezmann, Xabi Prieto, Nihat o Illarramendi -a qui avui Del Cerro Grande s’ha capficat en no expulsar-.
Les obres no han consistit en una simple solució provisional a partir de grades suplementàries posades darrere de les porteries, com les del Juegos del Mediterráneo de l’Almeria o les de Son Moix, on disputa els seus partits el Mallorca. Sinó que ha estat un foc, llum i destrucció de la pista d’atletisme per gaudir de l’esport rei. A algú li ve al cap un terreny de joc de la Premier League anglesa amb pista d’atletisme al voltant?
Fins el curs anterior, quan el Barça per fi va guanyar a Anoeta -per 2 a 4 en remuntar un 2 a 0- després de 10 anys sense aconseguir-ho en Lliga, el conjunt blaugrana jugava a l’estadi de la Reial com si s’hagués equivocat de lloc, ‘atontat’ pels elements que l’envoltaven i que res tenien a veure amb l’escenografia futbolística. Així, el resultat s’assimilava al d’una obra de teatre amb diàleg interpretada sota l’aigua.
En aquest sentit, l’actitud del Barça quan jugava a l’atlètic Anoeta semblava la mateixa amb què Garrincha va afrontar la final del Mundial del 1962, disputada el 17 de juny a Santiago de Chile entre Txecoslovàquia i el Brasil. Mentre mirava per la finestra, assegut a l’autocar de la seva selecció en direcció a l’Estadio Nacional, li va preguntar al seu entrenador, Aymore Moreira: “mestre, avui és la final?” Davant la resposta afirmativa, simplement va afegir: “ah, amb raó hi ha tanta gent”. La verdeamarelha guanyaria per 3 a 1 i Garrincha, qui acabaria morint amb només 49 anys pobre i alcoholitzat, seria un dels protagonistes. En acabar el partit, un periodista li va preguntar si li podia descriure aquella final en dues paraules. “Dues paraules? Adéu, micròfon”, va respondre el geni.
De la nefasta ratxa que el Barça va encadenar a Anoeta -en els 10 anys s’inclouen les tres temporades que la Reial va estar a Segona-, destaca la derrota per 1 a 0 del 4 de gener de 2015 amb Leo Messi, Gerard Piqué, Dani Alves i Neymar a la banqueta, la qual va costar el càrrec de director esportiu a Andoni Zubizarreta i va obrir una crisi en la relació entre Luis Enrique i el 10 blaugrana. Cinc mesos més tard, el Barça aixecaria la seva cinquena Champions League a l’Estadi Olímpic de Berlín.
Potser a partir d’avui, Donosti, Sant Sebastià, a banda de tenir pintxos, Eduardo Chillida i un dels passeigs marítims més espectaculars del món, s’acostuma a veure guanyar el Barça. Ja van dues victòries consecutives.