No tenen un pressupost de 1.000 milions, ni milers d’afeccionats al darrere donant-los suport en cada partit. Tampoc disposen de títols a les seves vitrines ni de cap futbolista mediàtic a la plantilla. De fet, no és un equip de futbol, sinó un club de futbol sala que competeix a la segona divisió catalana sota la denominació d’Associació Esportiva Àguila Maresme. No es podrien comparar en pràcticament res amb els clubs de més tirada a Barcelona si no fos per la seva cara B, la parcel·la no esportiva que dota d’una vessant social imprescindible un conjunt que no existeix únicament per competir. “Sempre em preguntava qui érem i per què existíem”, expressa Ivan Ivlev, el seu president, a qui no el convenç la denominació del seu càrrec. “Prefereixo dir que tinc una mica més de responsabilitat que els meus companys”.
L’Àguila és un club especial. Diferent de la resta d’entitats de Barcelona, tot i dur la cua de ‘Maresme’ al seu nom, un extrem merament anecdòtic. “Hi ha un altre club a Espanya que es diu Águila i li havíem de posar un cognom. Vam triar aquest com podíem haver-ne posat un altre”, admet Anatoliy Petryshyn, el seu fundador i encara avui jugador. L’equip blanc-i-blau no té una llarga trajectòria triomfal, però compta amb una història de superació d’un valor incalculable per a la societat catalana. Se n’hauran adonat que els noms no són d’origen llatí. Precisament en aquest punt rau la característica principal de l’Àguila, un club format majoritàriament per jugadors provinents de països de l’Europa de l’Est, sobretot de territoris en conflicte, i que homenatja permanentment Albània -l’àguila n’és el símbol nacional- tot i no tenir-ne cap membre originari. “La primera persona que ens va ajudar econòmicament va ser un albanès propietari de la pizzeria l’Àguila”.
Ivlev és rus i Petryshyn, ucraïnès. Fa molts anys que viuen a Catalunya, però mai han abandonat el vincle que els uneix amb els seus països i, encara menys, obviat la possibilitat els dona aquest petit territori del Mediterrani d’ajudar els seus compatriotes a sortir de situacions de vida complicades. En els darrers anys, la guerra del Donbass ha fet escarafalls a l’est d’Ucraïna, a les províncies de Donetsk i Luhansk, una crisi que ha obligat milers de ciutadans a fugir de casa seva i buscar un futur lluny del conflicte armat. Alguns d’ells han aterrat a Catalunya, on Ivlev i Petryshyn els reben amb els braços oberts i els ajuden a adaptar-se a una nova cultura. “A banda de l’equip donem suport a gent que necessita ajut amb papers”, explica Ivlev, especialista en la gestió de permisos d’immigració.
Ucraïna és una procedència, però també hi ha jugadors i afeccionats de l’Àguila que provenen d’altres zones delicades, com Bielorrúsia, Moldàvia o el Kazakhstan, on no hi ha cap lluita fratricida pel poder. “No fa falta que estiguin en guerra”, diu Ivlev. “A Espanya també et poden donar l’asil polític si al teu país t’obliguen a fer el servei militar i tu t’hi negues declaran-te una persona pacífica”. A partir d’aquí, les autoritats estudien el cas i valoren l’asil, una condició que s’ha d’anar renovant fins els tres anys, on aleshores ja es pot obtenir la residència permanent. “Això sí, has d’haver demostrat arrelament al país, no haver-lo abandonat en aquests tres anys”, explica el màxim responsable del club. De les guerres i d’aquestes situacions personals, però, no en parlen. Hi ha tantes nacionalitats unides que prefereixen no tocar temes que podrien originar discussions desagradables que podrien tirar per terra l’esforç d’aglutinament. “Tots sabem que la guerra de Crimea o del Donbass involucra Rússia i Ucraïna. Per això no ens interessa. És un tema tabú”, admet Petryshyn, que defineix l’Àguila com un club apolític, però plenament involucrat en la defensa dels drets humans.
“Som un club amb l’objectiu d’unir la gent en condicions difícils d’immigració”, assegura el president, a qui li agradaria acollir refugiats sirians o de la zona de l’Orient Mitjà. “Estem en contacte permanent amb la Creu Roja i amb una quarentena de persones, immigrades i refugiades, que necessiten suport. Som un club molt petit, però podem amb tot”, pronuncia orgullós Ivlev, a qui l’omple més la vessant social de l’Àguila que no pas la parcel·la esportiva, una tasca més liderada per Petryshyn. “Jo tinc 37 anys i encara tinc pólvora. Tenim ganes d’ascendir a la Primera Catalana”, un objectiu que s’equipara amb la necessitat de crear escola. A dia d’avui, l’AE Àguila Maresme només disposa d’un equip sènior masculí, una situació que posa en dificultat el futur d’un equip que pretén tenir llarga vida. “Alguns dels qui vam venir fa uns anys tenen descendència. I és precisament aquesta descendència la que volem captar per fer la base”, explica el jugador ucraïnès, il·lusionat de formar els nens i les nenes que catapultin un club que demana ser escoltat. Amb els mínims recursos, l’Àguila, que cada quinze dies omple el pavelló de la Fundació Brafa, comença a fer soroll.