El Liverpool i el Tottenham Hotspur no han alegrat la vista dels exigents aficionats al futbol. Tots dos equips s’han estudiat, analitzat en profunditat i buscat les virtuts i els mínims defectes que permetessin trobar l’escletxa per on generar una petita dosi de perill que els donés avantatge en una final marcada pel pragmatisme. Les finals europees d’aquesta temporada confirmen clarament el triomf del futbol anglès, l’èxit d’un estil poc obert al lideratge dels futbolistes tècnicament talentosos i la dura derrota dels conjunts sense una idea clara de joc, tot i disposar en les seves plantilles dels jugadors més desequilibrants i amb major capacitat de domini de l’esfèrica, que ha passat a ser absolutament secundària per als finalistes.
Així són els equips de Mauricio Pochettino i Jürgen Klopp. Grups sòlids, minuciosament treballats i sense fissures. Un exemple clar de l’exposat en el paràgraf anterior: els agrada tant poc tenir la pilota que entre Liverpool i Tottenham no han arribat a completar més de 775 passades (508-267), una xifra habitual en conjunts com el Barça o l’Ajax, els semifinalistes eliminats per aquests dos equips en la fase anterior a la gran final del Wanda Metropolitano. Però són campió i sotscampió europeu, com també ho són el Chelsea i l’Arsenal per completar la temporada de la reivindicació anglesa.
Aquest estudi integral de l’equip rival ha permès el Liverpool ser campió d’Europa amb únicament una acció ofensiva. Aprofitant la debilitat més evident del seu rival. Kieran Trippier defensava sol la seva banda, Klopp ho ha vist de seguida i ha donat l’ordre de fer-li mal. Primer minut, pilotada llarga a l’esquena del lateral anglès que, sense cobertura, no ha pogut evitar que Sadio Mané es girés i busqués la centrada. Braç de Sissoko, penal i gol de Salah per treure’s l’espina de la final d’ara fa un any. La segona i única ocasió del Liverpool en la primera part ha tingut el mateix color, ascensió per l’esquerra, desdoblament interior de Robertson i xut que Lloris ha aconseguit enviar a còrner. Massa evidències. Tantes, que Pochettino s’ha vist obligat a fer recular Heung-Min Son per donar suport a Trippier, forçant així un jugador eminentment d’atac.
Correccions i més correccions en els dos equips per solucionar les microscòpiques fugues, però escassos recursos ofensius per generar ocasions que han convertit l’espectacle d’una final de la Champions League en una comèdia romàntica tant previsible com embafadora. Però ni Klopp ni Pochettino volien perdre. Sobretot l’alemany, que ja tenia penjada la llufa de perdedor per les finals davant el Bayern i el Reial Madrid, com la tingué Héctor Cúper en l’inici dels 2000 amb les dues finals de Champions League perdudes des de la banqueta del València. Per tant, risc zero per assegurar tenir el control de l’àrea pròpia. I colpejar el rival en el mínim error, com el comès en el segon i definitiu gol, amb la defensa spur errant en un rebuig. Pífia i gol. El joc de saber aprofitar la feblesa contrària. El clar triomf de l’academicisme.