“El que vingui després ja s’ho trobarà” és un dels lemes de la mediocritat, del “qui dia passa any empeny” i sembla que aquesta va ser la política contractual de la junta de Josep Maria Bartomeu signant contractes de llarga durada amb una remuneració creixent i inventant-se un “loyalty bonus” (per què en anglès?) que anava encarint el sou dels jugadors a mesura que passava el temps… més avall de la fi del seu mandat i, per tant, deixant el problema per als que vinguessin després.
No parlem de contractes qualsevol. Els primers signats sota aquesta fórmula “progressiva”, l’any 2018, van ser els de Coutinho, amb cinc anys de creixement progressiu del sou, i el d’Umtiti (ja s’entén més que no vulgui marxar), el de de Jong i també les renovacions dels quatre capitans: Busquets, Piqué, Sergi Roberto i Jordi Alba. Griezmann signa el 2019 i és un dels contractes en el qual més es dispara el sou, motiu de tants de maldecaps a l’inici d’aquesta temporada, amb un increment de gairebé el 50% a partir de 2021.
Segons la realitat d’aquests contractes, a partir de la temporada 2021-22 els futbolistes que van signar amb l’estructura creixent de Bartomeu incrementaven els ingressos entre un 40 i un 50% respecte al que havien cobrat els anys anteriors. Els jugadors acceptaven perfectament aquesta fórmula perquè el total demanat pel nombre de temporades pactades era el que ells volien.