A una part majoritària de l’afició del Barça li sap greu guanyar el Girona. És una evidència. Aquests seguidors avui han mirat el partit amb ganes de complir l’expedient sense frivolitats que poguessin danyar en desmesura l’autoestima del rival. No era necessari repetir el 6 a 1 del curs passat. Potser un 2 a 0, o qui sap si un solitari gol de Leo Messi de falta, ja era suficient. Per pertinença, tindria molt més sentit que els blanc-i-vermells tinguessin un acord amb el Barça abans que amb el City Football Group. Ensaliva pensar allò que Riqui Puig podria aportar ara mateix a Montilivi.
De totes maneres, la jornada 5 és un moment idoni per guanyar el Girona. Té tota la temporada per endavant per tal que els danys ocasionats es dilueixin sota una capa de grassa bona i, set punts en cinc jornades, és bon prou registre com perquè aquesta tipologia d’aficionat blaugrana no pateixi un remordiment de consciència. La jornada 5 també hagués estat un moment idoni per perdre davant el Girona. Algú hauria d’investigar quantes persones són posseïdores de carnets de soci dels dos clubs. Potser, la xifra només seria superada pels qui tenen a la cartera els plastificats del Getafe i el Reial Madrid.
El conflicte del partit de la segona volta, ara sí, ara no, no ens ha deixat -o hem preferit no fer-ho, com Bartleby- centrar-nos en el d’avui. I, que dos equips catalans s’enfrontin en la Primera Divisió espanyola i no es tracti d’un Barça-Espanyol, és poc habitual. Per exemple, des de la temporada 2007-08 fins a la 2016-17, aquest fet no va tenir lloc. I, abans que el Nàstic de Tarragona pugés a la màxima divisió estatal el 2006, cap altre equip català que no fos un dels dos habituals havia jugat aquesta competició des que el Lleida ho va aconseguir en la 1993-94. Curiosament, aquella temporada l’Espanyol jugava a la Segona Divisió. El Centre d’Esports Sabadell, el Club Esportiu Europa i el Club Deportiu Comtal -quan va pujar a primera la temporada 1955-56 va haver de deixar de ser el filial del Barça- són els altres clubs catalans que han jugat a Primera. En total, vuit. Només Andalusia, amb 12, n’ha aportat més.
Però només una temporada en la història han coincidit en l’elit més de tres equips catalans a la vegada. Va ser la 1947-48, amb Barça, Espanyol, Nàstic de Tarragona i Sabadell. Aquesta dada contrasta amb el registre de la Comunitat de Madrid, la regió que en l’actualitat en té més amb cinc –Reial Madrid, Atlètic de Madrid, Leganès, Getafe i Rayo Vallecano-, amb el del País Basc, amb quatre –Athletic de Bilbao, Reial Societat, Eibar i Alabès-, o amb el d’Andalusia, que enguany només hi té el Betis i el Sevilla, però la qual les temporades 2008-09 i 1971-72 va tenir-hi cinc equips, un nombre de conjunts que cap territori ha aconseguit superar en la història de la Primera Divisió espanyola. El País Basc també va arribar a aquesta xifra a la 1930-31.
El Nàstic de Tarragona i el Reus Deportiu, que avui precisament han disputat el derbi català de Segona, són les dues bales situades més a l’abast per aconseguir, de nou, el quart efectiu.