Wembley és sucre també quan arribes trist. Amb les quatre visites que el Barça ha fet a aquest estadi es podrien resumir les dècades glorioses d’aquest equip: la primera Copa d’Europa, el 2 a 4 a l’Arsenal, la quarta Copa d’Europa i el recordatori que el Barça encara pot ser. Això ha demostrat aquesta nit.
Davant el Tottenham, els d’Ernesto Valverde han fet dos gols més que en els cinc partits de Champions que van jugar l’any passat a fora de casa. Una dada anecdòtica comparada amb l’esperança que aporta ser coneixedors que aquesta plantilla, còmode, ben aprofitada i endollada pot perpetrar un estil de joc com per no tenir temps de fer un glop a la cervesa. A Wembley la gespa també estava malmesa i s’ha practicat ballet. Fins i tot, Valverde, t’has envalentit donant entrada a Rafinha a 10 minuts del final, quan només guanyaves per un gol en un matx europeu a domicili. Llàstima que després t’has enrecordat d’Arturo Vidal.
L’altre dia l’escriptor gallec Juan Tallón escrivia a El País sobre el gust que tenen els equips grans de parlar de crisi a la mínima que estan dos partits consecutius sense guanyar. “Nos agrada atisbar crisis en el horizonte. Solo llevamos unos pocos partidos de Liga, y todos los grandes equipos atravesaron ya una, o están inmersos en ella. A veces dura un par de partidos, y a veces incluso medio. ¡Pero qué medio! […] la hecatombe del equipo de Valverde es tal que, después de dilapidar siete puntos de nueve posibles, es líder de la Liga”.
Des del punt de vista resultadista Tallón té tota la raó del món, però si anem una mica més enllà i abracem la filosofia, el preocupant de la setmana horribilis no han estat els resultats, sinó com serveix d’exemplificació de la decadència que ha tingut lloc en el joc del Barça durant les últimes temporades i dels motius pels quals porta tres anys sense superar els quarts de final de la Champions League.
Potser ha estat Arthur, potser la motivació de jugar un partit de “esta copa tan linda“, potser l’exhibició de qui la va pronunciar o potser l’escenari de Wembley, o qui sap si tot junt, però el Barça aquesta nit ha aconseguit que l’aficionat hagi tornat a sentir l’adrenalina estomacal d’antuvi, bocins d’aquella mateixa que va gaudir en tota la seva esplendor l’últim cop que va visitar aquest estadi. Només ha faltat que Luis Suárez marqués després de tres anys sense fer-ho a fora de casa en competició europea i aguantar el resultat en l’últim tram de partit a base del control de la pilota.