Madrid és la ciutat que el Barça més haurà de visitar aquesta temporada. Com a mínim, cinc vegades en competició lliguera. Qui sap si els catalans hauran d’agafar també el pont aeri per disputar alguna eliminatòria de Copa del Rei o de Champions League o, ja envalentonats, per jugar les finals, ambdues amb seu al Wanda Metropolitano. Els dos desplaçaments previs al d’avui a la capital de l’Estat són un bon exemple de com Madrid pot comportar una amplia gamma de sentiments en l’equip del millor jugador de la història: la major exhibició del Barça d’Ernesto Valverde, en la final de la Copa del Rei davant el Sevilla disputada el maig al Wanda Metropolitano, i un dels partits més indignes del Barça de l’extremeny, la derrota a Butarque de tot just fa 37 dies.
La visita a Vallecas es presentava molt més propera al malson de Butarque que al somni de l’últim ball de saló d’Andrés Iniesta amb la samarreta blaugrana. I així ha estat. Com a Leganès, el Barça s’ha avançat en el marcador ben aviat -una còpia del primer gol al Madrid-. Com a Leganès, aquest gol no ha servit per encarrilar una victòria que s’ha complicat quan el Rayo Vallecano ha empatat en el minut 35 mitjançant Pozo. Un altre gol en contra i ja van nou partits de lliga consecutius encaixant-ne almenys un. Des del partit al Nuevo José Zorrilla el 25 d’agost, l’equip barceloní no deixa la porteria a zero en aquesta competició. La dada arriba amb un Ter Stegen que passa pel millor estat de forma des de la seva arribada a terres catalanes -exemple: l’aturada del minut 51-.
El descobriment d’una paraula et pot arreglar un dia desengrescat. La d’avui ha estat elació, que significa -al lector no se l’ha de tractar d’ignorant, però tampoc se li pot presupossar un domini pompeufabrià de la llengua- “exaltació de l’ànim, ensuperbiment, presumpció, produïts per l’èxit, per la prosperitat”. Bé podríem dir que el Barça ha patit una elació, provinent de la setmana fantàstica que es va viure al Camp Nou. Allò de creure’s que davant el penúltim no caldran ni la meitat dels esforços necessaris enfront d’altres. Aquesta vetllada l’elació no ha estat sinònim de supèrbia, sinó de mandra, de poca motivació, de no posar el peu com toca.
Com a Leganès, al Barça li han capgirat el marcador. Álvaro s’ha arrebossat en l’elació, que Coutinho ha practicat en el seu màxim esplendor, i Ernesto Valverde s’ha quedat amb 30 minuts per davant per trobar a la farmaciola un pot de Topionic que aturés l’hemorràgia. Dembélé havia entrat al camp i la possible solució que ha trobat ha estat fer entrar a la vegada Arturo Vidal i Munir. En el minut 67, l’extremeny ja havia substituït Rafinha, Coutinho i Arthur, tres dels màxims culpables de la brillantor de l’equip durant la setmana gran. Avui no se’l pot acusar d’haver estat especialment errat, malgrat que han comportat allunyar-se de l’estil que ens trempa i ens acostuma a funcionar. De miracle, el Topionic ha fet efecte i el Barça, masegat, ha aconseguit remuntar.
Tot i així, visitar Madrid aquesta temporada, fins ara, ha comportat els dos pitjors partits del curs. Molt han de canviar les coses si el Barça vol aixecar alguna cosa el 25 de maig i l’1 de juny a la ciutat on Salvador Dalí i Federico García Lorca es van conèixer.