“Perdona’ls perquè no sabien allò que feien”, va dir Jesús a la creu. El ‘perdó’ és un concepte procedent de la religió que s’ha fet servir a tort i a dret, tant en crims de la humanitat com en oblits a l’hora de comprar el paper de vàter al supermercat. En els últims anys s’ha utilitzat de forma tan recurrent que el seu significat ha perdut contundència, com el dels ‘dies històrics’.
Sense anar més lluny, a Can Barça aquesta ha estat la setmana del ‘perdó’. Sergi Roberto, Ter Stegen, Sergio Busquets, Luis Suárez i Ernesto Valverde han entonat la paraula una vegada consumat el desastre d’Anfield, la mateixa que van pronunciar una altra cadena de jugadors i el Txingurri després de la davallada de Roma. Per sinó n’hi hagués prou, l’anunci d’Antoine Griezmann d’abandonar la plantilla de l’Atlètic de Madrid just una setmana després del 4 a 0 ha iniciat el debat sobre si La Decisión és perdonable o no i, per tant, si el francès és digne de formar part de la plantilla blaugrana la temporada vinent o si és millor que busqui un destí al qual no hagi faltat el respecte. De moment, però, ell no ha demanat ‘perdó’.
Tant els jugadors del Barça a Liverpool com Griezmann en el documental sabien allò que feien. Per tant, no entrarien en la justificació de Jesús. Tampoc els salvaria la filosofia de Jacques Derrida sobre el ‘perdó’. “No és pur ni el ‘perdó’ que està al servei d’una finalitat, encara que aquesta sigui noble i espiritual -alliberació o redempció, reconciliació, salvació-, ni aquell que tendeix a restablir una normalitat -social, nacional, política, psicològica- mitjançant un treball de dol, una teràpia o una ecologia de la memòria. El ‘perdó’ no és, no hauria de ser, ni normal, ni normatiu, ni normalitzant. Hauria de romandre excepcional i extraordinari, sotmès a la prova de l’impossible”, considera el filòsof, un dels pensadors del segle XX que més ha reflexionat sobre aquest concepte, nascut a El Biar el 1954 i mort a París el 2004.
El ‘perdó’ que Derrida valora és aquell que no està condicionat a res, el ‘perdó’ de qui perdona sense esperar quelcom de la víctima o d’algú altre. Aquestes no són unes condicions que es compleixin en les disculpes dels jugadors del Barça per les eliminacions de la Champions League ni en les potencials de Griezmann per haver rebutjat el conjunt català d’una manera poc decorosa. Els primers, malgrat puguin sentir-se realment tristos per haver desil·lusionat els seus seguidors -de totes maneres, no s’ha de confondre ‘perdó’ amb ‘penediment’-, pretenen la reconciliació amb la graderia, la redempció que els salvi d’un possible adéu del club, i restablir la normalitat que hi havia abans dels fets clau per treure’s la pressió de sobre i mantenir intacte el seu prestigi com a professionals del futbol. De la mateixa manera, el davanter de Mâcon necessita el ‘perdó’ de l’afeccionat, la directiva i els futurs companys del Barça per poder formar part d’un equip que, a priori, té possibilitats d’assolir els títols que ell desitja incloure al seu palmarès.
El mateix filòsof considera que només són dignes de ser perdonades aquelles coses imperdonables i, que si el ‘perdó’ és parlador, és sospitós. “Si només s’està disposat a perdonar allò que sembla perdonable, allò que l’Església anomena ‘pecat venial’, aleshores la idea mateixa de ‘perdó’ s’esvaeix. Si hi ha alguna cosa a perdonar seria allò que en llenguatge religiós s’anomena ‘pecat mortal’, el pitjor de tot, el crim o el dany imperdonable”. I és evident que les accions comeses pels jugadors del Barça i Griezmann són ben perdonables. Per tant, segons la filosofia de Derrida, no faria falta ni perdonar-les. Deixar-ho en simples pecats venials -la religió catòlica els considera una negligència, un entrebanc o una vacil·lació en el seguiment de Crist- seria una solució. Però, atenció: aquest tipus de pecats suposen un increment del temps que hom passarà en el purgatori.
La procedència religiosa del ‘perdó’ va ser allò que va fer sospitar René Descartes sobre el prestigi desmesurat d’aquest concepte. Més laxa era Hannah Arendt, qui veia el ‘perdó’ com una forma de revertir les conseqüències ocasionades per l’acció. A diferència de Derrida, ella només considerava imperdonable el mal totalitari perquè aquest anul·la la capacitat humana d’actuar. El seu ‘perdó’ pretén evitar la venjança que comporten les conseqüències imprevisibles de l’actuar humà i perdona a la persona, no a la acció comesa. Agafant-se a les idees de la politòloga alemanya, la plantilla del Barça i Griezmann mereixerien ser perdonats. De fet, alguns futbolistes com Ter Stegen i Arturo Vidal -aquest sense necessitat de demanar perdó prèviament- van ser alliberats diumenge davant el Getafe al Camp Nou. D’altres, com Sergio Busquets i Coutinho, no van gaudir de la mateixa sort. Tampoc Griezmann quan fa unes setmanes va visitar el feu blaugrana amb la samarreta de l’Atlètic de Madrid.
Però, fins i tot, Sòcrates va acabar perdonant a aquells que el van sentenciar a mort i Paul Ricoeur ja va escriure que “la culpabilitat és el resultat de la llibertat”.