Mai s’ha mossegat la llengua. Allò que pensa, ho expressa sense importar-li les reaccions que les seves impressions podran generar. Profundament independentista, Maria Elena Fort, exdirectiva del Barça amb Joan Laporta a la presidència, acaba de fer el salt a la política. De la llotja del Camp Nou al Parlament de Catalunya hi ha una llarga distància, un món al qual encara s’hi està adaptant. Asseguda en una llarga taula, amb les imatges dels presos polítics i els exiliats penjades de la paret, analitza la seva nova etapa i l’actualitat blaugrana en entrevista amb La República Esportiva, només tres setmanes després d’entrar al grup parlamentari de Junts per Catalunya.

La sala de reunions del Barça s’assembla a aquesta de Junts per Catalunya, però aquí s’hi discuteixen temes absolutament diferents.

I tant. Temes molt rellevants per a la societat. En l’altra sala s’hi parlen temes també rellevants, però per un grup de la societat. Evidentment, no amb el mateix impacte.

Com s’hi veu?

Ara mateix, com una aprenent. Hi duc tres setmanes i estic intentant entrat en la dinàmica política, que no és la mateixa que la d’una professional o una directiva del Barça.

S’hi troba còmode, per això?

Molt. He entrat en un grup fantàstic, el de Junts per Catalunya, amb gent molt potent i amb moltes ganes de treballar pel país. Hi estic molt contenta.

Quina és la seva tasca actual?

De moment, acabar d’ubicar-me. Estic assignada a diverses comissions de treball. D’afers institucionals, una d’elles, en la qual sóc vicepresidenta i en la qual hi entra tot el tema de l’esport. Per tant, seguiré vinculada d’una manera a allò que vaig fer. També sóc a la comissió d’Economia i Hisenda i a la comissió de Drets Digitals i Administracions Públiques.

El fet de trobar gent al seu costat absolutament contrària a tot allò que defensa no existeix en una junta com la del Barça. Almenys no de la manera que succeeix al Parlament, amb desqualificacions personals contínues.

Crec que quan entres amb la condició de representant del ciutadà, com passa al Parlament, la primera idea que t’ha de venir al cap és que aquí hi fas una tasca de representació. Per tant, no ets únicament tu i els teus pensaments. Va molt més enllà. L’educació i les formes són molt importants al Parlament, encara que hi hagi gent que no les utilitza tant. No les has de perdre mai.

Si abans del procés seguia els plens del Parlament deuria comprovar com en aquesta sala es podia parlar de política sense necessitat de faltar-se al respecte.

Pel què he pogut anar veient, el ritme de treball dels grups parlamentaris és molt elevat. S’ha de tenir la idea clara que al Parlament s’hi treballa i s’hi fan moltes coses, no pensem que estem tots asseguts mirant el sostre. S’hi fan propostes, s’hi treballen lleis, es fa el control del Govern per part de l’oposició. Diàriament hi ha reunions amb gent de tots els grups i s’arriben a consensos en diversos punts. Per tant, t’has d’asseure amb persones que no pensen com tu. Això és política, arribar a acord pel bé del ciutadà, actuant en nom de qui representes i de qui t’ha votat, però també en nom de tothom.

Asseure’s amb gent que és capaç de ferir verbalment companys.

És una reflexió complicada. Hi ha persones que manifesten idees contràries al què jo sento, fins i tot amb límits en els quals t’hi has d’oposar. Personalment, però, encara no m’hi he trobat, no sé com reaccionaré. Aquí hi tenim penjades les fotos dels presos polítics i cada vegada que hi passem se’ns posa la pell de gallina. T’has de trobar amb gent que no només no pensa igual, sinó que ha afavorit aquesta situació i l’ha permès.

Com va entrar a la llista de Junts per Catalunya?

La llista del president Puigdemont estava formada per gent molt transversal, de molts orígens polítics, independents i persones que no venien de la política. Era una llista que va triomfar per això, era molt potent i representava molt més que un partit i que un segment polític. No he sabut mai per què m’hi van incloure, ni per què em van posar en el número 23. Cadascú té el seu perfil i jo vinc de l’esport, sóc una dona independentista des d’abans de néixer. Suposo que complia el perfil. En el moment de confeccionar les llistes el 21 de desembre em posicionen en el lloc 23 de Barcelona. Inicialment no vaig pensar que podria entrar, però atès que hi ha hagut renúncies per temes professionals i que els presos polítics que van sortir escollits al Congrés van haver de renunciar a l’escó del Parlament vaig acabar entrant-hi.

La política li roba temps que abans destinava al seu Barça?

Segueixo el dia a dia, m’informo, parlo amb gent, faig un dinar o un sopar, hi penso molt. Però el Parlament em treu hores de feina professional, però és la feina que em toca. Ara bé, no excloc el fet de pensar en el club, com molta d’altra gent que treballa aquí i col·labora amb associacions o entitats.

