El 27 de juny començarà el somni americà de la Nora Galve (l’Hospitalet, 2001). A l’Appalachian State University de Carolina del Nord, als Estats Units, l’espera un estil de vida que ens hem acostumat a veure a les pel·lícules de diumenge a l’hora de la migdiada: un equip de bàsquet universitari que juga en pavellons plens de gom a gom on toca una orquestra i les cheerleaders tenen un especial protagonisme. I també un territori que, malgrat les seves innumerables injustícies i desigualtats, des de fa temps aposta pel bàsquet femení d’una manera contundent. Tant econòmicament com en forma de presència als mitjans de comunicació i als espais publicitaris.
La Nora s’ha format i s’ha convertit en una de les jugadores júnior més prometedores d’Espanya -ha estat internacional en les categories base- en el planter del Femení Sant Adrià, considerat el millor d’àmbit estatal del bàsquet femení. Però, en arribar al moment de passar a l’etapa sènior -aquesta temporada ja ha jugat set partits amb el primer equip a la Liga Dia-, s’ha trobat amb el mateix problema que la resta de noies: “a Espanya és gairebé impossible compaginar el bàsquet d’alt nivell amb els estudis”. Aquest fet, sumat a les ganes de viure una experiència a l’estranger i d’aprendre l’anglès, l’han portat a tirar endavant la proposta que li va comunicar fa dos anys una agència –a La República Esportiva vam parlar sobre aquest tema amb una que es diu Dixon Sport- per buscar-li una beca esportiva i acadèmica en una universitat dels Estats Units. Aquest estiu, quatre jugadores més del Sant Adrià que finalitzen la seva etapa júnior marxaran a viure una experiència americana -l’any passat va ser mig equip- i només dues han arribat a un acord amb el club per tenir un rol important a la Lliga Femenina 2 amb el primer equip després del descens.
“A mi em becaran els quatre anys i m’ho pagaran tot. Des de l’assegurança mèdica a la universitat. A més, em donaran un sou cada mes per les meves despeses diàries i tindré un tutor personal que m’ajudarà en tot el que necessiti. Allà tracten molt bé els esportistes”. L’Appalachian State University no va ser l’única que es va interessar per la Nora. L’agència va enviar el seu perfil a desenes d’universitats i no van ser poques les que van respondre. Però ella es va quedar amb les dues que més li interessaven acadèmicament i esportivament, i el novembre va viatjar als Estats Units per prendre la decisió final in situ. La de Carolina del Nord, on vol estudiar educació, va ser l’escollida. “El bàsquet és allò que m’ha ajudat a tenir una beca així, però per mi el més important és formar-me com a persona”.
Durant la seva estada a la tardor va tenir l’oportunitat de presenciar en directe dos partits de la lliga universitària i va certificar que allà “el joc és més individual i físic que aquí. Els equips els lideren jugadores amb molt talent i les altres les acompanyen. Tot i això, l’equip de la meva universitat practica un joc d’estil més europeu que la resta”. Potser hi té a veure el fet que la meitat de les components de l’equip siguin estrangeres. La Nora va conèixer la plantilla, va dormir una nit a la residència on ho farà, en principi, els pròxims quatre anys, i durant la temporada ha anat parlant per Skype amb els seus futurs entrenadors. Per això estan totalment assabentats de la ruptura al lligament anterior del genoll dret que va patir a l’abril. Just quan arribi als Estats Units ja podrà començar a córrer.
Pepe Aneas, el president del Femení Sant Adrià, va explicar fa unes setmanes a ‘La República Esportiva’ que “el tema de les beques americanes es va posar de moda fa uns cinc anys i en qualsevol partit nostre et trobes un munt d’scouters. Al nostre pavelló escoltes parlar anglès per les cantonades. Però a nivell esportiu les jugadores que marxen als Estats Units s’estanquen perquè allà el bàsquet és molt diferent i no disposen de tants minuts. Totes tornen molt fortes físicament. En canvi, el seu nivell de joc no ha millorat”. La Nora és conscient que durant el primer i el segon any segurament gaudirà de pocs minuts, però això no li fa perdre la son. Allò que li preocupa és la situació del bàsquet femení a Espanya. “Els sous més alts de les noies a la Liga Dia són els més baixos dels nois a l’ACB”, sentència -cap dels sous de les jugadores de l’Uni Girona, el campió de Lliga, arriba als 4.000 euros mensuals-. Per això és imprescindible que elles tinguin una carrera acadèmica paral·lela que els permeti gaudir d’un futur laboral una vegada es retirin. I les universitats espanyoles no tenen en compte l’exigent vida d’un esportista d’alt nivell.
Durant la conversa, al costat de la Nora hi ha la Núria Checa (Manresa, 2001), una altra de les jugadores del júnior del Femení Sant Adrià, que el cap de setmana del 12 de maig va quedar quart en el campionat d’Espanya disputat a Avilés. Ella fa dos anys també va rebre la proposta d’una agència per buscar una universitat dels Estats Units en la qual compaginar bàsquet i estudis. Però va declinar-la. “Sempre he tingut clar que no hi aniria. Ja he fet molts intercanvis com a conseqüència d’estudiar el batxillerat internacional i ara em toca fer una altra cosa aquí. Tinc ganes de viure a Barcelona i estudiar en una universitat catalana”. El seu futur no està al sènior del Sant Adrià, però seguirà jugant a bàsquet.