Ja portem tres setmanes sense futbol, tres setmanes sense veure’ns, sense cridar a les grades del temple, sense abraçar-nos. I no sabem fins quan serà així. Mentrestant, cada dia ens assebentem que algú del nostre entorn espanyolista ens ha deixat. No vull dir noms, no em vull deixar ningú.
Estem vivint aquests dies com podem. Qui més qui menys coneix algú que ha donat positiu, coneguts, veïns, amics o familiars. Molts de nosaltres passem o hem passat la simptomatologia a casa, sense més complicacions i sense diagnosticar, assessorats pels nostres amics o familiars sanitaris.
A la televisió, xifres. A la ràdio, xifres. A la premsa escrita, xifres.
Xifres de diagnosticats, xifres de desapareguts, xifres de “salvats”. Però també xifres de treballladors parats, d’autònoms solidaris que donem la quota de març a l’Estat sense ingressos, d’ERTOS de mitjanes i petites empreses, però també de grans empreses i de clubs de futbol. Un futbol que no sabem com acabarà la temporada. Un futbol que anava donant entre els seus futbolistes més xifres de positius.
Però també un futbol solidari, com el nostre Espanyol. Un club carregat de bones intencions que amenitza els nostres dies amb propostes, missatges, mails i unes xarxes socials carregades de solidaritat.
El missatge “ens en sortirem” ha passat a ser, en tres setmanes, d’un missatge per no baixar a segona a la lliga a un missatge per seguir viu, mai més millor dit, a la vida.
No sabem què passarà. Si s’acabarà la lliga, si es mantindrà a l’estiu, si.. masses suposicions quan el més important encaraa no ho sabem, si s’acabarà d’una vegada per totes aquesta epidèmia i com ens deixarà reprendre el nostre dia a dia.
Molta força a tots, no només als pericos i periques. Per un cop, tenim un mateix crit: “Ens en sortirem!”