Entenc que la gent que ha estat al club i segueix tenint intenció d’estar-ne prop hi treballa.

Bé, pensar sí. Pensar com volem el Barça sí, hi penso molt. I escolto i parlo amb molta gent. No fa massa vaig estar a la presentació del programa de Víctor Font.

I quines conclusions en va treure?

Volia escoltar les diagnosis que feia, amb les quals hi estic molt d’acord. No ho estem tant en les solucions. Però em sembla fantàstic que surti ara. Tots els socis hem de repensar aquest Barça i ell és una persones que duu molts anys treballant-hi i que s’ho coneix.

I amb Laporta? Ha fet alguna piulada demanant eleccions i dient que es presenta.

En Jan ha estat el millor president de la història i té el Barça al cap. Ell decidirà en el moment que toqui si s’ha de presentar.

Però s’han trucat en algun moment, han parlat de candidatura?

Hi parlo molt sovint amb en Jan. I parlem molt del Barça, evidentment.

Té ganes de treballar pel club?

Jo tinc ganes d’implicar-me fins el punt que crec que la dinàmica del Barça s’ha de canviar de dalt a baix. Per tant, m’hi implicaré fins on pugui.

Aleshores pensa que el club no segueix una dinàmica positiva.

El club està en un moment de crisi absolut. En clau institucional i en clau esportiva. I no em refereixo a crisi en un sentit dolent, sinó que és un moment que s’han de replantejar moltes coses. Hem de pensar en el Barça dels propers 50 anys, en el Barça del futur que volem.

I això coincideix amb l’etapa final de Messi. Vostè va viure el canvi de cicle del Barça de Rijkaard i Ronaldinho. Com es gestiona tot això?

Em fas preguntes que encara no m’he plantejat (riu). El problema d’això és que el Barça post-Messi s’havia d’haver pensar fa cinc anys i crec que no s’ha fet. Hem depès de la seva figura i no hem pensat massa més enllà.

Vostès van gestionar malament el continuïsme.

Van haver-hi moltes circumstàncies, però sí.

Es van dividir, van acabar en diferents candidatures i van perdre.

Nosaltres vam tenir una oposició duríssima durant molts anys en mitjans i en cercles socials que ens van fer feina obscura i no pública que va acabar erosionant-nos. Bartomeu no ha tingut aquesta oposició fixa, ni visible, ni invisible.

On volia arribar: si Bartomeu treballa bé el continuïsme i vostès van tots separats, amb Laporta per un costat i Font per un altre, creuen que els pot perjudicar?

Sempre surts amb avantatge si vens del poder, però no ho sé, tot dependrà de la situació en la qual arribin les eleccions. El 2003 hi havia molts candidats i va haver-hi una llista que va acabar amb qui estava manant. Anar dividits no necessàriament és dolent. Si ho penses ara, objectivament pots creure que sí, però dependrà de com arribi el club a la convocatòria electoral.

A vostè sempre l’ha interessat el vincle entre el Barça i la societat i la política catalana. Ara que s’ho mira des del Parlament, quina sensació li transmet aquesta relació?

Si em deixes parlar com Elena Fort, no com a representant d’un partit polític concret, en tot aquest procés sempre he trobat a faltar el Barça al nostre costat. Hi ha presos polítics, el Govern ha estat dissolt i el Barça ha mantingut una postura que no li pertocava. Ha fet declaracions institucionals amb conceptes molt genèrics i segurament li ha faltat posicionar-se de manera més contundent en segons quin punts.

Com s’hauria de gestionar tot plegat?

És la pregunta del milió. Crec que la implicació del Barça com a primera entitat del país, quan dissolen el Govern i el Parlament, no pot ser únicament fer declaracions. Has de ser-hi. No pot ser que el president del Barça anés a veure els presos polítics mesos després, hi havia d’haver anat el primer dia. I a les manifestacions de protesta hi havia de ser el club, no algunes persones a títol individual. I no parlo de posicionar-se amb la independència, sinó davant de la vulneració de drets. Jo volia veure el club al carrer.

Es refereix a dies com l’1 d’octubre?

Per exemple. Jo no hagués jugat. Sé que no va ser un dia fàcil, n’he parlat amb algú que ho va viure, hi havia moltes coses, però n’hi havia una per sobre de tot, la violència dels carrers. Un partit de futbol no es podia jugar.

Abans ha dit que la seva tasca segueix vinculada en part a l’esport. Treballa en la nova Llei de l’Esport?

Això ja està fent el seu camí parlamentari i hi ha les persones assignades. Però sí, donaré suport en tot el que pugui en la tramitació d’una normativa esportiva nova.

Estaria d’acord en la inclusió del vot electrònic per clubs i entitats? També pel Barça, és clar.

Sí, i tant. I pel Barça seria important. Afavoriria la participació i donaria una foto molt més real de com és la massa social del club.